Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

Les dues cares del nacionalisme independentista

Catalunya necessita una resposta intel·ligent i constructiva

Catalunya es debat entre les grans expectatives sobre la consulta i l'aparent dissolució del consens entre els principals partits polítics que l'han encoratjat. Aquesta tensió és, en part, el reflex de l'ambigua relació que hi ha a Catalunya entre el nacionalisme i la democràcia. El rebuig del diàleg d'Oriol Junqueras i la crida a la proclamació unilateral de la independència expressa la visió d'un nombre significatiu de catalans; per ells, la independència ja no és una opció política més, una entre altres opcions raonables (com podria ser el federalisme), sinó una qüestió de dignitat fonamental generadora de fortes emocions i mobilitzacions sociopolítiques. La clau rau en un tipus de transformació retòrica fonamental, Nietzsche l'anomenava Umwertung, que permet, a través d'una sèrie d'artificis discursius, convertir la defensa particularista del secessionisme en una missió universal i històrica de lluita per la llibertat, els drets fonamentals, i el més pur esperit cívic.

Aquesta transformació retòrica ha tingut diverses funcions estratègiques i efectes contrastats. En primer lloc, ha dotat els independentistes no només d'una aura de messianisme democràtic sinó també d'una legitimitat extraordinària, difícil de qüestionar fins i tot pels adversaris i competidors polítics. Com es podria estar en contra de la missió de salvaguardar la dignitat dels catalans i la seva llibertat per merament expressar la seva opinió? No és estrany que polítics com Duran i Lleida o Joan Herrera hagin hagut d'alinear-se al pla inicial de consulta. Així mateix, és comprensible el sentiment actual de molts catalans d'haver estat traïts en les seves expectatives pel president erigit en “salvador” del poble. L'acord d'última hora entre Oriol Junqueras i Joan Herrera per demanar “eleccions immediates” capta aquesta frustració: les grans expectatives s'estan girant contra un dels seus principals artífexs.

En segon lloc, aquesta transformació retòrica pretén dissociar la “lliure”' elecció dels catalans del seu arrelament contextual, obviant problemes crònics i conflictes socials. Hauria d'importar que en el cor de sectors principals de la societat catalana –política, esport, cultura, banca– s'hagin destapat greus casos de corrupció? Doncs no. La lluita per la “llibertat del poble” contra l'opressió borbònica està per damunt dels “errors” comesos pels seus representants: la història té cita amb el poble, no amb els seus membres.

En tercer lloc, la transformació retòrica tendeix a convertir l'oponent en enemic i a generar emocions negatives. La lògica de la superioritat moral i la lògica de l'hostilitat, l'idealisme exacerbat i el ressentiment van junts: si nosaltres som l'encarnació de la dignitat i la llibertat, és lògic que els altres només poden representar l'opressió i l'explotació. El mal és així externalitzat i objectivat. Aquest mecanisme confereix intel·ligibilitat al trauma de la crisi, i una sortida: Madrid és el símbol del mal i el boc expiatori que s'ha de sacrificar.

En aquest procés, la Generalitat ha estat alhora jutge i part

Dit això, és important evitar sentències precipitades o simplificadores: el nacionalisme català no és ni autoengany ni una “cortina de fum” (Javier Marías) i tampoc és xenòfob per naturalesa, irracional ni retrògrad (Mario Vargas Llosa). Aquesta mena d'interpretacions no aconsegueixen reflectir la complexitat de la realitat actual catalana, i acaben contribuint al que precisament pretenen evitar: una ruptura social. La democràcia no és només un sistema de procediments, sinó també una batalla per la imaginació i per l'afecte dels ciutadans, procés en el qual el nacionalisme ha jugat un paper històricament ambivalent però fonamental. La mateixa emergència de la democràcia moderna resulta incomprensible sense la constitució de les “comunitats imaginàries” nacionals (B. Anderson) i dels Estats-nació. El nacionalisme ha estat de vegades sinònim d'hostilitat i exclusió, i també ha estat el catalitzador de mobilitzacions progressistes. El nacionalisme secessionista català ha heretat aquest caràcter complex i polifacètic. La recent efervescència nacionalista ha concedit als catalans una cosa inesperada en una situació de crisi greu: els ha atorgat confiança en el seu futur com a comunitat i ha alimentat una creença real sobre la possibilitat d'un futur millor. No es tracta simplement d'il·lusions manipulades: el nacionalisme contribueix a una mobilització popular generadora d'idees democràtiques i de reformes socials plausibles que mereixen la consideració dels polítics interessats pel bé comú.

Espanya, amb els seus reflexos centralistes, no està preparada per a una consulta. Catalunya, tampoc. La consulta –fins i tot en la seva versió alternativa d'última hora– seria democràticament precipitada: l'elecció “lliure” estaria condicionada per un clar biaix polític i mediàtic en temps de greu crisi i frustració. En aquest procés, la Generalitat ha estat alhora jutge i part: en quin sentit pot ser lliure una consulta (ara com ara: social o plebiscitària) quan la Generalitat ha fet servir sistemàticament el seu poder institucional i els diners públics per canalitzar els ciutadans en una única direcció: la secessió? El Govern, el president, i mitjans de comunicació com la televisió pública catalana prediquen la llibertat d'opinió i decisió, però les seves accions no deixen de condicionar constantment aquesta llibertat.

Tot i que és difícil predir el resultat de la batalla política per l'afecte i la raó pública, el que fa falta és un projecte polític alternatiu que capti la voluntat de recuperar la il·lusió del progrés social i la dignitat sacsejades per la crisi. El complex fenomen del nacionalisme (democràtic) català exigeix una resposta intel·ligent i constructiva.

Camil Ungureanu és professor de Filosofia Política a la Universitat Pompeu Fabra.