Selecciona Edició
Connecta’t
MÚSICA / ENTREVISTA

Antonio Luque: “No sóc creient en l’amor. El sexe és més poderós”

El Sr. Chinarro va començar amb la guitarra que li va donar la seva àvia a la primera comunió. Dècades després, el micro ja no li fa por

Antonio Luque, Sr. Chinarro.
Antonio Luque, Sr. Chinarro.

He quedat amb Antonio Luque, líder i únic membre fix de Sr. Chinarro, en un lloc inusual. Can Negre, a Sant Joan Despí, epicentre de l'extraradi barceloní, a tocar d'on jo vaig néixer. És una casa modernista al bell mig d'una plaça per als vianants, l'única cosa bonica en diversos centenars de metres al voltant. Fa un dia esplèndid, assolellat i nou i perfecte, inaudit a l'octubre. El típic dia que s'ha d'esguerrar per alguna banda, perquè una cosa tan perfecta no pot durar.

Ell arriba, i tots el mirem. Quan dic tots em refereixo al fotògraf, a la propietària del bar i a mi mateix. Luque reclama mirades. És molt alt, els cabells, molt arboris; l'aspecte, molt senyorial. Quan em dóna la mà, sembla una escena d'El senyor dels anells amb Gandalf i Bilbo Saquet. Luque acaba de treure Perspectiva caballera, nou disc quan encara no fa un any de l'anterior. En un moment parlarem: dels Casiotone, de Red House Painters, de cardar, d'Ilegales i del món com a lloc perillós. Cerveses, gravadora, raspera, acció.

PREGUNTA. El nostre bagatge infantil i adolescent ens sol explicar amb tots els ets i uts. Com vas créixer tu? La teva família era molt musical?

RESPOSTA. No. Quan érem bastant petits, al meu pare li van robar el radiocasset del cotxe i durant set o vuit anys no hi havia cap més música a casa que la televisió. Que encara sort que aleshores era millor que ara. Recordo que els meus pares se sorprenien perquè jo endevinava el nom de la cançó abans que sortís el rètol a la pantalla. Fins que per fi van comprar un Sanyo; però no eren gaire d'escoltar música, no.

P. No recordes que escoltessin folklore o pasdobles?

R. Quan vaig aconseguir, traient bones notes i a base de molt insistir, que em regalessin un equip de música humil, ja tenia 15 anys. I vaig haver de treure excel·lents [somriu]. Ells tenien per casa algun disc d'Alberto Cortez, i al radiocasset que els van robar escoltaven Nino Bravo. Que a mi m'encantava, i encara em sembla molt bo. Jo els recordo gaudint molt perquè, esclar, eren molt joves. Quan jo vaig néixer, el 1970, tenien 24 i 20 anys. Després van passar, suposo, per algunes fases més dures de la vida, quan la crisi… La que ara és la dels 40 i abans era dels 30. I d'aquesta crisi ja no en van sortir escoltant música.

P. Quin va ser el primer disc amb què vas dir: “Això mola més que el que escolten els meus pares”?

R. Jo ja tenia oïda musical. L'altre dia vaig escoltar un monòleg de Joaquín Reyes, quan ja havia gravat la cançó en què esmento el Casiotone [Ácid fórmico], i parlava de com als vuitanta tots teníem el mateix trasto. Tots els amics intentaven tocar-lo i no se'n sortien, en canvi jo treia el Per a Elisa de Beethoven. Només la primera part, òbviament [rialles]. O les sintonies dels dibuixos animats. I quan va aparèixer aquell altre teclat que tenia els greus i els ritmes, allò era una flipada. M'hi passava hores i hores. A més, jo era d'un barri, el Polígono de San Pablo de Sevilla, on no sempre podies estar al carrer. No era Las 3.000 Viviendas, però era un barri on a la nit trencaven les finestretes dels cotxes i et robaven el radiocasset. Com li va passar al meu pare [rialles]. Jo baixava a jugar al futbol i sovint acabava a pedrades. Al final vaig aprendre també a tirar pedres i li vaig obrir el cap a un. Mira, encara tenia això per confessar [rialles].

P. M'encanta que m'hagis explicat això del Casiotone, però abans et preguntava per discos d'adolescència.

R. Bé, depèn d'on marquis que comença l'adolescència. A mi encara em va enxampar la movida. Tots aquells grups em van flipar. Recordo que vaig dir al meu pare que volia anar a veure Aviador Dro, el 1983 a Alcalá de Guadaira, quan jo tenia 12 anys. Però el meu pare arribava cansat de la feina i no em portaria a un concert. Amb 15 anys vaig anar al Cita en Sevilla, a veure Ilegales i Rosendo, que van tocar al solar de la Maestranza. Aquell va ser el primer concert de la meva vida i jo era molt fan d'Ilegales; va sortir Jorge Martínez i vaig flipar. Si continua pletòric amb l'edat que té, imagina com era el 1986.

Per a mi el món segueix sent un Polígono de San Pablo. Peligroso. Bastant faig amb pujar-me a un escenari

P. Una bèstia.

R. Una bèstia, sí. També col·leccionava programes d'una emissora de poble, de Tomares, l'ona de la qual arribava no se sap com al Polígono de San Pablo. M'havia de posar a la cuina per sintonitzar aquest programa on posaven no ja Radio Futura, sinó grups més foscos i maquetes. I després hi ha la guitarra que em va regalar l'àvia a la primera comunió i que jo tocava de manera impròpia. Allà ja tenia tirada per l'experimental, que va culminar en Sonic Youth i coses així [rialles].

