Un catalanisme políticament incorrecte
Alguns trobem a faltar aquell catalanisme hispànic, no com a identitat pròpia, sinó com a via d'integració
El paradigma del catalanisme hispànic queda fora de lloc en l'escenari de ficció al qual ha arribat Artur Mas. No veiem que les institucions públiques proposin maneres d'integrar la pluralitat, en les quals minories i majories se sentin representades. La majoria indestructible que Artur Mas demanava per al seu pla secessionista ara no sabem si és majoria o minoria. Des de la perspectiva democràtica, el dilema actual per als ciutadans és si convenen més unes eleccions avançades o compondre una nova majoria per arribar al final de la legislatura.
Pot intuir-se que el panorama s'aclareix. Tot i així encara resulta políticament incorrecte expressar una gran confiança en el futur de Catalunya i d'Espanya. Tampoc no és convenient recordar que Espanya no és un simple organisme administratiu o politicoadministratiu, sinó un fet històric sòlid, un conjunt de vivències col·lectives, una realitat entranyable. Segons el mantra secessionista, ni tan sols té sentit dir que per a un bon nombre de catalans, l'espanyolitat passa prèviament per la catalanitat. La idea del catalanisme hispànic ha estat tan anatematitzada que se l'ignora com si fos un fòssil.
També és incorrecte dir que a Catalunya li interessa l'estabilitat espanyola, el progrés espanyol, perquè com més progrés hi hagi a Espanya, hi haurà més estabilitat i més capacitat d'entesa. No és menys incorrecte aspirar a un millor finançament autonòmic, perquè ara el que sembla més providencial és la independència. I, fins i tot, encara és menys correcte referir-se a la concepció hispànica de Vicens Vives o de Narcís Feliu de la Penya. Menys ho és invocar la Sepharad d'Espriu.
El catalanisme hispànic admetia que Espanya tenia capacitat per ser un país important, prestigiós i respectat, i a més amb capacitat de progrés interior, en la seva vida interna, un país ben incorporat a Europa i amb una gran influència a l'Amèrica Llatina. De fet, aquell catalanisme hispànic —avui presumptament obsolet— va defensar que tots havíem de tirar endavant a través d'Europa. Era tot el contrari del que significaria una secessió la primera conseqüència de la qual seria una Catalunya sense ubicació a la Unió Europea.
Alguns trobem a faltar aquell catalanisme hispànic, no com a identitat pròpia, sinó com a via d'integració, com la possibilitat que la Constitució de 1978 fos la de tot Espanya. I encara més, consistia a donar per fet que existia un interès general, de Catalunya i d'Espanya, que la Constitució fos una gran pedra de toc, com ho va ser el fet d'assegurar l'èxit de la transició democràtica, consolidar la democràcia i contribuir la governabilitat d'Espanya. La idea va ser que la Constitució de 1978 era el text que el país podia assumir millor i alhora, des del punt de vista autonòmic, era un text obert que permetia progressos ulteriors.
Aquesta formulació del catalanisme hispànic no és excèntrica. És, segons citacions literals de les seves intervencions públiques, el que deia Jordi Pujol com a president de la Generalitat. Amb aquesta formulació el catalanisme hispànic va tenir presència en la redacció constitucional, un pes notable en l'època de la UCD, influència innegable en el felipisme i després va ser part molt activa en els pactes del Majestic amb el govern d'Aznar. I és amb aquest paradigma de catalanisme que es va ordir l'Operació Reformista i amb la qual Pujol va governar Catalunya durant molt de temps i, en certa manera, al seu gust.
Ara veiem un altre Pujol, i encara no en tenim el retrat complet, però aleshores se n'anava a Sevilla o Madrid per explicar les virtuts del consens hispànic, que eren les virtuts de la moderació. Acabat el cicle polític pujolista, Zapatero li brinda un nou estatut al tripartit de Pasqual Maragall. I com a desenllaç, la tornada de CiU al poder queda encarnada per un Artur Mas que un bon dia decideix lliscar per la cresta d'una manifestació que ni tan sols va ser quantificada. Consecutivament, Pujol anava dient que els pactes, el consens, en fi, el catalanisme hispànic, ja no tenien sentit.
De Pujol després n'hem sabut el que hem sabut, però la veritat és que —segons proven les citacions anteriors— ell va ser, en bona part, un continuador del catalanisme hispànic que va esbossar Francesc Cambó. Molt possiblement aspirava a una Catalunya cada vegada més desvinculada d'Espanya, però es va mantenir en les tesis del catalanisme clàssic. No va ser un seguidor de Macià ni de Companys. Això sí, va adoptar l'ERC d'Heribert Barrera per fer minvar l'esquerra llavors tan potent, i per descomptat, gens secessionista. El mateix Pujol va donar suport a la idea de Miquel Roca en proposar el Partit Reformista. La intenció —va dir després Pujol— era dotar Espanya d'una força de centre, progressista i europeista, amb totes les connotacions de política econòmica i social necessàries, i per descomptat favorable a l'autonomia. El Pujol avui sota investigació deia aquestes coses el 2003, a la seu del Col·legi d'Advocats de Madrid. Després, sense gaires arguments, va acabar donant per acabat aquell catalanisme que tant havia practicat. Un enigma pujolista més.
Valentí Puig és escriptor.
