_
_
_
_
_

El declivi continua al sanatori de Can Rectoret

L'edifici, construït per un deixeble de Gaudí el 1905, mai fou estrenat i ara es troba en ruïnes

Cristian Segura
El sanatori modernista abandonat de Can Rectoret, a les Planes.
El sanatori modernista abandonat de Can Rectoret, a les Planes.Juan Barbosa

El barri de Can Rectoret forma part de Barcelona malgrat que geogràficament queda ben lluny. És al límit occidental de Vallvidrera, a 12 quilòmetres de la seva seu de districte, a Sarrià. Al cor del pulmó verd de Collserola, Can Rectoret és una ziga-zaga de carrers asfaltats per a torres que semblen haver estat construïdes sense gaire ordre urbanístic. Senglars, mantells de bolets, silenci que trenquen els lladrucs dels gossos. Can Rectoret té un actiu de pes al marge de la natura: el modernisme. L’estació de les Planes és prou coneguda: milers de passatgers dels ferrocarrils hi passen cada dia per davant. Però el tresor de Can Rectoret està amagat, només el coneixen els veïns i algun excursionista: és el sanatori antituberculós del Tibidabo.

Joan Rubió i Bellver, deixeble d’Antoni Gaudí, va construir aquest edifici el 1905. Havia de ser un sanatori en un moment en què les cures a centres aïllats d’aquesta mena estaven de moda. No es va arribar a estrenar mai, però el carrer on és abans era conegut com la carretera del Sanatori. Part de l’edifici va ser enderrocat durant la Guerra Civil. Queda dempeus el pavelló circular del safareig i la bugaderia, dues plantes de 500 metres quadrats, protegit per vuit torres també cilíndriques. La construcció és de totxo massís vermell i les teulades, punxegudes, són d’un trencadís blanc. La situació de l’edifici és lamentable: es mantenen les guixades dels okupes que havien accedit a l’interior abans que s’instal·lessin planxes i fustes per tapiar les portes, les finestres i el pont que dóna accés a la planta principal. El trencadís dels teulats està en molt mal estat. A una banda hi ha unes obres abandonades d’un pàrquing que els propietaris havien iniciat. El que queda del sanatori està catalogat com a patrimoni arquitectònic de Barcelona. La propietat és d’una família de Sabadell que es vol mantenir en l’anonimat. Durant la Segona República, el sanatori va ser col·lectivitzat i n’era titular l’Associació de Treballadors de Banca i Borsa. L’edifici va passar a mans de la Generalitat durant la Guerra Civil.

L'entrada del sanatori abandonat de Can Rectoret.
L'entrada del sanatori abandonat de Can Rectoret.juan barbosa

L’historiador de l’art Josep Casamartina i Parassols va dir el 2008 en un article a EL PAÍS que el sanatori és “l’obra mestra” de Rubió Bellver. Les seves creacions més conegudes són la Casa Golferichs o l’Escola Industrial de Barcelona. Segons va escriure Casamartina i Passarols, “en aquest edifici l'arquitecte es va deslliurar de totes les feixugues referències arqueologistes que duia al damunt i que, sovint, li enterbolien el resultat final de la feina. També té una harmonia absoluta, poc freqüent en ell, amant com era dels conglomerats”.

El 2006 van iniciar-se les obres per rehabilitar el sanatori. El 2010, els estralls de la crisi van forçar que el projecte s’aturés, segons va informar aleshores El Periódico. Quatre anys més tard la inactivitat continua, i amb més senyals d’abandonament: càmeres de seguretat caigudes, més pintades a les tanques exteriors, més desperfectes al trencadís. En aquests anys, als terrenys on hi havia la resta del sanatori s’hi ha construït el centre cívic de Can Rectoret. Una de les entitats que utilitza el centre cívic és l’Associació Cultural El Sanatori. Jesús Bescanó, portaveu de l’associació, explica que la seva entitat vol que els safareigs –com és conegut l’edifici entre les 700 famílies del barri– tingui un ús que aporti valor afegit al barri: “L’ideal seria que els propietaris cedissin l’edifici per a una fundació, per exemple”. Bescanó destaca l’aïllament en què viuen a Can Rectoret: “Patim moltes mancances, sóc insistent. El regidor Puigdollers, quan em veu, em diu que només faig que queixar-me!”.

La fitxa del catàleg de patrimoni arquitectònic de l’Ajuntament subratlla que l’edifici “es troba en molt mal estat de conservació”. Una portaveu de l’Ajuntament confirma que el govern municipal anterior va rebre “el compromís de la família propietària per tal de mantenir-lo en bones condicions i guanyar espai a Vallvidrera per a futurs equipaments”. L’Ajuntament voldria que “es mantingués en bones condicions i es rehabilités, però aquesta obra queda en mans privades”. La mateixa portaveu va assegurar que els representants del districte tenen previst parlar amb els propietaris “per veure l’estat de la qüestió”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario Avui en Berlín y posteriormente en Pekín. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_