Selecciona Edició
Connecta’t

La paradoxa Barnaclínic

L'Hospital Clínic de Barcelona és una clínica privada subvencionada per tots els ciutadans

Una clínica privada subvencionada per tots els ciutadans. Aquesta és la paradoxa que es viu des de fa més d'una dècada a l'Hospital Clínic de Barcelona, en el si del qual floreix una peculiar convivència entre la part pública i la privada anomenada Barnaclínic. Un espai en el qual els professionals del centre ofereixen als que vulguin o puguin pagar-ho la millor medicina sense sotmetre's a les dues condicions que han de complir els usuaris de la sanitat pública: tenir una targeta sanitària i esperar que els toqui el torn.

Els defensors del model Barnaclínic sostenen que és una via d'ingressos per a l'hospital, que així pot treure partit d'uns quiròfans que, si no, estarien tancats. El problema sorgeix quan s'analitza la iniciativa des del punt de vista ètic i econòmic.

Èticament resulta com a mínim qüestionable que un hospital que ha arribat a ser capdavanter a escala europea gràcies als més de 300 milions d'euros que els contribuents li aporten cada any relegui aquests mateixos ciutadans al darrere dels que estan disposats a pagar. Més crida l'atenció encara l'assumpte econòmic, i és que Barnaclínic seria inviable sense el suport de l'hospital públic que l'acull.

La suposada viabilitat de projectes com Barnaclínic se sustenta en el fet que treballen amb costos marginals i facturen a preus mitjans. En altres paraules, resulta barat obrir un parell d'hores un quiròfan si són uns altres (en aquest cas, el sistema públic) els que s'encarreguen de construir-lo, equipar-lo i mantenir-lo amb l'activitat suficient perquè sempre estigui a punt. Si el pacient privat hagués d'assumir la seva part real en totes aquestes despeses, les tarifes a les quals hauria de fer front serien prohibitives fins i tot per als més rics.

Però el problema amb Barnaclínic és que ni tan sols treballant amb aquest parany resulta rendible, malgrat que els seus comptes dipositats al Registre Mercantil assenyalin que la societat va tancar el 2012 amb uns ingressos d'11,9 milions i un resultat positiu de 240.000 euros. Una anàlisi més detallada dels comptes revela que Barnaclínic fa anys que treballa amb un fons de maniobra negatiu, fet que portaria qualsevol clínica privada al tancament si no fos perquè “el Clínic ha manifestat que atorgarà el suport financer necessari per garantir el seu equilibri patrimonial i la continuïtat de les seves operacions”. La Sindicatura de Comptes, per la seva banda, ha revelat que l'hospital aplica importants descomptes (d'entre el 10% i el 38%) en les factures que cobra de Barnaclínic pels serveis que li presten els seus professionals en les seves instal·lacions. Si no fos així, la clínica entraria en pèrdues.

Si l'existència de Barnaclínic resulta èticament i econòmicament discutible sense el suport de la seva part pública, la qüestió és a qui interessa mantenir-lo en marxa. Difícilment és justificable la creació de tal instal·lació si es té en compte que els pagaments que la clínica privada fa a l'hospital públic no arriben als cinc milions d'euros l'any, poc més de l'1% del seu pressupost.

Una primera resposta a aquest interrogant podrien ser les privilegiades relacions que proporciona un espai mèdic de primer nivell funcionant fora dels criteris de control del públic. La segona, els ingressos que obtenen els que hi treballen. Sorprèn descobrir que la directora de Barnaclínic, Catiana Cabrer, percep en plenes retallades una retribució anual que el 2010 superava els 140.000 euros (xifra reduïda a 123.000 el 2012). Tampoc són menyspreables els ingressos que perceben els metges que hi fan hores extres: prop de 2,5 milions d'euros anuals.

Es pot concloure, doncs, que Barnaclínic és un mal negoci per a l'hospital i una bona via d'ingressos per a alguns dels seus professionals. Tot això a costa de pervertir fins a l'extrem la lògica que ha de guiar les polítiques públiques: que els que més tenen siguin els que més aportin al sistema i no els que se'n beneficiïn.