Selecciona Edició
Connecta’t
Selecciona Edició
Mida de la lletra

Fa 50 anys

Tot va començar el matí del 18 de febrer del 1965, a 'Radioscope'

El cantautor Joan Manuel Serrat. Ampliar foto
El cantautor Joan Manuel Serrat.

Tot va començar el matí del 18 de febrer del 1965. Radioscope era un dels programes més populars de la ràdio catalana, es retransmetia cada dia i en directe des de l'estudi Toresky de Ràdio Barcelona. Aquell matí Salvador Escamilla, el seu creador, va presentar un jove del Poble Sec barceloní que havia escrit algunes cançons en català. I no només li va obrir les ones de la ràdio més escoltada del moment sinó que el va recomanar a la discogràfica Edigsa, la que tallava el bacallà en coses de cançó catalana. Així, en qüestió de poques setmanes un Joan Manuel Serrat encara desconegut va passar a gravar el seu primer disc, i incorporar-se, després de fer un examen, a Els Setze Jutges (en va ser el membre número tretze) i iniciar els seus primers concerts públics (el primer el maig d'aquell any a Esplugues de Llobregat).

Aquest va ser el principi de tot, però la història havia començat una mica abans, exactament el 27 de desembre del 1943. Aquell dia, al segon fill d'en Josep i l'Ángeles li van posar per nom Joan Manuel. Un nen espavilat que més tard va estudiar per a perit agrícola mentre aprenia a tocar la guitarra i es deixava impressionar tant per la cançó francesa com per la cobla, la sarsuela o el tango. D'aquesta impressió va sorgir El mocador, la seva primera cançó, i l'inici d'una de les carreres artístiques més importants del segle XX. Una carrera que ja va començar com a tal. Serrat no va entrar a Els Setze Jutges amb una idea de reivindicació de la llengua i la cultura o com una afició complementària a una feina "més seriosa". Serrat volia ser cantant i estava disposat a aconseguir-ho, probablement per això va ser el primer Jutge que es va professionalitzar i l'únic dels tretze inicials que va edificar una carrera de continuïtat que el portarà a celebrar el febrer vinent els primers cinquanta anys en la professió (una xifra que es diu ràpid però de la qual molt pocs a la Península poden presumir).

En poques setmanes un Joan Manuel Serrat encara desconegut va passar a gravar el primer disc, i incorporar-se, després de fer un examen, a Els Setze Jutges”

A aquell primer mocador, que figurava també al seu primer disc, van seguir algunes cançons que van marcar indefectiblemente el panorama català (i el deixant encara dura): Ara que tinc vint anys, Cançó de matinada, Paraules d'amor o La tieta. Ja el 1967 Serrat va fer els seus primers concerts en solitari al barceloní Palau de la Música Catalana, la meca somiada de qualsevol músic, i immediatament després va protagonitzar el seu primer especial televisiu cantant en català per a tot l'Estat.

El pas següent era lògic i coherent: cantar en castellà, malgrat l'oposició de molts dels seus companys de la cançó, i d'allà a Eurovisió, que encara era un festival seriós, un simple sospir. Però tot es va embolicar al voltant d'aquest festival, al final Serrat va declinar de participar-hi (hi va anar Massiel i va guanyar) però va deixar la cançó gravada en diversos idiomes per demostrar la seva obertura de mires. El seu públic ja no era només el català o l'espanyol, el seu públic estava a tot el món i es va llançar a demostrar-ho.

Mentre l'Amèrica Llatina li obria les portes de bat a bat, a Espanya la censura franquista maltractava alguna de les seves cançons i encara més després que es tanqués a Montserrat per protestar contra el judici de Burgos el 1970 o, el 1975, les seves declaracions contra els afusellaments del règim espanyol. La continuació va ser un any d'exili, un retorn apoteòsic i la seva imatge convertida en una de les icones de la transició donant suport a Felipe González.

Fa més de vint anys que diu que fa vint anys que diu que té vint anys, encara té força, que no té l’ànima morta i sent bullir la sang. I els que queden”

A partir d'aquí Serrat ha viscut amb un peu a la Península i un altre al continent americà i seria difícil afirmar en quin costat de l'Atlàntic és més estimat i respectat. A l'Argentina o a Xile el senten tan seu com al mateix Poble Sec barceloní. I, en realitat, així és perquè Serrat ha aconseguit convertir-se en un sentiment col·lectiu fàcilment compartible més enllà de senyals geogràfics. Els Cantares o la Saeta d'Antonio Machado, el Para la libertad de Miguel Hernández o les seves pròpies Mediterráneo, Hoy puede ser un gran día, Pare o Tu nombre me sabe a yerba ja són cançons populars en tot el sentit de la paraula, d'aquestes (poques) que se seguiran cantant fins i tot quan el seu autor hagi desaparegut de la memòria col·lectiva perquè són cançons que formen part d'aquesta memòria col·lectiva independentment de qui n'hagi estat l'autor.

De la guitarra solitària a l'orquestra simfònica, de les cançons pròpies a les versions de la nova cançó o del cançoner llatinoamericà, de la música tradicional a la poesia amb majúscules (de Machado a Salvat-Papasseit), de la democràcia a l'ecologia, de l'amor al desamor... Tot té un lloc en l'univers serratià, el de tots, i escoltant-lo en qualsevol d'aquests contextos es comprèn que no és casual que ja faci (el galimaties és seu) més de vint anys que diu que fa vint anys que diu que té vint anys, que encara té força, que no té l'ànima morta i sent bullir la sang. I els que queden.