P. Si penses com eres de jove, en què t'assembles a aquell tio?

R. Crec que no canviem gaire. I més si ets com jo, algú que viu aïllat, en una bombolla. Potser perquè penso que tot el món és el Polígono de San Pablo, que el món és un lloc perillós i cal anar amb compte. M'entrego massa, especialment si em passo amb la cervesa. I això em converteix en vulnerable, esclar. Encara que amb el temps he passat del que poguessin dir de mi. Continuo sent el nen tancat amb el seu Casiotone i els clics [rialles].

P. Torno a escoltar Ouija o Quiromántico i m'adono que gairebé remugaves, com si no volguessis que se t'entengués.

R. El micròfon em feia molta més por que ara. Però de tot se n'aprèn. L'enginyer de so de Ronroneando (2008), José María Sagrista, em va dir una cosa que va transformar el moment de gravar la veu de tortura infinita a una cosa rutinària. Era tan senzill com treure'm un dels dos auriculars. De sobte sents la veu normal, no de retorn i rara. Ara te'l treus i demanes que t'abaixin el playback, i prou. Abans tenia diarrees [rialles].

P. En general se't veu més feliç ara que el 1998. No sé si perquè llavors hi havia una sobredosi de The Cure o què.

R. Bé, va a ratxes. Però el so opac contribuïa a donar aquesta sensació. Això m'ho han de perdonar els fans d'aquests discos. Sonaven malament. Però al nou disc es nota que he passat una època que no ha estat de les meves favorites [rialles]. Potser l'hauria d'haver gravat en menys dies perquè sonés més trist, com el que feia abans.

P. El canvi a la teva carrera va ser cismàtic. Molts fans es van emprenyar quan vas agafar el camí d'El fuego amigo (2005), amb un nou tipus de lletres i vocació. Amb Ronroneando i Presidente (2011) ja van tenir un ictus.

R. [Una mica molest] Em fascina que hi hagi gent que em vingui a explicar la meva pel·lícula, quan jo era l'únic que era allà. Jo he vist la gent que hi havia abans i ara als concerts. El que va passar, i per què vaig canviar. Tot això ja ho sé [rialles]. En aquella època feia uns arranjaments molt estranys, les cançons no tenien tornades, a les barreges no se'ls dedicava prou temps perquè no hi havia pressupost. Va ser Jota que, amb El fuego amigo, després d'haver-me quedat sense feina a la fàbrica, amb un nen, em va dir: "Tio, tu pots viure d'això". Em va donar una sèrie de consells que van començar a funcionar. Per sort. Perquè, si no, seria al carrer, o hauria saltat d'un balcó, saps?

P. [Torbat] No, si jo celebro la segona etapa. Sóc dels conversos del 2005, que quedi clar.

R. [Una mica molest encara] Si ara resulta que el que mola és el primer i els discos que he fet des d'El fuego amigo són una merda. No em costa res tocar cançons dels primers: si així vindran 2.000 persones als concerts, doncs perfecte. Toco el Compito (1996) sencer. Però tampoc és veritat. El que fa una mica de ràbia és la gent que diu: "Mira, era un friqui, com Daniel Johnston, i ara paga les lletres, i viu d'això, i es lleva a l'hora que li surt dels collons". I van a mata-degolla. Però això és típicament espanyol, no? Per això entenc que els catalans us vulgueu independitzar [rialles]. Perquè aquesta manera de ser de l'espanyol em sembla abominable.

Jota em va donar una sèrie de consells que van començar a funcionar. Per sort. Perquè si no estaria al carrer, o m'hauria tirat d'una balconada, saps?

P. Irvine Welsh em deia que va passar de ser un heroi local a un brut venut en qüestió de pocs anys, i això que Trainspotting era el mateix llibre. Només havia venut més.

R. Esclar. A això no se li pot parar gaire atenció. Per això et deia que per a mi el món continua sent un Polígono de San Pablo. Perillós. Ja en faig prou de pujar a un escenari, arriscant-me que em llancin una poma amb un punyal dins, com en aquella pel·lícula.

P. Has guanyat en confiança escènica? Molts músics mai superen el pànic.

R. No, això sempre hi és. La fluixesa. El mal de panxa. Va bé si tens algun problema de trànsit intestinal [rialles]. Jo crec que, si no és torejant —ells sí que ho passen malament, perquè la cosa a més té banyes—, mai es passa pitjor que a dalt d'un escenari.

P. Quan abans deies que aquesta època no havia estat de les teves preferides, a què et referies?

R. Bé, Enhorabuena a los cuatro (2013) no va funcionar gaire bé. Tractava d'un tema massa concret perquè molta gent el sentís seu: les relacions a distància i la impossibilitat de l'amor en general. Reia de l'amor i és un tema que no pot ser popular, perquè la gent s'ha d'aferrar a alguna cosa, i jo la idea de l'amor me la prenc sempre amb una certa distància. No sóc gaire creient [riu]. Em sembla que el sexe és una força molt més poderosa. Però la gent vol seguir amb el platònic; i així els va.

P. El sexe pot ser també molt enganyós. Qui no s'ha penjat d'un tros d'ase o una beneita només perquè el sexe funcionava? Un amic meu diu: “Desconfia sempre de la luxúria”.

R. Tot és una il·lusió. I ja que estem en una il·lusió, almenys que estiguem ben cardats, ben dormits i ben menjats.