Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Amor de mòmia

El record de les velles pel·lícules d'embalsamats s'entrecreua amb la visita a l'interior de la Gran Piràmide de Gizeh

Valerie Leon com la princesa Tera a "Blood from the Mummy's Tomb" (1971), de la Hammer.
Valerie Leon com la princesa Tera a "Blood from the Mummy's Tomb" (1971), de la Hammer.

“Alguna cosa em passa quan penso en Egipte. Veig tombes... tombes tenebroses i terribles. Llargs passadissos subterranis... foscos i amb aigua gotejant. Putrefacció, decaïment... mort!”. Faig completament meves les sentides paraules d'Amina Monsouri, la guapa estudiant d'egiptologia posseïda per l'esperit de la princesa Ananka, “tercera filla d'Amenofis”, a The Mummy’s Ghosty, abduïda per aquest gran equip que formen Yousef Bey (John Carradine) i la mòmia Kharis (Lon Chaney Jr.) per explicar l'ànim amb què vaig tornar l'altre dia, com si fos Manderley, a la Gran Piràmide. Era un retrobament després de diversos anys de visites cada cop més traumàtiques, inclosa una en què no vaig poder passar del corredor ascendent i vaig dissimular un supí atac de claustrofòbia disfressant-lo d'acte cavalleresc: com a excusa per fugir vaig acompanyar de retorn a l'entrada una jove italiana que en realitat volia continuar cap a dalt. M'ho va perdonar fent-se convidar a una copa. La vaig fer riure explicant-li que Lawrence d'Aràbia també fluixejava de vegades. I era Lawrence d'Aràbia.

Encara que he arribat després dels temps heroics en què calia avançar apartant ratapinyades enormes, sofrint vòmits de sang per l'aire enrarit com li va passar al capità Caviglia i disparant trets per espantar les serps, he viscut coses terribles dins la piràmide de Kheops. Una sobtada apagada, una estampida de japonesos, un cop al cap amb un sortint d'una pedra, un embús a l'entrada de la cambra del Rei... Almenys la piràmide té un avantatge sobre altres llocs foscos, opressius i mal ventilats de la vella terra d'Egipte: no hi ha mòmies, o almenys no se n'ha trobat mai cap. N'hi va haver d'haver almenys una, la del faraó Kheops, que per això es va fer la piràmide, per sepultar-s'hi, però no se n'ha trobat mai ni rastre. En el fons és tranquil·litzador: només faltaria topar de cara allà dins amb una mòmia.

Javier Sierra, de qui la seva última novel·la, La piràmide immortal (Planeta), era el motiu que jo tornés a plantar cara als massissos terrors del monument, sosté que servia d'escenari per a rituals, que la mera explicació funerària queda curta i que en realitat la Gran Piràmide era una maqueta del més enllà. Per Sierra, el sarcòfag de granit que hi ha a la cambra del Rei és més aviat un tanc, una cisterna sagrada que complia una funció osiríaca de resurrecció. De fet, a la seva novel·la fa ficar-Napoleó en el recipient mortuori, que experimenta un procés de regeneració espiritual que li dura almenys fins a Waterloo. Algunes de les idees de Javier Sierra s'alineen amb les dels més notables piramidiotes, però en fi, com que ell és novel·lista...

Coincidint amb les dates de la visita a la Gran Piràmide —a la vida no hi ha casualitats—, va caure a les meves mans un llibre sensacional adquirit a preu de saldo a la cripta (!) de La Central del Raval, The mummy unwrapped, de Thomas M. Feramisco (McFarland, 2003), un passeig per les quatre pel·lícules sobre la Mòmia que la Universal va produir als anys quaranta seguint l'empremta del gran clàssic de Karl Freund, The Mummy (1932), que va tenir Boris Karloff com a gran protagonista. En total hi deu haver una vintena de films de mòmies, inclòs un de Paul Naschy —que Gubern i Prat qualifiquen de “pornogràfic-reprimit” en el seu imprescindible estudi Las raíces del miedo, Tusquets, 1979— i els dos moderns de Brendan Fraser emfatitzats, i em quedo curt, per la presència de Patricia Velásquez com a Anck-Su-Namun. He de confessar que per mi de mòmia cinematogràfica només n'hi havia una, l'original de Karloff. Però el tan detallat com divertit llibre de Feramisco sobre els remakes i el seu material descartat a la sala de muntatge m'ha fet agafar simpatia a les altres. En realitat, les històries de la mòmia són històries d'amor. La fórmula, si es mira bé, es redueix a noi troba noia (princesa), noi perd noia per a tota l'eternitat, noi és momificat, noi desperta, noi ressuscita noia. La cosa s'embolica generalment perquè la mòmia —o l'home que la controla— es troba amb una jove contemporània a la qual confon amb una reencarnació de l'estimada original (o, murri, fa veure es confon).

La mòmia de les pel·lícules és, com és sabut, una invenció: els egipcis no tenien una cosa com una mòmia malvada i maleïda que ressuscitava aquí per deambular cometent atrocitats a la recerca d'amor i venjança. Cal convenir que la mòmia (almenys fins als moderns efectes especials que converteixen Imhotep-Arnold Vosloo en superdolent amb poders) no és un gran monstre: les benes l'entorpeixen massa per ser un seriós perill i la seva facilitat per a la combustió la fa extremament fràgil. En realitat la mòmia ha d'anar acompanyada d'un altre dolent, normalment un summe sacerdot de Karnak (Arkam en altres versions menys puristes), perquè la guiï en els seus abusos. Una propietat sorprenent de la mòmia és que conservi la libido intacta després de tants anys. Com si l'haguessin momificat amb Viagra en comptes d'amb natró.

Hi ha moltes coses per recordar en els quatre grans remakes de The Mummy. Per exemple que a The Mummy's Hand un dels personatges sigui el gran egiptòleg Petrie (a la pel·lícula el fan morir escanyat per la Mòmia, una mort que probablement no li hauria desagradat acadèmicament), que a The Mummy's tomb a Lon Chaney li posessin una cremallera per sortir del calorós embenat, o que al guió original de The Mummy's curse a la Mòmia la convertissin (fins a la seva resurrecció) en espantaocells i atracció de fira. També és curiós que un dels que van encarnar la Mòmia fos Tom Tyler, heroi cowboy en molts westerns...

Deia que les històries de la mòmia són històries d'amor. Potser mal entès, però amor al cap i a la fi. Ressuscitar un gran amor, encara que sigui un amor maleït, no és una noble empresa? Cosa que ens porta de nou a la Gran Piràmide. Els he dit que allà dins no hi ha constància de cap mòmia, però en realitat sí que n'hi ha: l'he portat jo. Per ser sincers és només un trosset de bena que vaig obtenir fa molts anys a la Vall de les Reines però que m'imagino que en un altre temps va ser part d'una massissa princesa. Després d'esquivar totes les meves pors i accedir a la cambra del Rei vaig deixar caure subreptíciament el meu tros de mòmia, la meva amant secreta, al sarcòfag de Kheops. Si Javier Sierra té raó, la propera visita a la Gran Piràmide no me la perdo.