_
_
_
_
_

Els EUA i Turquia canvien d’estratègia per frenar l'auge de l’Estat Islàmic

Ankara permet el pas dels peixmergues i Washington llança armes a Kobane

Bombardeos nord-americans en KobaneFoto: reuters_live

Fins que Barack Obama no va trucar a Recep Tayyip Erdogan, el dissabte a la nit, Turquia tenia tancada la frontera i impedia que les milícies kurdes de l’Iraq, els peixmergues, accedissin a Kobane (Ayn al-Arab, en àrab) des de Turquia. Després de la trucada del president dels EUA al seu homòleg turc, la ciutat siriana fronterera amb Turquia, que fa un mes que resisteix al setge del grup gihadista Estat Islàmic (EI), va rebre la matinada de diumenge a dilluns subministraments per via aèria —armament i ajuda mèdica donats pels kurds iraquians— llançats per l’Exèrcit dels EUA. I es concretava la garantia que els peixmergues podran accedir a Kobane des de Turquia i unir-se a la milícia kurda local, les Unitats de Protecció Popular (YPG en les seves sigles kurdes).

Per part d’Ankara, el canvi de política és significatiu perquè dóna via lliure a les forces de seguretat del Kurdistan iraquià perquè reforcin la lluita contra els extremistes sunnites de l’EI i abandona el motiu que esgrimia per denegar-los l'entrada: que les YPG són la branca siriana del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK en kurd), considerat una organització terrorista tant per Turquia com per la Unió Europea i els Estats Units.

“Ajudarem els peixmerguess a creuar a Kobane, els debats encara estan en marxa”, va confirmar dilluns en conferència de premsa Mevlüt Çavusoglu, ministre turc d’Exteriors. “No volem que Kobane caigui [en mans de l’Estat Islàmic]”, va afegir Çavusoglu, que ratificava als periodistes la notícia avançada per mitjans kurds iraquians citant fonts anònimes.

També Washington va alterar la seva posició i en menys de dues setmanes va passar de considerar Kobane “un objectiu no estratègic” a assegurar que hagués estat “una irresponsabilitat, a més de moralment molt difícil, donar l'esquena a una comunitat que lluita contra l’Estat Islàmic”. Totes dues cites són del secretari d’Estat, John Kerry. La primera, del 8 d'octubre passat. L'última, de dilluns durant una trobada amb la premsa a Jakarta.

De Mossul a Kobane

9 de juny. Els gihadistes de l’Estat Islàmic (EI) llancen una ofensiva llampec a l’Iraq i prenen Mossul.

8 d'agost. Els EUA bombardegen l’EI a l’Iraq. És la seva primera operació al país des de la retirada en 2011.

15 d'agost. La UE autoritza el subministrament d'armes als kurds.

19 d'agost. L’EI anuncia la decapitació del periodista James Foley.

5 de setembre. Barack Obama anuncia una “coalició internacional” contra l’EI.

16 de setembre. Una ofensiva de l’EI a Síria provoca 300.000 refugiats.

21 de setembre. L’EI comença el setge de Kobane.

23 de setembre. Quatre dies més tard que França, cinc països àrabs s’afegeixen al bombardeig contra l’EI. Deu dies després ho fa Londres.

2 d'octubre. Turquia s'uneix a la coalició.

6 d'octubre. L’EI comença a combatre dins de Kobane.

Coneixedor de la importància del canvi —és la primera vegada que el Pentàgon lliura armes als defensors de Kobane, fet que indica la importància estratègica de la ciutat—, Kerry va declarar que es tractava d’“una emergència davant un moment de crisi”, i va matisar que la mesura era “momentània”. L’aclariment té sentit, ja que el 8 d’octubre Kerry va assegurar que “per molt horrorós que sigui contemplar en temps real el que està passant a Kobane, cal fer un pas enrere i entendre quin és l'objectiu estratègic”.

Kerry va explicar que ell mateix havia parlat amb dirigents turcs i que també ho havia fet Obama, per “deixar molt, molt clar” que no hi havia un “canvi de política”. Amb canvi de rumb o sense, la setmana passada el Departament d’Estat informava que el cap de setmana anterior hi havia hagut per primera vegada una reunió oficial entre un diplomàtic dels EUA i les milícies kurdes a Síria, a les quals fins ara Turquia mirava amb reticència pels possibles nexes amb el PKK. Segons Reuters, serien aquests mateixos milicians kurds els ulls del Pentàgon a l'hora d'atacar les posicions de l’EI a Kobane, que ja ha viscut 135 atacs aeris contra posicions dels extremistes sunnites.

Dilluns es van produir sis nous bombardejos contra els gihadistes i també per destruir un dels contenidors amb armes que els avions dels EUA havien llançat de matinada, ja que va caure en una zona controlada pels gihadistes, de manera que hi havia risc que les armes acabessin a les seves mans, explica el cap central nord-americà en un comunicat.

Kobane només està defensada per la milícia kurda local, que ha aconseguit resistir l'empenta dels gihadistes, més nombrosos i més ben armats, en part gràcies als atacs aeris de la coalició internacional contra els gihadistes liderada pels Estats Units.

L'avanç dels radicals de l’Estat Islàmic cap a Kobane va desplaçar prop de 200.000 persones, que van creuar al costat turc com a refugiades, i va provocar que kurds turcs acudissin a la zona per ajudar els desplaçats i també per intentar creuar a Kobane per unir-se a la lluita juntament amb la milícia local YPG.

La presència d'un enemic comú encarnat en els gihadistes de l’EI ha apropat les diferents faccions kurdes, que, per exemple, ja han combatut juntes contra l’Estat Islàmic al nord de l’Iraq. Ara, i gràcies al permís de Turquia, la mateixa situació podria reproduir-se a Kobane.

Ankara distingeix entre kurds

J. M. C.

El poble kurd, format per uns 30 milions de persones, es reparteix sobretot entre Síria, l’Iraq, l’Iran i principalment Turquia. Aquí viuen uns 15 milions de kurds, concentrats al sud-est del país i que mantenen una relació complicada amb el Govern d’Ankara.

Després de dècades de reclamar els seus drets, el 1984 la milícia del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK, en kurd) es va alçar en armes contra l’Estat per demanar la independència. Des de llavors, més de 40.000 persones han mort en el conflicte. Actualment, el PKK —considerat una organització terrorista per Turquia, la Unió Europea i els Estats Units— només demana més autonomia per a la regió kurda. Durant els últims anys, el Govern ha ampliat els drets d'aquesta minoria i a l'octubre del 2012 va iniciar converses de pau amb el PKK.

Malgrat tot això, la desconfiança mútua es manté. I la situació a Kobane (Ayn al-Arab, en àrab), una ciutat kurda a Síria que els kurds turcs consideren "germana", ha tensat al màxim el procés de pau. El Govern turc no vol donar suport a la milícia kurda siriana enfrontada a l’Estat Islàmic (EI) en la defensa de Kobane. Pel president turc, Recep Tayyip Erdogan, les Unitats de Protecció Popular (YPG, en kurd) són "el mateix" que el PKK. A més a més, una de les condicions que Ankara ha posat per implicar-se més en la coalició internacional contra l’EI, liderada pels Estats Units, és que els kurds sirians renunciïn al seu desig d'autonomia.

No obstant això, el Govern turc sí que manté bones relacions polítiques i comercials amb el Govern Regional del Kurdistan (KRG, per les seves sigles en anglès), que és com es diu l'administració kurda a l’Iraq. Els kurds iraquians tenen autonomia des del 1992 i una gran quota d'autogovern des del 2005. El KRG té unes reserves petrolíferes estimades en 45.000 milions de barrils, que ha començat a exportar aquest any des del port turc de Ceyhan (al sud del país). És aquesta bona relació la que ha comportat que Ankara hagi donat permís a les forces de seguretat kurdes iraquianes, els peixmergues, per creuar a Kobane des del costat turc.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_