La captura del cos

Bona part de l'obra del català Luis Miñarro com a productor i director es basa en la fugida dels esquematismes quant a gèneres i formats, i en la recerca de sensacions a partir de la ruptura de les línies que solen separar el documental de la ficció, i fins i tot el metratge oposat de la filmació d'imatges amb aspecte de metratge oposat. La jungla interior, més que interessant òpera cosina de Juan Barrero, produïda per Miñarro, incideix en aquesta proposta, persegueix els paral·lelismes entre cos humà i naturalesa, i intenta retratar com incideixen les mutacions físiques (un embaràs, al cap i a la fi, ho és) en les relacions interpersonals i, sobretot, en l'estat mental de l'ésser. Una obra experimental, insòlita i sincera, que fuig de la impostura per trobar la ràbia veritable d'una lluita que de vegades sembla sortir dels propis budells.

Amb la metàfora d'una orquídia que necessita un mosquit per ser fecundada com a fil conductor de la relació entre la parella protagonista, una jove que anhela ser mare, i el seu nòvio (el mateix director), que no vol tenir fills, la pel·lícula s'endinsa en la seva primera meitat en el llegat, els records de la infantesa i la importància dels espais, per mitjà de les converses entre tots dos en una casa abandonada. Una narració fascinant on la naturalitat (magnífics Gala Pérez i el mateix Barrero), l'exquisida captura de la llum, la lluentor dels ulls d'ella en primeríssim plànol i diverses imatges documentals convergeixen per fi en el simple i pla miracle de la vida.

Barrero demostra sensibilitat, valentia i originalitat, i el seu tractament musical i de so per crear sensacions augura l'obra d'un director segurament tan inclassificable com el productor que li ha permès fer aquest salt mortal creatiu.