Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Locals, urnes i panderetes

El Govern actua a favor d'una part de la ciutadania i en contra de l'altra, i perd la neutralitat que li és exigible

Hi haurà locals, urnes i paperetes, va dir el president en la seva compareixença de dimarts passat. Així que ja sabem què es prepara per al 9-N: locals oberts, urnes de cartró i un munt de paperetes amb la inefable doble pregunta encadenada. Cap sorpresa. En aquest país fa mesos que insistim que democràcia és votar. Punt. Què es voti, qui voti, sota quina empara legal i com s'exerceixi aquest dret sembla que són qüestions irrellevants. Aquí es tracta de votar, encara que la forma de fer-ho recordi més la xaranga i pandereta que se sol atribuir a Espanya que la serietat i la feina ben feta amb què ens solem autorepresentar els catalans.

La nova jugada d'Artur Mas deixa alguns missatges inquietants. El primer, evidentment, és la seva concepció de la democràcia. Prescindir dels procediments i les garanties de control i transparència propis dels processos electorals democràtics dignes d'aquest nom amb l'únic objectiu de col·locar les urnes i que es voti ens apropa perillosament als països que fan servir urnes i vots per sustentar els sàtrapes que els governen.

Certament, el mateix Artur Mas ha dit que el resultat (podia ser de cap altra manera?) no tindrà validesa jurídica, però hi ha poc dubte que tindrà efectes polítics, i pot ser que de notable importància. A ningú se li amaga (encara que el president sí que fa tot el possible per camuflar-ho) que no estem davant una veritable consulta ni davant un acte realment electoral. El que s'ha engegat és, simplement, una nova acció de propaganda i agitació política, una continuació de la V per noves vies.

I aquest és el segon missatge inquietant que se'ns ha enviat. Fins ara s'havia procurat aparentar (perquè era només aparença) que la mobilització sobiranista dels últims anys sorgia de la base, del poble, i era canalitzada per l'anomenada societat civil, materialitzada en l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l'Òmnium Cultural. En aquesta interpretació, els dirigents polítics, i molt especialment el Govern convergent, no tenien res a veure amb l'impuls de la mobilització, i es limitaven a seguir els passos que el poble ordenava. Fins al punt que, quan es plantejava la possibilitat de desobeir el Tribunal Constitucional, s'argüïa que, si es fes, no s'estaria realment davant un acte de desobediència a les lleis, sinó d'obediència a allò que el poble català havia decidit.

Ara ja no fa falta continuar dissimulant. La campanya de propaganda i agitació passa directament al Govern de la Generalitat

Ara ja no fa falta continuar dissimulant. La campanya de propaganda i agitació passa directament al Govern de la Generalitat. El que organitzat per l'ANC seria una convocatòria legítima d'exercici dels drets civils, orquestrat pel Govern passa a ser un acte de divisió de la societat catalana.

El Govern actua a favor d'una part de la ciutadania i en contra de l'altra. Perd la neutralitat exigible a l'Administració en qualsevol acció que tingui a veure amb la manifestació de la voluntat dels ciutadans mitjançant el vot. I, no menys greu, posa els recursos públics (és a dir, els impostos de tots) al servei d'una causa partidista. Amb la (no) convocatòria del nou 9-N, el Govern trenca les regles del joc i, de pas, deixa en evidència els que ingènuament (o no) l'han acompanyat durant aquests últims mesos.

Algunes forces polítiques descobreixen ara que han estat utilitzades. Que Artur Mas utilitza mitges veritats que acaben sent mentides. Que el president mai es va plantejar seriosament posar les urnes de debò el 9 de novembre; que tot era una estratègia per dotar de transversalitat el procés, reforçar la seva figura, capejar el malestar social per les brutals retallades que el seu Govern aplica des del 2010, i, quan arribés el moment, plantejar una història als seus socis en la qual tots hi perden menys ell i el seu partit.

ICV-EUiA i la CUP han quedat en absoluta evidència, mentre que ERC es veu ara en la tessitura d'haver d'escollir entre retirar-li el suport parlamentari (donant a Mas l'excusa per pactar amb altres forces per acabar la legislatura) o acceptar a contracor la Gran Llista Patriòtica amb la qual Mas salvaria la seva carrera, mantindria la presidència, aturaria la sagnia electoral del seu partit i evitaria el sorpasso republicà.

Que el seu soci de Govern i capdavanter de l'oposició hagi de decidir quina no és res que ens preocupi a molts. Sí que ho fa veure el trist paper dels dirigents d'una força que es fa dir hereva del partit que va representar l'antifranquisme i el catalanisme més transversal i popular. La patacada que els vaticinen les enquestes segurament no és aliena a aquesta percepció i al fet que molts dels seus electors no hagin entès la seva presència en determinades fotos. Falta d'estètica, sens dubte. Però no només això.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB