Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Eleccions “plebiscitàries”: la pitjor opció

Els termes s'oposen entre si: es plebiscita una única decisió; es tria entre diversos líders i diferents programes

Però, en què consisteix una elecció plebiscitària? Maurice Duverger, en el seu clàssic Institucions polítiques i dret constitucional (Ariel, Barcelona, 1984), explica que “el plebiscit és el vot de confiança personal a un home; el referèndum és l'aprovació o el rebuig d'un text” (pàg. 81).

I les “eleccions plebiscitàries” són les pròpies dels països soviètics, segons el patriarca dels politòlegs, “en condicions molt diferents de les de les democràcies liberals: en lloc de poder escollir entre diversos candidats, l'elector només pot atorgar o refusar la seva adhesió a un únic candidat, el seu marge de llibertat és, per tant, molt reduït. L'autèntica lluita política no es desenvolupa en el moment de la votació, sinó en el de la selecció de candidats. En realitat, els ciutadans han de ratificar el candidat únic que presenten les autoritats en lloc d’elegir els seus representants”. És “una pseudoelecció” (pàg. 34).

No sembla una proposta gaire atractiva.

Els aficionats catalans als invents del TBO, en barrejar plebiscit i elecció, li atorguen un altre sentit per a aquesta ocasió, històrica i il·lusionant: el d'un nou succedani (i en són...) del referèndum en pro de la secessió. Si una o diverses llistes de partits independentistes obtinguessin la majoria amb un programa “únic” (sona bé, això?), el Parlament quedaria, al·leguen, legitimat per llançar una DUI, o declaració unilateral d'independència. Així de fàcil.

Tan fàcil? Potser no. Tractant-se de la “consulta definitiva”, segons innova Artur Mas, se suposa que aquesta vegada sí que s'haurien de conèixer les regles i els criteris de còmput amb antelació: n'hi hauria prou per a la secessió amb una majoria del 50% dels votants, més un? O hauria de ser dels inscrits al cens? O bé dels diputats electes?

L'elegant, liberal i referencial dictamen del Tribunal Suprem del Canadà sobre la secessió del Quebec, de 20 d'agost de 1998, expressa de manera insistent el requisit indispensable que l'eventual majoria independentista fos clara i incontestable, si aspirava que la resta la tingués en consideració. Aquesta pauta d'una majoria reforçada és la que s'ha aplicat en alguna ocasió, per exemple, en el cas de Montenegro.

Què disposa l'Estatut de Catalunya sobre aquest tema? No indica res sobre la secessió, absent d'aquest ordenament. Però sí que ho fa sobre la mateixa reforma de l'Estatut, en l'article 222.1.B, evocable per analogia: “L'aprovació de la reforma requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament...”.

Si la reforma de l'Estatut requereix una majoria de dos terços, és obvi que aquest hauria de ser el quòrum mínim per a tota decisió que desbordi la reforma (d'uns lligams); que encarni una major transcendència política (la seva ruptura). Així s'infereix del principi jurídic romà a minori ad maius, qui no pot el menys tampoc no pot el més: complement del més famós a maiori ad minus, qui pot el més pot el menys. De manera que tota decisió amb un suport inferior al 66,66% dels diputats, seria —legalitat a banda— de dubtosa legitimitat. No en va les majories reforçades s'estableixen per a les qüestions cabdals, i les majories simples per als temes ordinaris.

Però fins i tot en la versió catalana suau, l'elecció plebiscitària resulta una amalgama de convocatòries contradictòries entre si. Es plebiscita, ratifica o proclama una única decisió; es tria entre diversos candidats, partits i programes.

Tot això no és per afany d'emprenyar, sinó per desig de claredat. En l'article que em sembla més assenyat de tots i que tracta aquest tema (nacionalista), Vicenç Villatoro exigeix com a condició d'una elecció plebiscitària que “tot l'independentisme es presenti en una única candidatura i amb un sol punt programàtic” (“Plebiscitàries o anticipades”, Ara, 2 de juliol). Però què passa si no hi és “tot”? Com s'explica? I de ser-hi “tot” —concepte totalitzador que infon més inquietud que respecte— què passaria amb les garanties democràtiques, i mediàtiques oficials, els partits contraris, o els indiferents, d'acord amb les experiències ja registrades aquests dos últims anys?

Perquè unes eleccions siguin autènticament eleccions, es requereix que dirimeixin diferents qüestions, no només una. Es requereix la concurrència d'una pluralitat de partits, programes i líders. De manera que si no hi hagués llista única —això que amb carrincloneria autocràtica alguns anomenen “llista de país”— i hi haguessin diverses llistes però amb una proposta comuna, els electors no votarien només aquesta proposta, sinó diferents líders, i diferents maneres d'aconseguir-la, tot plegat un tema prou important.

Fins i tot molts dels qui no llegeixen els programes ignorarien la proposta de separació (o hi donarien una transcendència menor, gens referendària), i es fixarien només en les qüestions socioeconòmiques o en unes altres, o repetirien el que van votar en altres ocasions; computar-los com a independentistes seria del tot abusiu. En termes democràtics, aquesta és la pitjor opció.