Selecciona Edició
Connecta’t

Les 11 pel·lícules de Román Gubern

L'historiador del cinema ens ha triat onze títols singulars

  • OCTUBRE (1927). S. M. Eisenstein (foto). Per la desmesura d'un geni que va intentar reinventar el llenguatge cinematogràfic a base de pictogrames simbòlics, en un himne a una revolució política en què mai no va creure.
    1OCTUBRE (1927). S. M. Eisenstein (foto). Per la desmesura d'un geni que va intentar reinventar el llenguatge cinematogràfic a base de pictogrames simbòlics, en un himne a una revolució política en què mai no va creure.
  • LA REINA KELLY (1928). Erich von Stroheim. Un deliri sexual desbordant i barroc que l'actriu i productora, Gloria Swanson, va tallar i va convertir en un monument mutilat, com el Partenó.
    2LA REINA KELLY (1928). Erich von Stroheim. Un deliri sexual desbordant i barroc que l'actriu i productora, Gloria Swanson, va tallar i va convertir en un monument mutilat, com el Partenó.
  • PRIX DE BEAUTÉ (1930). Augusto Genina. Per la més brillant plasmació de tema del doble amb la impressionant Louise Brooks (foto), abans que el seu director servís el feixisme italià.
    3PRIX DE BEAUTÉ (1930). Augusto Genina. Per la més brillant plasmació de tema del doble amb la impressionant Louise Brooks (foto), abans que el seu director servís el feixisme italià.
  • M (1931). Fritz Lang. El director aconsegueix, amb admirable laconisme, que sentim compassió cap a un sàdic assassí de nenes en un Berlín que anuncia la victòria del Tercer Reich.
    4M (1931). Fritz Lang. El director aconsegueix, amb admirable laconisme, que sentim compassió cap a un sàdic assassí de nenes en un Berlín que anuncia la victòria del Tercer Reich.
  • LA PARADA DELS MONSTRES (1932). Tod Browning. Un aparador dels horrors digne d'Edgar Allan Poe, que converteix els seus monstres en els nostres entranyables semblants.
    5LA PARADA DELS MONSTRES (1932). Tod Browning. Un aparador dels horrors digne d'Edgar Allan Poe, que converteix els seus monstres en els nostres entranyables semblants.
  • L'ATALANTE (1934). Jean Vigo. El més semblant al cinema de poesia que pot fer-se amb la prosa de les imatges del París proletari i fluvial.
    6L'ATALANTE (1934). Jean Vigo. El més semblant al cinema de poesia que pot fer-se amb la prosa de les imatges del París proletari i fluvial.
  • PERDICIÓ (1944). Billy Wilder. L'obra cimera del cinema negre americà, que ens va sorprendre per la seva brillant reelaboració del tema de l'adulteri criminal.
    7PERDICIÓ (1944). Billy Wilder. L'obra cimera del cinema negre americà, que ens va sorprendre per la seva brillant reelaboració del tema de l'adulteri criminal.
  • RASHOMON (1950). Akira Kurosawa. Esplèndid espectacle i reflexió sobre el subjectivisme humà davant d'un cas traumàtic de violència homicida i sexual.
    8RASHOMON (1950). Akira Kurosawa. Esplèndid espectacle i reflexió sobre el subjectivisme humà davant d'un cas traumàtic de violència homicida i sexual.
  • MULHOLLAND DRIVE (2001). David Lynch. Inquietant tornada, inesperada, als escenaris i temes propis del cinema negre americà.
    9MULHOLLAND DRIVE (2001). David Lynch. Inquietant tornada, inesperada, als escenaris i temes propis del cinema negre americà.
  • AMOR (2012). Michael Haneke. Document sobre la tragèdia de la condició humana.
    10AMOR (2012). Michael Haneke. Document sobre la tragèdia de la condició humana.
  • ANTICRISTO (2009). Lars von Trier. Un film angoixant que t'obliga a enfrontar-te a dues qüestions fonamentals: la relació de l'ésser humà amb la natura, de la qual és part, i el sentit de la vida. I no dóna respostes tranquil·litzadores en cap cas.
    11ANTICRISTO (2009). Lars von Trier. Un film angoixant que t'obliga a enfrontar-te a dues qüestions fonamentals: la relació de l'ésser humà amb la natura, de la qual és part, i el sentit de la vida. I no dóna respostes tranquil·litzadores en cap cas.