_
_
_
_
_

Una Catalunya de bolero

Dos autors reivindiquen la seva doble identitat espanyola i catalana Sergio Gaspar novel·la una trobada entre Cervantes i Pla Fernández Aguilà escriu una crònica malenconiosa

Manuel Cruz
Manifestació per la unitat d'Espanya a Barcelona.
Manifestació per la unitat d'Espanya a Barcelona.Gianluca Battista

El denominador comú dels llibres Un Fernandes entre banderas i Viento de tramontana és l'angle des del qual examinen el procés que s'està vivint a Catalunya. Els seus autors coincideixen a plantejar l'efectiva possibilitat de ser i sentir-se català i, simultàniament, espanyol. A ningú se li escapa que aquesta és precisament la perspectiva que el discurs sobiranista s'obstina a negar, obsessionat com està a abocar la ciutadania a l'excloent dilema "o amb mi o contra mi". A Viento de tramontana, primera novel·la de Sergio Gaspar, es rebutja per mitjà d'una estratègia certament imaginativa, la d'inventar un diàleg entre Josep Pla i Miguel de Cervantes, que dóna motiu a l'autor per presentar algunes preguntes, tan procedents com inquietants, sobre el present i el futur dels catalans.

Un Fernandes entre banderas és, en canvi, una crònica, lúcida i commovedora, del que passa a Catalunya des de fa ja uns anys escrita per algú, Ricardo Fernández Aguilà, a qui José Antonio Zarzalejos defineix en el pròleg com "l'expressió més total de l'esperit ciutadà de concòrdia i de síntesi conciliadora".

He utilitzat per definir la naturalesa d'aquest últim text el terme crònica —i no, per exemple, assaig o un altre anàleg— amb l'objecte de situar adequadament el possible lector. No es tracta que no es trobin a les seves pàgines abundants, i molt lúcids, arguments, sinó que tots ells estan al servei d'un propòsit que va més enllà de la mera persuasió racional. Ricardo Fernández contempla el que està passant a Catalunya amb una mirada que —sense el menor ànim d'establir comparacions improcedents— en alguns moments recorda la de Juan Marsé. Nen del barri de Gràcia com ell, l'autor d'aquest Un Fernandes… ha assumit sempre la coexistència dels dos hemisferis de la seva identitat (clarament expressats en el mestissatge dels seus dos cognoms: estem davant un xarnego pota negra, en el cas que l'expressió no tingui una mica d'oxímoron) amb una serena naturalitat, com moltíssims altres catalans.

El llibre intenta estendre acta o, més ben dit, elaborar una mena de crònica sentimental de Catalunya (per parafrasejar el títol del llibre únic de Manuel Vázquez Montalbán). És en tot cas una crònica intel·ligent i brillant, perspicaç i amable, aguda i tendra, però sobretot trista, molt trista. O, amb més precisió, profundament malenconiosa. És la malenconia pel que hauria pogut ser i no va ser, formulació carregada de bolero que li agradava repetir a l'enyorat MVM, a qui amb tanta atenció com passió ha llegit sempre Fernández. No s'està parlant, que quedi clar, d'una cosa que va passar fugaçment per davant nostre i que es va esvair en l'aire sense que aconseguíssim ni fregar-ho amb la punta dels dits, sinó d'un projecte col·lectiu de convivència pel qual molta gent va lluitar i amb el qual es va comprometre, es va barallar i va donar la cara (alguna bufetada es va endur Fernández per això), en el convenciment que constituïa una manera bella i desitjable de viure plegats.

Com tants catalans, Fernández transita per les llengües del seu pare i la seva mare i les considera igual de pròpies

En aquest moment, bona part dels qui van apostar per aquest projecte, com l'autor d'aquest llibre, es troben que els qui, en els temps foscos, declaraven estar en la mateixa trinxera (encara que després, a la pràctica, se'ls veiés poc al camp de batalla) i compartir els ideals d'harmonia, convivència i respecte han passat a considerar els seus antics companys de viatge gairebé com uns estranys, estadi immediatament anterior a tractar-los, sense més, com a estrangers. Significa això que Un Fernandes ha de ser llegit com la crònica del fracàs d'una il·lusió? Encara que pugui semblar que la realitat ens aboca a aquesta conclusió, Ricardo Fernández es resisteix feroçment a acceptar-la. Entre altres coses, perquè no podria donar-se per vençut sense negar-se a si mateix. Perquè no pot evitar sentir tan seva la gent del Madrid del seu pare com la del Barcelona de la seva mare, perquè transita per les llengües de tots dos, com tants altres catalans, amb absoluta fluïdesa i sentint per elles idèntic amor, és a dir, considerant-les per igual llengües pròpies. Perquè, en fi, entén que estem constituïts per emocions, sí, però de signe molt divers. I probablement, per cert, no hi hagi res tan tòxic per a una societat com un poder que pretengui dictaminar, per imperatiu patriòtic, que hi ha emocions que han de ser silenciades i unes altres, ai, d'obligat compliment.

Acabo amb una proposta. El dia, esperem que proper, en què es derogui la infausta llei Wert i torni a impartir-se Educació per a la Ciutadania a les aules de les nostres escoles i instituts, aquest Un Fernandes entre banderas hauria de ser a Catalunya llibre de text de l'assignatura.

Un Fernandes entre banderas. Ricardo Fernández Aguilà. Pròleg de José Antonio Zarzalejos. Península. Barcelona, 2014. 181 pàgines. 12,95 euros.

Viento de tramontana. Sergio Gaspar. Edhasa. Barcelona, 2014. 286 pàgines. 14,10 euros.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_