Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El diari del dilluns

La situació política catalana concita un incessant degoteig de polèmiques sobre els insondables camins del procés

Hi ha una dita molt utilitzada pels ciutadans de Buenos Aires per referir-se als que dictaminen quan ja se saben els resultats de qualsevol acció: “Amb el diari del dilluns tots som tècnics”. La dita procedeix dels debats que sorgeixen els dilluns al matí, després de la jornada de futbol de cada diumenge. La situació política a Catalunya concita un incessant degoteig de polèmiques sobre els insondables camins d'un procés que ens té ocupats i preocupats: “Es farà la consulta?”, “Votarem?”, “Això de les plebiscitàries de què va?”. Tots voldríem tenir “el diari del dilluns” per poder, d'una vegada, confirmar o desmentir hipòtesis.

És evident que no seríem on som si abans s'haguessin fet millor moltes coses, i si, finalment, no tinguéssim davant un règim polític que impedeix expressar-nos emparant-se en unes lleis que en comptes d'un camí són un mur infranquejable. Aquesta última setmana ha confós més d'un amb un joc de driblatges i cops de colze dels actors institucionals proconsulta que fins ara no havia estat present en un moviment amb fortes arrels socials. Al final encarem un 9-N amb la perspectiva d'una consulta que no ho és, encara que ens diguin que sí que ho és.

Fa mesos que dilucidem si podem o no votar. Fa gairebé un any es van explicitar data i preguntes de la consulta. Però, deixant al marge els experts del Consell de Transició Nacional que van complir escrupolosament la seva tasca, els altres amb prou feines hem pogut discutir avantatges i inconvenients de les respostes a les preguntes plantejades. Res a veure amb Escòcia, on van deliberar dins del termini i en la forma escaient sobre les conseqüències de decidir en un sentit o en l'altre. Ara, bloquejats pel govern del PP i els seus còmplices a les Corts, concloem que no podem fer la consulta ja que, si la fem sense les garanties necessàries, els riscos de tot tipus (legals, de prestigi, d'impacte internacional…) serien excessius. Però Mas, compromès amb la promesa que votaríem el 9-N, decideix disfressar la no-consulta de consulta-protesta. Al mateix temps s'obre la veda electoral, es debat la confecció de llistes, la conveniència o no de barrejar personalitats de la societat civil mobilitzada i de polítics en una llista unitària. Tot això per aconseguir potser la majoria absoluta del Parlament i procedir a una declaració unilateral d'independència.

Però, o jo m'equivoco o ens hem saltat unes quantes pantalles. El Govern de Madrid es va quedar enrere blindant-se en la legalitat. Però nosaltres estem saltant-nos la possibilitat de debatre sobre les diverses alternatives que obrien les preguntes previstes, i situem el conflicte definitivament entre independència sí o no. No correm molts riscos procedint d'aquesta manera? A quins càlculs respon aquesta acceleració?

És evident que els actors polítics estan situats en una estructura de molts jocs simultanis. Per molt que s'esforcin a dir que el primer és respondre a les expectatives d'aquells que volen poder decidir, els càlculs i les estratègies vinculades a “com quedo jo i el meu grup després que fem això o allò”, estan sempre presents. Sobretot en el President Mas i la seva coalició electoral, sotmesa a un procés contra rellotge per refundar partits greument afectats per processos de corrupció amb un llarg camí per recórrer.

ERC pot acceptar una llista unitària amb CiU, en aquesta tessitura? Aquesta sobtada acceleració del procés, no acabarà posant en perill el bloc treballosament construït per assegurar al màxim la possibilitat de decidir? L'ANC acceptarà convertir el sòlid i ben arrelat moviment en una plataforma electoral al servei dels partits que decideixin formar part de la hipotètica llista unitària? Tot això sabent que l'únic que té potestat per convocar eleccions és Mas i no l'aliança de partits proconsulta.

Em temo que almenys jo no tinc respostes per tot això. Aniré a votar o el que sigui el 9-N per no deixar de donar suport al dret a decidir i l'ampli moviment de radicalitat democràtica amb el qual coincideixo. Però això no m'impedeix tenir dubtes sobre la precipitació en què podem caure. Fullejant el “Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya” en què el Govern va convertir el conjunt d'informes realitzats pel comitè d'experts, es pot observar tant la bona feina feta com els nombrosos interrogants que segueixen existint sobre la possibilitat d'una Catalunya independent. Tinc la sensació que, més enllà d'interessos de partit, seria millor pensar en una “Declaració Unilateral Constituent” per no perdre suports i mantenir la pulsió del gran moviment social construït. Però potser són només inquietuds de qui simplement aspira a llegir el diari del dilluns i poder llavors repartir crítiques i llorers.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política i investigador de l'IGOP de la UAB.