Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

La veu trencada d’Oriol Junqueras

L'independentisme ha perdut l'escut heroic del dret a decidir

Segons vam saber gràcies a un altre magnífic Salvados, les últimes notícies han arribat ja a Sevilla. Oriol Junqueras serà amb tota probabilitat el nou president de la Generalitat. No hi ha encara convocades eleccions autonòmiques (almenys, quan escric), però una dona temperamental i expeditiva ho donava per fet des de la seva casa de Sevilla davant les càmeres del programa de Jordi Évole i davant el mateix Junqueras. El pronòstic no sona com un disbarat; hi ha raons que expliquen aquest càlcul: els dos últims anys de travessia ressonant han protegit el silenci polític de Junqueras. Se l'ha escoltat el mínim per recordar que hi era.

Entre les taules rocoses de la llei i l'impuls animós i festiu dels partidaris de la independència, ha estat el beneficiari net del desgast del PP i de CiU com a partits de Govern, aliats una vegada i una altra en la reducció de l'Estat de benestar (amb la complicitat d'ERC). La seva veu absent o discreta, fora del poder, era l'esperança blanca, sense cremar-se en la batalla, sense liderar cap procés, sense arriscar gairebé res. A Junqueras l'ha beneficiat objectivament no haver de lluitar a primera línia perquè ell no té el poder: en realitat és el contrari. És el líder de l'oposició i per tant les dues dretes nacionals treballen per a ell des de fa temps.

Però aquesta proximitat al país de les meravelles s'acabaria un dia o un altre. Potser ho han sentit. En una emissora de ràdio, a Junqueras se li va trencar la veu en directe mentre reclamava la votació del 9-N. La periodista Mònica Terribas de seguida va tenir la deferència d'elaborar una llarguíssima pregunta que donés un respir a Junqueras. No dubto del sentiment, per descomptat, però em sembla que aquesta debilitat humana contenia també el rèquiem per una situació política òptima per als seus interessos polítics. El moment de fragilitat emotiva pot tenir a veure també amb la fragilitat mateixa del procés, sense que ningú entengui cap burla ni falta de respecte ni jactància de cap tipus.

És més senzill: el procés va néixer inestable i trencadís perquè els aliats no eren sobiranistes ni independentistes, ni amb prou feines còmplices en res gaire seriós. I de cop els que no ho eren es van fer sobiranistes i independentistes a través del dret a decidir. Aquest acord era feble perquè hi havia representat un electorat molt contradictori: alguns emfatitzaven sense dissimular el seu independentisme —ERC i la CUP— i d'altres emfatitzaven el seu dret a decidir sense claredat sobre la decisió que prendrien. O millor dit, amb claredat que de seguida es gargotejava en la penombra.

El procés va néixer inestable i trencadís perquè els aliats no eren sobiranistes ni independentistes, ni amb prou feines còmplices en res gaire seriós

Aquesta aliança feble ha monopolitzat el debat com si durant dos anys hagués estat un front fort. Avui potser es trenca la veu de Junqueras perquè s'esvaeix el somni d'una aliança incomprensible. Els avantatges d'aquesta situació per a ERC s'han volatilitzat de cop, i tot allò que es va guanyar a un ritme trepidant es pot començar a perdre en haver d'argumentar sobre el que és real. Avui ERC està condemnada a defensar la independència sense la cobertura del dret a decidir, i en aquest país hi ha una cosa miraculosament democràtica: a més d'oferir conviccions obliga a oferir arguments. I això implica el somni ja directament pertorbador que tant el Govern del PP com l'oposició a Espanya contraargumenti, raoni i proposi.

Estem encara lluny d'aquest país, però més a prop que abans. Junqueras va persistir al programa de televisió a oferir arguments emocionals i conviccions íntimes. Però no crec que el català mitjà en tingui prou de saber que Junqueras té fe en el fet que farem millor les coses sols, en una frase que ha repetit tantes vegades i que comença a ser un mantra com a mínim desassossegant. Per què creu que farem millor les coses sols? Qui les farem millor sols? Quines coses? Explicar això és de debò un problema. La resposta ha d'evitar costi el que costi el que ningú pot ni vol dir: ho farem millor perquè som millors.

Podria ser. Potser a Catalunya som millors. Però m'avergonyeix que aquest missatge polític sigui la cota zero d'argumentació política del meu futur president de la Generalitat. A mi també se'm trencaria la veu en haver de declarar que em resulta senzillament impossible imaginar que no ho faríem millor. I Junqueras ho va dir més d'una i de dues vegades. L'argument és sentimental i és legítim, però no és racional: potser hi ha molta gent que ho creu igual que ell. Però em sembla motiu suficient per escapar de la carrera d'aquest menyspreu a l'altre trufat d'admiració rendida davant un mateix.

Avui l'independentisme ha perdut l'escut heroic d'una frase imbatible —el dret a decidir— i entra en política descarnada. És una bona notícia: haurà d'oferir arguments, contrastar anàlisis, refutar pronòstics. I pot ser que llavors no sigui la veu la que es trenqui, sinó l'ànim, almenys si Junqueras manté la inconsistència afable que va mostrar a Sevilla.

Jordi Gràcia és professor i assagista.