El carisma de Marc Márquez

Marc Márquez va anar per terra a Phillip Island. No va ser l’únic, certament, en un circuit traïdor per als pneumàtics com és el d’Austràlia. Ja se sap, d’altra banda, que darrerament el català té una certa tendència a caure –tres vegades en les últimes quatre carreres–, no pas perquè no sàpiga pilotar o la moto li faci la guitza, sinó pel seu reconegut inconformisme i la manera d’arriscar sense mirar la situació de la carrera ni la classificació del Mundial.

No hi ha ningú que plegui tan bé la moto, que desafiï la gravetat a cada revolt, que es tombi fins a buscar els pianos amb els colzes, que es depengi en un exercici propi d’un funàmbul com Márquez. Ha fet bandera de la seva agressivitat i competitivitat, de manera que difícilment s’entendria que calculés o deixés de tirar en una carrera, ni tan sols en la següent a la consecució fa vuit dies del bicampionat de MotoGP a Motegi.

Márquez es posa un repte a cada prova, i diumenge es volia sentir Mike Doohan o Casey Stoner, que per al cas tant hi fa, ja que només es tractava de córrer al davant, de la primera a la darrera volta sense oposició, el pilot contra el rellotge, només pel plaer d’anar cada cop més de pressa, inabastable per als seus rivals, òbviament també per als que ja no competeixen com Doohan. Paga la pena veure les carreres només per contemplar Márquez.

Als 21 anys, el pilot de Cervera ja és un dels millors de la història i, per tant, se’l veu capaç de batre els diferents rècords que encara duren, com el del mateix Doohan, l’únic que ha comptat 12 victòries en un any (1997). Márquez en porta 11 i li queda per córrer a Malàisia i València. I segur que després mirarà d’atrapar Valentino Rossi, que suma nou títols –Márquez en té quatre en cinc anys– i qui sap si agafarà Giacomo Agostini (15).

Per divertir-se el pilot necessita companyia, rivalitat,

Aprendrà a anar tot sol, després del que li ha passat a Austràlia, per tornar més endavant a pilotar en grup, ara empaitant Rossi, o avançant Jorge Lorenzo, o descol·locant Dani Pedrosa. La sensació és que Márquez s’ho passa molt bé dalt de la moto, i per divertir-se necessita companyia, rivalitat, competitivitat i emoció, per més que al final desarmi els seus adversaris dient que els admira, com si fos ingenu, infantil, tan rialler de mena que sembla inofensiu.

A Márquez li passa el mateix que a l’australià de Fórmula 1 Daniel Ricciardo. Tots dos són feliços, conscients del talent i la sort que tenen davant dels millors contraris, i no busquen culpables quan no guanyen; res a veure amb el que passa amb d’altres pilots, bons i grans, segurament també els millors en la seva especialitat, sempre amargats, com seria Fernando Alonso. La diferència és que Márquez té carisma i el carisma no es regala.

Intel·ligent, no només ho fa tot fàcil i desdramatitza les situacions més complicades, sinó que es mostra agraït i natural, espontani i creïble, tan proper que es deixa renyar per la família, com si fossin els parents els que porten la moto. Márquez s’ha sabut guanyar la gent amb converses com la que va tenir amb la seva mare a través de Catalunya Ràdio després de guanyar fa 15 dies al Japó.

“Hola puça, baldufa”, li va dir la mare. “Has vist? Avui m’he portat bé”, va respondre el fill. “Avui sí que has tingut coneixement”, va reprendre la Roser. “T’he fet cas”, va insistir en Marc. “Has vist el petit?” Va preguntar aleshores el fill gran de la família en referència al seu germà Àlex, aspirant al títol de Moto3. “Hòstia, el petit ho ha fet de collons, eh!, ho feu molt bé, continueu així, amb coneixement”, va tancar la mare Roser.

No s’ha d’oblidar que en Marc es fa el llit i sap quines són les seves obligacions a casa, una circumstància que el deu haver ajudat a ser el millor a la pista i també un bon company i patró: no ha parat fins que Honda ha incorporat, títol darrere títol, tot el seu equip de confiança a MotoGP. Márquez es fa admirar també per aquells a qui no els agraden les motos, o pels que es tapen els ulls per la por que caigui quan es tomba, com la mare Roser.