Un mapa en ple sisme
De moment sembla que mana Artur Mas i que no es resigna a la condició de cadàver polític que alguns li atribueixen
Agradi més o agradi menys, el fet és que la política catalana està immersa en un procés de mutació profund, de canvi substancial de paradigmes. Perden el temps els que encara somien en un retorn als plàcids i previsibles temps de Pujol i Maragall, de la diarquia Convergència i Unió-PSC, dels governs amics o, com a mínim, agraïts a Madrid i de l'ocell en mà a Barcelona. Aquest model va conèixer les últimes raneres, agòniques, entre el 2004 i el 2006, al voltant de les expectatives suscitades pel nou Estatut. La sentència del 2010 el va liquidar, i la majoria absoluta de Rajoy l'ha sepultat. Descansi en pau.
Dit això, una de les paradoxes del tema és que el mascaró de proa de la mutació en curs –no el motor, però sí el seu rostre més visible– sigui Artur Mas i Gavarró. Paradoxa, perquè una dotzena d'anys enrere els seus rivals dins de l'espai nacionalista català descrivien l'actual president de la Generalitat com un robot, un producte de laboratori, exponent del “pragmatisme sense valors i sense dignitat”, un “dirigent gestor sense passió i d'un catalanisme feble”, fins i tot un “traïdor al sobiranisme”; en suma, un tipus que, pel seu perfil sociològic, hauria pogut militar perfectament al Partit Popular i al qual, de fet, portaveus d'Esquerra van acusar, durant la campanya electoral de la tardor del 2003, de ser, literalment, “el candidat del PP”.
Paradoxa, també, perquè des del desembre del 2012 la dreta madrilenya ha presentat insistentment Mas com una titella d'Oriol Junqueras; l'home pantalla, el ximple útil darrere del qual la rusticitat artera del líder d'ERC movia els fils del procés sobiranista i, alhora, preparava la ruïna de la seva marioneta. Encara diumenge passat, durant la celebració del Dotze d'Octubre, un Mariano Rajoy embegut d'aquesta teoria va deixar anar allò de “no sé gaire bé qui mana aquí”, en referència a Catalunya.
Doncs, de moment, sembla que mana Artur Mas. I que no es resigna a aquesta condició de cadàver polític que Albert Rivera, Alicia Sánchez-Camacho i un munt d'articulistes ja li han atribuït mitja dotzena de vegades durant els últims mesos. Potser és que està acostumat a contemplar el seu propi enterrament: per ventura no hi va haver els que el van oficiar després de les eleccions del 2003, les del 2006 i les del 2012? I, en tot cas, quin curiós afany per certificar la defunció d'un difunt presumptament tan flagrant i que fa pudor!
Que el president Mas segueixi políticament viu no significa que ho tingui fàcil ni que encerti sempre
Ara bé, que el president Mas continuï políticament viu no vol dir que ho tingui fàcil ni que l'encerti sempre. Al meu judici, la decisió anunciada dimarts passat pel que fa a la consulta del 9-N és, d'una banda, un exercici de realisme en constatar que les iniciatives del Govern central i les resolucions del Tribunal Constitucional impedeixen fer, aquest dia, una votació democràticament homologable.
Alhora, el llançament de la pseudoconsulta constitueix un intent una mica desesperat, prou problemàtic i molt discutible de donar contingut polític i potencial mobilitzador a un 9 de novembre que el conjunt del sobiranisme tenia marcat en vermell des de fa gairebé un any, i que a Mas li ha semblat perillós desconvocar del tot, convertint-lo de cop en una data buida, en un diumenge ordinari.
Que hi havia altres fórmules de mobilització possibles? Sens dubte. Millors? Depèn de per què. Opino que en aquesta matèria no està dita l'última paraula, i que durant els vint-i-dos dies que falten per al 9-N poden passar moltes coses.
Sigui com sigui, l'anunci presidencial del 14 d'octubre ha suscitat reaccions curioses. Per exemple, els mateixos que han ovacionat l'aparell estatal perquè bloquegés, sense deixar cap escletxa, la possibilitat d'un 9-N creïble, acusen ara Artur Mas de malaptesa i incompetència per no haver estat capaç de garantir una consulta de debò. Per exemple, aquells que temien o li retreien la preparació d'alguna variant de Sis d'Octubre il·legal i sediciosa, descriuen ara el president com un home derrotat, rendit i fracassat. Per no parlar d'aquells capitans Aranya que l'empenyien al sacrifici heroic..., sense assumir ells cap responsabilitat, i avui el titllen de traïdor a través de les xarxes socials.
Evidentment, l'única cosa capaç de substituir –fins i tot amb avantatge– una consulta o un referèndum celebrats en condicions irreprotxables són unes eleccions que adquireixin caràcter plebiscitari al voltant del tema de la independència. I no hi ha dubte que anem cap allà, d'aquí a uns mesos. El que no entenc és que el Govern espanyol prefereixi gestionar el resultat d'aquestes eleccions, abans que l'escrutini d'una consulta no vinculant.
Però no us inquieteu. Dimarts passat, al fòrum del Financial Times, Mariano Rajoy va aclarir en relació amb Catalunya que “podem parlar de tot”; talment com si es referís a la seva tertúlia al Casino de Pontevedra.
No sap, senyor president, el pes que ens treu de sobre.
Joan B. Culla i Clarà és historiador
