Selecciona Edició
Connecta’t

Coi, quina nit

Kavafis, Pessoa i Kafka evocats en aquests dies d'embolic polític i matins impredictibles

L'escriptor Kavafis.
L'escriptor Kavafis.

Amb aquest embolic que han muntat els separatistes, pensava ahir a la nit, veient la tele, no sé on anirem a parar. No sé què passarà! El futur és una incògnita! I llavors em vaig recordar que en anglès es podria dir el mateix amb aquesta bonica expressió: "I don't know what tomorrow will bring": no sé el que portarà el demà, que van ser exactament les últimes paraules que va escriure Fernando Pessoa, justament la vigília de la seva mort.

"I don't know what tomorrow will bring."

Elegant i pessoaniana manera d'apuntar la màxima incertesa sobre el futur immediat…

Suposo que vaig recordar la frase de Pessoa perquè va ser un home en molts aspectes semblant a Kavafis (i una mica també a Kafka. Kavafis 1863-1933; Pessoa, 1888-1935; Kafka, 1883-1924. Tres grans escriptors d'esperit fi, de poètica intel·lectual, avançats a la modernitat, que vivien en tres ciutats perifèriques: Alexandria, Lisboa, Praga; a la vida civil, oficinistes sense afició però molt dignes i competents; solters de vida amorosa gens usual; pel que fa al vestuari, extremament pulcres…).

I precisament tenia davant meu, a la tauleta, Vida de Kavafis, un llibre que sóc la primera i, fins a la setmana que ve, única persona en tot Espanya que el té. És obra d'un erudit anomenat Miguel Castillo Didier i me l'havia enviat aquella mateixa tarda l'editorial de la xilena Universitat Diego Portales, que a vegades m'envia llibres rars i interessants.

A la pantalla del televisor es desenvolupava una tertúlia entre Lluís Bassets (director d'aquestes pàgines i autor de La gran vergonya, ascens i caiguda del mite de Jordi Pujol), Màrius Carol (director de La Vanguardia), Manuel Cuyàs (autor negre d'una laboriosa autobiografia de Pujol infortunadament una mica desfasada per revelacions ulteriors), i d'altres, dels quals no vaig retenir els noms. Jo ara diria que el més intel·ligent era Bassets, però no ho diré, no, perquè algun malpensat que no em coneix podria dir que sóc un pilota. Vaig estar escoltant-los una bona estona, a veure si m'assabentava de què passaria, però al final vaig haver de repetir-me:

"I don't know what tomorrow will bring."

(Aquesta frase pòstuma de Pessoa ve a ser semblant a la que calia pronunciar quan, de nen, jugant al Monopoly, et tocava aixecar una carta de la pila de la "Sort": ritualment exclamaves: "Sort! Què m'oferirà la sort?". Segons les instruccions, si t'oblidaves de dir-ho perdies el torn.)

Acabat el debat em vaig dir: "Bé, com que el que pot passar demà és impredictible, avui llegiré, fins ben entrada la matinada, la biografia de Kavafis". I és que aquest poeta m'encantava de jove (a tota la meva generació ens agradava) i fa poc vaig comprar una altra vegada les seves poesies en una nova traducció. Del demà no en sabré gran cosa, vaig pensar, però els versos de Kavafis sí que me'ls sé, i de la seva vida me'n sabré fins a l'última coma gràcies a Castillo Didier.

Però abans de posar-me a llegir vaig fer una mica de zàping i em vaig quedar enganxat a un documental sobre Maks Luburic, que durant la Segona Guerra Mundial va dirigir els camps d'extermini de l'Estat croat (titella de l'Alemanya nazi), on es complaïa a matar amb les seves pròpies mans jueus i serbis. Era un psicòpata. Després de la guerra es va escapar i a l'empara del règim franquista, sota l'àlies de Vicente García, es va domiciliar a Carcaixent (València), on publicava una revista titulada Drina que era una delícia tipogràfica.

Sempre em va fascinar, i cada dia em fascina més, la simultaneïtat, més habitual del que solem creure, de refinament estètic i podridura moral. El fem de l'ànima abona flors fines, d'aromes "ayant l'expansion des choses infinies".

Luburic va ser assassinat el 1969 per un agent del mariscal Tito anomenat Ilija Stanic, que se li havia ofert com a secretari: un cas de l'estil Ramón Mercader-Trotski. En recompensa al sicari, Tito el va rebre com un heroi, li va proporcionar una bona feina i li va regalar una mansió al barri amb més estil de Belgrad; i també li va regalar "el primer BMW sèrie 2002 ci que va arribar a Iugoslàvia", com repeteix Stanic cada vegada que l'entrevisten, que segueix bé de salut, viu a Sarajevo i té l'aspecte d'un pàmfil que mai no ha trencat cap plat…

Veient el reportatge em vaig recordar de Franjo Tudjman, el capitost nacionalista croat, a qui vaig entrevistar al seu despatx fa 25 anys, quan acabava de guanyar per majoria absoluta les eleccions. Què pensa fer demà?, li vaig preguntar. Proclamar la independència, va respondre. Però això significa la guerra civil, se n'adona?, vaig objectar. Es va posar com una fera i va començar a cridar que Europa els ajudaria, que la democràcia, la voluntat del poble croat, etc., etc. És una de les persones més desagradables que he conegut mai. Brrrrr.

Per fi vaig apagar la tele i vaig obrir la Vida de Kavafis. Van seguir hores meravelloses, evasives… Era una nit tancada, no se sentia res. Deia Kavafis: “Quan un està sol en una habitació silenciosa sent clarament el tic-tac del rellotge…”. Vaig parar l'orella i vaig sentir clarament, no ja al meu sinó al seu, al rellotge de polsera de Kavafis, l'harmoniós tic-tac, tic-tac, tic-tac…