Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA

Àrbit, això és penal!

En tots els camps de futbol es pronuncia un mot que la norma no admet

Un àrbitre mostra una targeta vermella a Puyol.
Un àrbitre mostra una targeta vermella a Puyol.

Hi ha paraules que no triomfen i que són sistemàticament bandejades del cànon. I per cànon, en aquest cas, em refereixo tant a la normativa com als usos públics habituals del terme. N’hi ha, de mots, que de seguida veus que tenen mala peça al teler. Potser és que vénen d’una altra llengua que ens angunieja, potser és que tenen una formació extravagant, potser, senzillament, són malsonants, i sempre hi ha estratègies, canals de comunicació i crides unànimes a deixar-les al racó. Res a dir-hi, tots els idiomes segueixen estratègies semblants. Però hi ha casos, excepcionals si es vol, en què sembla que una paraula, simplement, tingui mala sort.

Aneu a un camp de futbol. De ciment, de sorra o de gespa, amb graderies llampants o instal·lacions rònegues, amb veterans d’equips de barri o canalla de primària. En poblacions de l’interior i en barris de l’àrea metropolitana. En boca de tots, sense gaires dissensions, davant d’una injustícia del reglament sentireu el mateix mot per al·ludir a l’home de negre, a l’escarabat, a l’àrbitre, al refli: “Eh, àrbit!!”, “Pero àrbit”, “Àrbit, nen...”, “Àrbit, fill de...”

Vet aquí l’àrbit, un terme d’una catalanitat inqüestionable i d’un ús extensíssim que, poc o molt, aconsegueix sobreviure mercès a l’espontaneïtat, l’estirabot, l’ús col·loquial de la llengua, perquè no es pot dir que el cànon que deia abans l’hi hagi posat fàcil. Apartat sistemàticament —ningú s’ho ha plantejat?— dels reculls normatius, és també rar de veure i sentir en mitjans de comunicació, implacables corrons d’expansió de la llengua estàndard. Els periodistes de ràdio i tele no la diuen, els de premsa no l’escriuen. Però qui juga a futbol la fa servir. Quant a la seva formació, és prou clar que es tracta d’un vulgarisme a partir del mot àrbitre, però no per això hem de tractar la paraula com si estigués empestada.

De fet, l’opció àrbit mai no s’arriba ni a plantejar. Pompeu Fabra, gran aficionat als esports —especialment el tennis—, és autor d’abundants reflexions al voltant del llenguatge esportiu, i una de les seves converses filològiques, la 359, ja apunta la implantació d’àrbitre en substitució del refli, de quan els anglicismes adaptats entraven a doll en la pronúncia trapassera del gran públic, amb formacions com gol, xut i córner en convivència amb hems, haut i orsai. I, alhora, comet la temeritat de qüestionar el terme penal amb una explicació filològicament impecable (ves què hi hem de dir) però, pel que veurem, poc convincent: “Quant a penalty ¿no sabrem trobar un substitut d’aquest curiós penal, en què apareix accentuada una vocal que en el mot originari és precisament... muda?” No van trigar gaire, des de les pàgines del satíric Xut!, a fer-li la rèplica (no hi havia Twitter, però també se les tenien), amb un Valentí Castanys que no només confirmava que la vocal en qüestió no era muda, sinó que hi redundava: “Panaaaaaaal”. No cal dir que tant àrbit com penal han perviscut en el lèxic futbolístic, tot i que només la segona ha acabat engreixant el diccionari.

El cànon ja ho té, això. L’ideal de normativa sempre ha estat procurar una llengua pulcra, endreçada, noucentista, benplantada. I en contraposició no és casual que, darrerament, estiguin apareixent respostes de tu-tira-pel-dret per plasmar estructures, paraules i expressions d’una genuïnitat poc discutible que no tenen, tanmateix, resposta normativa “oficial”; això sí, són fórmules que provenen sobretot de l’oralitat, l’espontaneïtat, la col·loquialitat. S’estenen així en diaris i novel·les els mots aglutinats (esclar, oi tant, encabat, sisplau), l’apostrofació dels pronoms no normativa (digue’m, coneixe’ns) o la formació d’alguns verbs amb un antic pronom prefixat (enriure’s, encostipar-se, enfotre’s), i això sense esmentar el cabal lèxic, font de diatribes no sempre educades. Però són, totes aquestes, solucions que estan definint el model en el qual s’inscriu la llengua actual.

Poc més es pot fer per l’àrbit, pobre, més enllà d’esperonar-ne l’ús. Suposo que seguirà malvivint en camps enfangats precedint innobles qualificatius, tot esperant que l’àrbitre de debò se’l miri amb respecte.