Combat ferotge contra la por
Els Dardenne retraten a ‘Dos días, una noche’ la lluita agònica d'una treballadora
Des de fa uns deu anys tenien un guió mig escrit que no aconseguien fer avançar. No sabien gaire per què. Ara sí que s'ho expliquen. Només necessitaven l'oportunitat terrible de la crisi i l'atur. "La situació actual d'Europa és la que ens va empènyer a tornar a aquest guió i fer-lo prosperar, conscients d'una realitat aterridora com és l'obsessió que existeix per la productivitat que obliga els treballadors a competir entre ells, de vegades de forma violenta". Els germans belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne, de 63 i 60 anys, respectivament, retraten així a Dos días, una noche el recorregut agònic que realitza durant un cap de setmana una treballadora per tractar de convèncer els seus companys que renunciïn a una paga extra perquè ella pugui mantenir la seva feina. Els Dardenne, una parella d'enteniment perfecte des del punt de vista personal i cinematogràfic —per algun motiu ja han signat nou llargmetratges junts—, s'alternen metòdicament en les respostes. “Dos días, una noche és un film contra la por, contra la por econòmica davant la possibilitat real de perdre la feina. Tothom coneix gent, també nosaltres, que s'ha vist enfrontada a aquesta situació, persones endeutades. En aquesta realitat, la por hi és molt present i el que nosaltres hem volgut retratar és que fins i tot avui, en circumstàncies tan adverses, és possible lluitar-hi en contra”, assegura Jean-Pierre Dardenne a Valladolid, on la pel·lícula forma part de la secció a concurs de la Setmana de Cine Internacional de la ciutat, Seminci, els premis de la qual es donaran a conèixer demà dissabte.
Al seu costat, el seu germà petit, Luc, escolta atent la reflexió de Jean-Pierre i defensa el film com l'elogi a la solidaritat i la fragilitat de les persones. “Avui més que mai és necessària la solidaritat i per això ens hem sentit obligats a donar testimoniatge de la seva importància. És difícil en temps crítics posar-se en el lloc d'un altre perquè el sacrifici al qual ens enfrontem és molt gran. No és el mateix, per exemple, realitzar grans vagues en època de penúries que quan la distribució de la riquesa és més justa. És també un cant a la fragilitat, cosa poc comuna en una societat en la qual sembla que només es valoren l'eficàcia, la potència, els salaris, la competència entre nosaltres mateixos. Tots som còmplices d'això”. Del que fuig aquesta parella és de fer de la seva pel·lícula una tesi o un judici als treballadors que van desfilant davant de la seva companya.
Una treballadora a qui interpreta una enlluernadora Marion Cotillard, tota una estrella internacional. Amb ella, els germans Dardenne han trencat una tradició del seu cinema, com és la de treballar amb actors gairebé desconeguts. “Va ser una fiblada cinematogràfica. És la millor decisió que hem pogut prendre. Ha estat una experiència única. Sabíem nosaltres, i ella també, que havia de deixar de banda la seva imatge d'estrella no només al cinema, sinó també al món de la moda i el luxe. Ens vam reunir amb ella durant el rodatge de De óxido y hueso, de Jacques Audiard, volíem veure-la abans de prendre cap decisió. Gairebé immediatament després d'asseure'ns ens vam adonar que estàvem davant l'actriu de la nostra pel·lícula i així l'hi vam fer saber. Hi ha alguna cosa en la Marion que és molt misteriós. Quan interpreta, el seu personatge pot estar molt lluny però al mateix temps ben present”, expliquen un darrere l'altre els dos germans. L'actriu guanyadora d'un Oscar el 2008 per La vie en rose, en la qual es posava a la pell d'Édith Piaf, un dels grans símbols de la música a França, no va tenir, adverteixen els Dardenne, cap tipus de privilegi. “Ni perruquer, ni maquillador privat”, li van advertir per endavant. “Va ser molt generosa i disciplinada, no només durant els assajos, sis setmanes, sinó al llarg del rodatge realitzat en ordre cronològic”. I més tenint en compte la màxima d'aquests cineastes belgues: no hi ha lloc per a la improvisació. “Nosaltres estem oberts als canvis, les propostes, la Marion en va fer diverses molt bones. Ens agrada que els actors proposin canvis, però durant el rodatge no improvisem”.
Asidus i adorats al Festival de Cinema de Cannes, dues Palmes d'Or per Rosetta (1999) i El niño (2005), premi al millor actor per Olivier Gourmet per El hijo (2002), millor guió per El silencio de Lorna (2008) i Gran Premi del Jurat por El nen de la bicicleta (2011), amb Dos días, una noche se'n van anar amb les mans buides en l'últim certamen francès, malgrat que el film sonava a les més poderoses travesses. Ells ho assumeixen amb valentia, i esperen que la Seminci torni a repetir el premi que els va concedir ja fa 18 anys amb La promesa, el seu primer llargmetratge de projecció internacional. Demà es revelarà la incògnita.
