Explica’m una història que s’acabi bé
Cartes creuades entre un escriptor àrab i un altre d'israelià amb una proposta per aïllar la violència, inclosa la simbòlica
Un escriptor li demana a un altre: “Explica'm una història que s'acabi bé”. Són dos israelians, l'un és àrab i l'altre, jueu. Llegeixo les seves cartes creuades i em faig la mateixa petició a mi mateixa i a la meva ombra. Ara m'hi poso. I no una, sinó tres, pel preu d'una. No m'ho tingueu en compte, si resulta que el final de les tres és en realitat un final obert. Com uns ulls oberts que somien que les coses poden acabar bé.
Comencem per la primera història. El suplement de llibres de Le Monde, a través del seu redactor Jean Birnbaum, es va sentir interpel·lat quan l'escriptor arabo-hebreu Sayed Kashua va anunciar al juliol que marxava d'Israel, se n'anava als Estats Units i potser es posava a escriure en anglès o, encara millor, s'oblidava d'escriure. Potser recordeu que li vaig dedicar un article. Birnbaum i el seu diari van anar més enllà. Sense que hi intervingués cap raó promocional, van recordar que Kashua publica en francès en la mateixa editorial que un altre escriptor hebreu, jueu, Etgar Keret. A través de l'editor els van demanar unes cartes creuades. El tema israelià dóna per molt, ja ho sabeu. Ja m'agradaria que una iniciativa així interpel·lés escriptors en el seu propi context i llengua/llengües.
Val la pena llegir-les, les tenim també a l'últim suplement Domingo d'aquest diari. Kashua, que es mor de nostàlgia a Urbana, comença el diàleg. Malgrat que és araboparlant, no escriu en la seva llengua materna, va ser escolaritzat en hebreu i va decidir publicar en hebreu, no sap escriure en àrab, almenys fins ara. “I aquí em tens, un àrab que només sap escriure en hebreu, atrapat en els confinis d'Illinois”. Li prega a Keret això, que li expliqui una història que s'acabi bé.
Keret l'hi explica: el 2015 ha estat un any històric a l'Orient Mitjà gràcies a una troballa sorprenent d'un escriptor àrab-israelià exiliat. A l'exili, l'escriptor comprèn que el problema del seu país d'origen és la falta d'espai, per la qual cosa decideix endur-se, ben plegadeta a la maleta, la gran extensió de camps de blat de moro que veu des de la finestra. Després de meditar-ho i escoltar les sòlides raons sobre els extremistes d'un costat i de l'altre exposades per la seva dona, que no dubta a dir-li cretí, té un somni estrany i al matí següent ho comprèn. No es tracta d'afinar la idea de “dos pobles, dos Estats”, sinó de proposar “tres pobles, tres Estats”. Israel, Palestina i el dels qui els agrada pegar-se, al qual anomena l'Estat de la Violència és l'única cosa que Entenen. “No estic segur que sigui una bona història ni que sigui realment optimista, però he fet tot el que he pogut”, s'acomiada Keret en la primera carta.
Vidal va ser una artista que del modernisme va passar a ser un puntal noucentista per les seves obres amb Carme Karr i Francesca Bonnemaison
Tampoc ho sé jo si la segona història que us explicaré és optimista. Mirem pel retrovisor. El 1918 s'acaba la Gran Guerra, aquesta que Barcelona va viure de forma especial (ens ho explicarà aviat una exposició a la Fundació Miró), i en aquest mateix any una epidèmia de grip assola gran part d'Europa. La van anomenar la grip espanyola. A causa d'aquesta malaltia va morir Lluïsa Vidal, pintora. Tenia 42 anys i era una artista modernista que havia aconseguit viure de la seva professió, tenir clients, exposar, publicar en bones revistes il·lustrades i, en definitiva, ser algú a la seva ciutat. Filla de bona i educada família, pertanyia a la segona generació del modernisme, els postmodernistes, segons els anomena no sense ironia l'historiador Fontbona. Ho tenia tot per passar a la història.
Doncs no. La nova presentació del MNAC exposa només dues de les seves obres, encara que en té més als magatzems. Estem parlant d'una artista els quadres de la qual han intentat ser venuts alguna vegada com si fossin de Casas. Ahir va tancar al Museu del Modernisme Català una petita i suculenta exposició, comissariada per Consol Oltra, autora d'un llibre que amplia el de la novaiorquesa Marcy Rudo de fa uns anys. Des del 1919, quan la sala Parés li va dedicar una exposició pòstuma, Barcelona no havia acollit Lluïsa Vidal, però, malgrat el seu interès, aquesta ha estat molt petitona.
Vidal va ser una artista que del modernisme va passar a ser un puntal noucentista per les seves obres amb Carme Karr i Francesca Bonnemaison. Un trio de senyores de bé molt actives en pro de l'educació de les dones i de la civilització. No us agradaria saber més coses d'elles i de les seves obres? Marginar-les és una forma sofisticada de violència, molt, ja que ni la seva poderosa classe social (perdó per l'antigalla lèxica) les respecta.
La tercera història és optimista, com a mínim en reconeixement. El Nobel de la Pau a Malala Yousafzai i a Kailash Satyarthi posa damunt la taula el que ens juguem amb l'educació de nenes i nens, portant-los a les escoles, abolint-ne l'esclavitud. O no.
Violència física, violència simbòlica. Acabo aquest article sense final feliç, ho sé. Però s'ha d'intentar. També amb el tema català, tan simbòlic. També amb la pobresa que ens assalta, tan física, i de la qual, com recordava Teresa Crespo aquí mateix fa dos dies, demà se celebra el dia internacional per eradicar-la. Que es munti el tercer Estat dels violents, físics i simbòlics, i que s'ho facin.
Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF
