Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Mantenir encès el peveter

El moviment sobiranista manté la mobilització però creix la tensió sobre els propers passos a fer

Passat el tràngol més difícil, el d’haver d’admetre que la consulta, tal com havia estat planejada, no era possible, les forces del bloc sobiranista han aconseguit sortir airosos del que podia ser un escull insalvable: mantenir encès el peveter. Ahir es va tornar a veure a la plaça de Catalunya. Tots els integrants del pacte pel dret a decidir eren conscients que la immensa força que havien aconseguit aplegar en les mobilitzacions de les tres darreres Diades se’n podia anar en orris si es perdia el ciment que les alimentava: la unitat entorn d’un objectiu que es presentava, de forma més voluntarista que real, com factible. La proposta de pseudoconsulta de Mas per al 9-N està lluny dels objectius que s’havien fixat, però té la virtut de mantenir viva la mobilització mentre es dibuixa un nou escenari, encara per definir.

Que el peveter continuï flamejant no vol dir, però, que no hi hagi turbulències, i fortes, al seu voltant. La qüestió és qui s’emportarà la torxa i qui acabarà guanyant la cursa.

En els darrers dies hem pogut veure com Mas, en una pirueta que ha deixat desconcertats a molts, prenia la iniciativa. El president resisteix i és ell qui ara porta la torxa. L'evidència que no hi ha cap altra sortida que convocar eleccions ha desfermat totes les tensions que fins ara es mantenien larvades, i ha donat pas a un joc de pressions tan fortes que estan posant a prova no només la fortalesa dels lideratges, sinó també la cohesió interna de pràcticament totes les forces polítiques. Només per aquesta pressió s’entén que Oriol Junqueras tingués un esclat públic d’emotivitat, i que aquesta emoció aflorés justament quan pronunciava la paraula “angoixa”.

És evident que Esquerra ha perdut aquella posició tan confortable de dirigir el govern i l'oposició alhora. El poder de Palau i el poder del carrer. En el seu full de ruta hi figurava anar primer a unes municipals per estar en condicions de descavalcar definitivament Convergència. Ara, Junqueras es veu abocat a acceptar - sota la pressió de ser acusat de traïdor a la causa si no ho fa- una candidatura conjunta dirigida per Mas, qui d’aquesta manera intentaria esquivar les pèssimes perspectives electorals que li atribueixen les enquestes i esbandir al mateix temps les conseqüències que puguin sorgir del cas Pujol.

La manera que té Junqueras de resistir l’embranzida de Mas és una nova fugida cap endavant: la declaració unilateral d'independència. Res de demanar el vot per aconseguir una majoria suficient al Parlament i obrir un procés constituent i de negociació amb Madrid. S’ha de demanar el vot per marxar, al preu que sigui. Per un partit d’ordre, com és Convergència, això significa repetir l’esquema que ja hem vist amb la consulta. Però aquesta vegada, apujar el llistó vol dir fer molta trencadissa. Amb Unió, per descomptat, que ja ha dit que per aquí no passa, però potser també amb una part de l’electorat que no vol aventures perilloses.

El que facin la CUP i ICV en aquest escenari té importància, òbviament, però no afecta el nus central, la qual cosa no vol dir que no pateixen també les contradiccions del moment i en el cas dels ecosocialistes, és difícil que puguin mantenir l’actual equilibri inestable.

A la dificultat de fer casar programes i plantejaments ideològics diferents i interessos electorals contraposats, s’hi afegeix la creixent intervenció d’un nou actor polític difícil de caracteritzar: l'anomenada societat civil, representada per Òmnium i per l'Assemblea Nacional Catalana. A la manifestació d’ahir, Òmnium es va mantenir en un exquisit discurs de crida a la unitat que va contrastar amb el to i la duresa amb què la portaveu de l’Assemblea va exigir al President que convoqui eleccions “abans de tres mesos”. Segurament aquesta manera de pressionar i d’apressar el President forma part de l’estira i arronsa que mantenen Mas i Junqueras per marcar i decidir l’agenda, però va deixar en l’aire una sensació estranya.

Per donar caire plebiscitari a les autonòmiques, ERC i CiU necessiten posar-se d’acord en un programa comú i mirar d’incorporar tants altres actors com puguin. Des de diferents sectors se’ls pressiona perquè facin una “llista de país”, que en la seva pròpia enunciació suposa deixar de banda qualsevol altra qüestió que no sigui la independència. És a dir, una candidatura per a la independència sense discutir quin model de país, quines polítiques socials, quina política fiscal, ni moltes altres qüestions importants. Arribats a aquest punt, resulta realment xocant observar com una societat tan plural com la catalana, que ja fa temps que ha bandejat el bipartidisme, evoluciona cap a plantejaments binaris que, sota el paraigua d’un dret nacional a decidir, redueixen la capacitat real de decidir de cada un dels seus ciutadans sobre aspectes decisius per a les seves vides. Caldrà veure si al final, la diversitat ideològica i social s’ofega o acaba surant en mig de tanta polarització.