Selecciona Edició
Connecta’t

“A Espanya o Grècia s’han fet les reformes amb el ganivet al coll”

El Nobel d'Economia afirma que els països que no fan les reformes a temps es veuen abocats a aplicar mesures d'austeritat

Jean Tirole (Troyes, França, 1953), acaba de ser guardonat amb el Nobel d'Economia. President de l'Escola d'Economia de Toulouse (TSE), compatibilitza les classes en aquest centre amb cursos al MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts). En aquesta entrevista telefònica, afirma que els països que no fan les reformes a temps es veuen abocats a aplicar mesures d'austeritat.

Pregunta. Europa no troba la via per superar la crisi.

Resposta. Alguns països, com els del sud, necessiten reformes que els donin credibilitat. Del mercat de treball, de pensions, d'organització de l'Estat... Alemanya les va fer, els escandinaus també. Com el Canadà o Austràlia. Al sud  d'Europa van fer ben poc. S'han fet a Grècia o a Espanya, però amb el ganivet al coll. I això ha tingut costos. A Alemanya no van esperar a l'últim moment. Les van fer el 2002 i el 2003.

P. No anomena França. Quines reformes necessita França?

R. Moltes. El mercat de treball, per exemple. No es pot sostenir amb aquestes taxes d'atur. No es pot sacrificar els joves d'aquesta manera. No es pot mantenir una despesa pública tan elevada. Signifiquen massa càrregues per a l'Estat, per als empresaris... Surt molt car. I és molt difícil guanyar competitivitat en aquestes circumstàncies.

P. És possible mantenir l'euro sense una unió política, sense una unió econòmica?

“Si no s'afronten els canvis, l'única solució és l'austeritat”

R. Es necessita més Europa, sens dubte, però la Europa del nord és cada vegada més reticent amb la del sud. És un tema per debatre durant hores.

P. A França hi ha molta resistència a les reformes.

R. Sí, en l'opinió pública i entre els polítics. Però la degradació econòmica és profunda i cal actuar. Hi ha un exemple clar: la taxa sobre el carboni. La mesura la va prendre la dreta i tothom hi estava d'acord. Ara, la majoria de la classe política hi està en contra. És un símptoma que tenim un estat feble. Els lobbies tenen una gran influència a França.

P. En tot cas, vostè manté que França no és un país en declivi, en decadència.

“Al mercat laboral és necessari un contracte únic, no un sistema dual”

R. No, perquè té molts valors. Això sí, convé no perdre'ls gaire de pressa.

P. Com veu la batalla entre París i Brussel·les per l'elevat dèficit francès?

R. El dèficit actual, per sobre del 4%, no és cap excepció. El problema de França és que des de fa quatre dècades no té un pressupost equilibrat. Fins i tot en períodes de bonança augmenta el dèficit i no fa reformes. L'austeritat és complicada per a l'economia, però si no es duen a terme reformes a temps, és l'única solució.

P. Ha analitzat la política d'austeritat a Espanya?

“No hi ha cap motiu perquè Europa no tingui el seu Google”

R. La qüestió és molt complexa. El debat entre els economistes és molt viu. Alguns pensen que és un error la forta disciplina pressupostària, altres especialistes consideren el contrari... La veritat és que els economistes no saben gran cosa. El que cal fer són reformes.

P. Per què defensa el contracte únic?

R. No és casual que els països del sud tinguin més atur. Tenen un doble sistema similar: el contracte indefinit, extremadament protector, enfront d'uns altres que, com el temporal, estan molt poc protegits. O sigui, hi ha un mercat dual. La major parteix els contractes que se subscriuen són temporals i aquests treballadors combinen contracte després de contracte amb l'atur. No tenen molta formació perquè les seves empreses no inverteixen en ells. No és bon sistema. És necessari un contracte únic.

P. Què n'opina, del sistema dels minitreballs a Alemanya?

“No és casual que als països del sud hi hagi més atur que als del nord”

R. Els joves alemanys tenen un problema específic de formació. Alemanya fa molt per la formació, però hi ha un problema: les empreses són reticents a contractar algú amb baixa formació i pagar-los un salari mínim perquè passen la major part del temps formant-se i després el jove pot acabar trobant una feina millor o més estable en una altra empresa. No se'ls pot exigir aquest esforç a les empreses.

P. És partidari d'un mercat europeu de l'energia o de les telecomunicacions amb una autoritat única de regulació?

R. Necessitem Europa. Vegem el mercat de l'energia, el de l'electricitat. Es va decidir construir la Europa de l'energia, però es van mantenir les regles nacionals, les xarxes de transport nacionals i fins i tot les autoritats nacionals de la competència. Al mateix temps, i va ser un pas endavant, es va crear l'autoritat europea de la competència. Però el que calen són més interconnexions. A la península Ibèrica hi ha un autèntic mercat ibèric, però aïllat de la resta. El regulador europeu hauria d'actuar.

P. Vostè defensa que els reguladors siguin forts i que l'Estat sigui un àrbitre.

R. Els reguladors han de ser independents per crear condicions justes de competència. No poden desequilibrar la balança a favor d'uns o altres. L'Estat pot exercir aquest paper d'àrbitre, ha de definir les regles de joc, però una economia de mercat també ha de funcionar sobre un estat fort.

P. Per què Europa no té el seu Google?

R. Hi ha un gran problema a les universitats europees i he treballat molt en aquesta matèria. Prové de la retallada d'inversió en l'economia del coneixement. Ara hi ha universitats d'alt nivell que fomenten la creació d'empreses i generen l'ambient necessari perquè hi hagi iniciatives innovadores. Necessiten un sistema fiscal favorable, és clar. No hi ha problema de capital humà. No hi ha cap motiu perquè Europa no tingui el seu Google i empreses que generen l'economia moderna. Aquest ambient de base inexistent és el problema i hem perdut moltes oportunitats.

P. S'han convertit els mercats financers en una amenaça per als estats?

R. No. Són importants, però no són cap amenaça. És cert que, quan es produeix una fallida pública, el problema l'ha de resoldre l'Estat. No és el poder dels mercats allò que ha de de fer por, sinó les situacions en què l'Estat ha d'afrontar una crisi i acaba traslladant el problema als contribuents. Això sí que fa por.