_
_
_
_
_

La pàtria del cinema condecora Almodóvar

Després d'Eastwood i Tarantino, el cineasta rep el Premi Lumière del festival de cinema clàssic de Lió en un homenatge protagonitzat per les seves muses

Álex Vicente
Almodóvar, amb el premi, entre Tavernier, Binoche i Poveda.
Almodóvar, amb el premi, entre Tavernier, Binoche i Poveda.GUILLAUME HORCAJUELO (EFE)

A l'hangar on els germans Lumière van inventar el cinema fa 120 anys, Pedro Almodóvar s'hi asseu i obre una llibreta. “Em dóna confiança tenir un bloc, per si se em ve al cap alguna cosa”, diu el director, amb ulleres i afònic. La nit anterior va ser llarga. “La cosa va acabar a les quatre de la matinada. Gairebé no tinc veu i estic espès”, explica. Almodóvar va rebre el Premi Lumière, una distinció prestigiosa concedida pel festival del mateix nom, que té lloc a Lió des de fa sis edicions, a les ordres del totpoderós Thierry Frémaux, delegat general del Festival de Cannes, i que en el passat va distingir Quentin Tarantino i Clint Eastwood. Aquest certamen podria ser la seva antítesi: aliè al cinema d'estrena, especialitzat en filmografies passades i al·lèrgic a l'elitisme, obert a una ciutat que envaeix les sales. “Una celebració del fet de veure cinema en una sala i no a casa teva”, com sentència el director.

A més d'orquestrar un cicle de cinema espanyol durant els dies negres del franquisme, de Fernán Gómez a Zulueta, i un altre de les pel·lícules que hi ha a la seva filmografia –de Buñuel a Powell i de Rossellini a Cassavetes–, el plat fort va ser una cerimònia davant de 3.000 persones, pensada com una celebració del seu univers creatiu. El seu germà Agustín i algunes de les seves actrius fetitxe –Marisa Paredes, Elena Anaya, Rossy de Palma– es van desfer en lloances. Antonio Banderas i Penélope Cruz li van enviar missatges d'afecte. Miguel Poveda va cantar un grapat de cançons de les seves pel·lícules, mentre que la cineasta Agnès Jaoui li va dedicar Piensa en mi, el director Bertrand Tavernier va traduir sobre l'escenari la lletra de Volver i Juliette Binoche –amb qui gairebé va rodar fa vint anys un projecte inspirat en Un tramvia anomenat Desig, segons va confessar ahir– li va lliurar el premi vestida de noia Almodóvar. Entre el públic de 3.000 espectadors, s'hi va distingir l'actor Keanu Reeves, el director Michael Cimino, l'escriptora Fred Vargas i el modista Azzedine Alaïa. L'acte va acabar amb un karaoke gegant de Resistiré.

Quan Almodóvar va enfilar-se fins a l'escenari, va quedar clar que estava tocat per l'emoció. “M'agradaria ser divertit, però quan m'enamoro perdo el sentit de l'humor”, va dir. Aquest amor és correspost. “França m'ha donat totes les condecoracions possibles per a un artista”, va reconèixer ahir. “No sé què els passa amb mi. Suposo que sempre és més agraït adoptar un estranger, perquè un se sent més generós”. Aquest amor va ser extensible, des de principis dels noranta, a algunes de les seves actrius, com Carmen Maura, Victoria Abril, Rossy de Palma, instal·lades des de llavors a París. A ell no el va temptar mai aquest exili daurat, tenint en compte que el seu país l'estimava entre regular i malament? “Un no escull quina és casa seva. Jo he nascut a Espanya i la cultura espanyola és la meva cultura. La història contemporània és la història de la meva vida, per bé o per mal”, va respondre. Com a creador, Almodóvar també és producte d'aquest context. “En els últims 15 anys he portat una vida contrària a la de la meva joventut, una vida d'interiors. Sóc un creador solitari, però amb les finestres de casa molt obertes per sentir el soroll que arriba de fora”, va afegir.

Pedro Almodóvar, a Lió.
Pedro Almodóvar, a Lió.ROBERT PRATTA (REUTERS)

A la cerimònia hi va planar la figura espectral de la seva mare. Tres personalitats de l'últim cinema francòfon –Xavier Dolan, Guillaume Galliene i Tahar Rahim– van llegir la carta que Almodóvar li va dedicar el dia de la seva mort, publicada per aquest diari el 1999. “Quan surto al carrer, dissabte, descobreixo que fa un dia molt assolellat. És el primer dia amb sol i sense la meva mare. Ploro sota les ulleres”, arrencava la carta. El mateix va passar ahir: era dissabte, feia sol, i el director plorava sota les ulleres fosques. “Encara em sento fràgil respecte a això”, va confessar. El director va revelar que la seva mare va encadenar diferents dols durant els primers trenta anys de la seva vida. “Fins i tot quan estava embarassada de mi”, va assenyalar. “M'agrada creure que la meva passió pel color és la resposta de la meva mare a tants anys de negror antinatural. Encara que vestís de negre, al seu interior forjava una venjança cap a la fosca monocromia obligada per la tradició. Jo vaig ser la seva venjança i espero haver estat a l'altura”.

Almodóvar va parlar de l'estat de precarietat del cinema espanyol, que veu “pitjor que mai”. “És una situació desastrosa, però els que han de decidir tant els fa. La cultura no té cap ministeri propi i les decisions sobre cinema les pren el ministre d'Hisenda, cosa que em sembla una aberració. En aquest ministeri hi ha altres prioritats”, va declarar. Més tard, el cineasta va contraposar el que passa al país veí, on festivals com aquest demostren el boom de l'anomenat cinema patrimonial. A França, les sales de cinema especialitzades en reposicions s'han multiplicat per tres en els últims deu anys i ja suposen un 20% del circuit d'art i assaig. “Com a espanyol i madrileny, sento enveja i una ràbia descomunal. Em fa una pena enorme que a Espanya tanquin les sales i que no s'estreni tot el cinema que s'hauria d'estrenar. És una de les raons per les quals em pregunto si és bona idea continuar vivint a Madrid”.

El cineasta aviat farà les maletes. “Lió ha estat una pausa, un descans emocionant respecte al que estic fent a Madrid”, va dir en referència als preparatius de la seva nova pel·lícula. “Dilluns sortirem a localitzar exteriors. Transcorrerà en diversos punts de la geografia espanyola i no només a Madrid”, va revelar. “Però seré discret. Ja tindrem temps de parlar del títol i dels actors”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Álex Vicente
Es periodista cultural. Forma parte del equipo de Babelia desde 2020.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_