Guanyar temps mai és suficient

Espanya no havia viscut un període similar d’estabilitat i continuïtat institucional. Catalunya no havia conegut un nivell d’autonomia semblant en època contemporània. I, tanmateix, el sistema s’enfrontava a una greu crisi de representativitat i legitimitat. El malestar es podia percebre arreu. Els moviments regeneradors florien pertot, però era a Catalunya on s'havia establert amb més força, liderat per un catalanisme que, paral·lelament, assolia la màxima representativitat de la seva història.

Del paràgraf anterior, segurament només us sobtarà l’ús del passat. I és que la descripció no fa referència al 2014, sinó a la crisi del 1917 (copyright de l’historiador Joan Fuster). Ara que la comparativa històrica s’ha tornat un recurs recurrent per analitzar el present i condicionar el futur, potser caldria reivindicar la pertinència més gran de l’analogia amb aquella crisi del règim liberal espanyol que no els successos del 1934, del 1714 o encara més enrere.

Aleshores, com ara, el sistema instaurat mostrava signes d’esgotament. Amb una Constitució instaurada el 1876, un més o menys pacífic torn bipartidista i un règim de monarquia parlamentària, Espanya s’havia adaptat a l’onada liberal (que no democràtica) dominant a Europa. Però, com a la resta del continent, el liberalisme evidenciava les seves limitacions per integrar en el seu si el repte encarnat per la societat de masses. D’alguna manera, la Primera Guerra Mundial es va convertir en l’excusa perfecta per, sota la crida patriòtica, no haver d’afrontar el desafiament. El conflicte, però, reapareixeria quan van callar les armes i, aleshores, les tensions derivarien en greus disfuncions amb una esquerra amb temptacions —i algun intent— revolucionari i una dreta amb posicions —i alguna caiguda— totalitàries.

Al marge de les grans aliances i, per tant, de la guerra, Espanya viuria el primer escac al règim liberal el 1917. Amb el lideratge d’una Lliga en moments àlgids —amb la Mancomunitat com a gran fita assolida i amb el reeixit “Per Catalunya i l’Espanya gran” com a lema—, aquell estiu-tardor s’aplegaven, primer a Barcelona i després a Madrid, les forces regeneracionistes a l’autoanomenada Assemblea de Parlamentaris. Els reunits consensuaven un programa de reforma democràtica, contraposat completament al Govern central, presidit per Eduardo Dato, que havia tancat les Corts i es feia el desentès a un clam generalitzat.

Finalment, el conflicte es desactivaria amb la caiguda del gabinet Dato i la integració de la Lliga a la governança espanyola, amb dos ministres, primer, i amb la incorporació del mateix Cambó, posteriorment. El gir copernicà del catalanisme conservador responia a un reflex de classe davant la vaga general revolucionària d’agost a Espanya i les inquietants notícies que arribaven de Rússia, i a una inconcreta promesa de més autonomia per a Catalunya, frustrada definitivament el 1919.

En altres paraules, es va guanyar temps sense articular cap resposta seriosa o atractiva. L’agonia encara s’allargaria amb la dictadura de Primo de Rivera. Mentrestant, la Lliga traspassava el lideratge del catalanisme polític a uns nous protagonistes més a l’esquerra, més atents a les reivindicacions populars i més capaços de teixir acords amb interlocutors afins a l'Estat espanyol. En arribar al 1931, el tall seria absolut: els Borbons a l’exili i als carrers de Catalunya el crit de “Visca Macià, mori Cambó”.

Evidentment, els paral·lelismes tenen els seus límits, entre altres raons perquè gairebé cent anys separen els dos moments, i ni els escenaris ni els seus protagonistes són els mateixos. Però, i amb totes les cometes necessàries, el final del règim liberal espanyol evidencia que sempre es pot guanyar temps... fins que s’exhaureix i aleshores és la història qui et passa per damunt.

Avui, els errors són identificables a tots dos costats de la taula. Més de cent anys de catalanisme es poden dilapidar en un joc dels disbarats. Per moments, sembla que vulguem emular el sotsalmirall Hugo Márquez quan, durant la dictadura uruguaiana, va declarar: “Érem a prop de l'abisme... i vam fer un pas endavant”. Perquè res fa pensar que, a partir del 10 de novembre, les coses hagin de millorar. Al contrari.

I aquí la responsabilitat, la responsabilitat de pensar en l’endemà, també es troba repartida. Perquè el sobiranisme ha vingut per quedar-se. I si l’única resposta des de l’Estat és l’articulada pel triumvirat del bocamoll García-Margallo, el repressiu Fernández Díaz i la legalista Sáenz de Santamaría, presidits per Tancredo Rajoy, la pírrica victòria d’avui serà l’hegemònic independentisme de demà. Ho reflectia en un editorial ara fa uns dies The New York Times: “Quelcom tan complex i emocional com la identitat nacional no es pot reduir a un tema purament legal; demana solucions polítiques”.

Com ha esdevingut prescriptiu darrerament, deixeu-me tancar amb una frase de Gaziel. Escrita poc dies després de la proclamació de la República, la reflexió —tot i l’elitisme que desprèn— és encara vigent: “L'ordre no és un bé immutable, preestablert i etern, sinó la mera, treballosa i sempre precària resultant d'un esforç social, i molt especialment del que fan les classes superiors”.

Jaume Claret és historiador i professor a la UOC