_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

L’Estat enemic

És una paradoxa, certament, perquè el president de la Generalitat és el legítim representant ordinari de l’Estat enemic a Catalunya

Lluís Bassets

Necessitem l’Estat adversari. Ens va molt i molt bé un Estat ben hostil i enemic. Qualsevol baralla entre nosaltres queda més ben emmarcada si abans decretem que la culpa és externa, mai nostra, i que a més és tota sencera d’aquest Estat al qual menystenim cada cop més, ja no per hostil, sinó per poc democràtic i per corrupte, per antic i per aliè.

 Si els nostres dirigents s’apunyalen els uns als altres, és culpa de l’Estat enemic. Si mentim i tergiversem, és culpa de l’Estat enemic. Si ens dividim fins a fer impossible el gran vespre que tant hem somiat, serà culpa també de l’Estat enemic. Si els nostres plans estan mal confegits i no en fem ni cinc de calaix, també és culpa de l’Estat enemic.

 Què faríem si no tinguéssim un Estat enemic? L’Estat enemic és una construcció admirable, sobre la qual podem projectar tot el que no ens agrada, fins i tot de nosaltres mateixos. Jordi Pujol, sense anar més lluny, és també una peça en mans de l’Estat enemic per evitar la independència de Catalunya. La corrupció, com no podia ser de cap altra manera, és filla de la casta que patrimonialitza l’Estat enemic. L’endeutament i el dèficit, les retallades i les preferents, tot és cosa de l’Estat enemic. L’Estat enemic és fins i tot l’antítesi de la democràcia: i la prova és que no ens deixa votar.

L’Estat enemic és fins i tot l’antítesi de la democràcia: i la prova és que no ens deixa votar.

 És una paradoxa, certament, perquè el president de la Generalitat és el legítim representant ordinari de l’Estat enemic a Catalunya, és a dir, és enemic de la institució que representa i de la qual es deriven l’autogovern català i el mateix càrrec que ocupa, és a dir, enemic de si mateix. Aquesta paradoxa l’aproxima, tan sols en les declaracions però en cap cas en els fets, és veritat, a la situació de Lluís Companys en els desgraciats fets d’Octubre del 1934 que van derivar en la suspensió de l’autonomia i van precedir la Guerra Civil.

 De tota manera, atenció! L’Estat enemic no és l’Espanya enemiga, ni els espanyols enemics. Ara hem tret de l’armari un gran raspall amb el qual ens dediquem a fer la gara-gara als nostres adversaris. Hem d’estimar molt i molt Espanya, sí, actitud simètrica dels que des de Madrid es desfan ara, sobtadament, en declaracions d’amor cap als catalans, després d’haver promogut el boicot al cava, haver muntat meses petitòries per recollir signatures contra l’Estatut, haver organitzat manifestacions anticatalanes i haver presentat els recursos contra l’Estatut.

 Tots aquests ara estimen molt els catalans però no volen que als catalans se’ls pregunti sobre el seu futur i els nostres dirigents estimen molt Espanya i els espanyols però detesten l’Estat constitucional dins del qual Catalunya ha obtingut les seves actuals cotes d’autogovern i la normalització de la llengua. D’una banda, estimar Catalunya i odiar-ne l’autogovern, i de l’altra estimar Espanya i odiar l’Estat espanyol, quan l’única via civilitzada, pròpia de ciutadans que respecten la llei, seria la d’estimar tots l’autogovern català i l’Estat constitucional i democràtic i deixar-nos d’almívars sentimentals pel que fa a l’amor als espanyols i als catalans.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_