Selecciona Edició
Connecta’t
reportatge

El tercer home era Dencàs

Retrat de l'impulsor dels Fets d’Octubre cap a la fracassada declaració independentista

Josep Dencàs, envoltat de periodistes poc abans dels Fets d’Octubre.
Josep Dencàs, envoltat de periodistes poc abans dels Fets d’Octubre.

L’escena és de pel·lícula, però en comptes d’Orson Welles per les clavegueres de Viena, qui fuig és el conseller Josep Dencàs pel subsòl de Barcelona, mentre a dalt els fets del 6 d’octubre de 1934 agonitzen. La vida de Dencàs (Vic, 1900 - Tànger, 1966) quedava reduïda a aquella anècdota esperpèntica, convertit unànimement en el principal —i en alguns casos exclusiu— culpable dels fets.

Flash back. Fill gran d’un família de farmacèutics vigatans, Dencàs es cria al barri barceloní de Sant Andreu, on contacta amb ambients catalanistes propers a la Lliga. Tot canvia a la universitat, on es llicencia en Medicina, amb un primer exercici als barris d’immigració del Verdun i el Xarlot, i pren contacte amb el nacionalisme radical tot distanciant-se del conservador. Hi manté, però, el vincle personal en esdevenir gendre del doctor Josep Cararach, líder lliguer i soci capitalista de la mancomunada Clínica Sant Jordi.

Primer pla. Dencàs s’integra a Estat Català (EC) i fixa el seu projecte ideològic: la consecució d’una república catalana d’arrel popular en oposició a l’anarquisme hegemònic. Dencàs troba en el feixisme la resposta paterno-nacionalista que busca, sense fer fàstics ni a la faramalla militar ni a la violència. La seva figura és present arreu: representant d’EC davant dels partits antidinàstics espanyols i en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partícip del projecte estatutari, diputat a les Corts constituents, sotsdelegat municipal de Medicina, diputat al Parlament i conseller de Sanitat i Assistència Social des de gener de 1933. Tot i la seva important tasca de prevenció i assistència envers els més desfavorits (comitè de lluita antivenèria, campanyes contra la tuberculosi o Segell pro Infància), res mereix més atenció político-mediàtica que el seu lideratge de les Joventuts d’ERC-EC.

Dencàs trobà en el feixisme

la resposta paterno-nacionalista

que estava buscant

Els escamots d’Estat Català es

van desfer a temps per superar

les reserves de Companys

Els escamots ja no són clandestins i la tardor de 1933 desfilen a Montjuïc davant de Macià, amb camisa militar verda, pantalons foscos, corretjams de cuir i sabates ferrades. L’emulació feixista inclou també rebentar vagues i boicotejar actes dels partits rivals. Les crítiques no es fan esperar, i una d’elles, en forma d’acudit, acaba amb l’assalt del satíric El Be Negre, una acció massa similar a la de 1905 contra el Cu-cut!, que van cometre els militars, com per no tenir conseqüències.

Macguffin. Els escamots es dissolen just a temps per superar les reserves del president de la Generalitat Lluís Companys (Francesc Macià és mort) per renovar Dencàs al Govern. A més, hi suma oficiosament Governació per la greu malaltia de Joan Selves. A la mort del titular el 28 de juny de 1934, el càrrec esdevé oficial.

La tria de Dencàs suposa optar pel xoc amb una CNT que havia passat dels possibilistes més propers al president als partidaris de la llibertària gimnàstica revolucionària de la FAI. La mà dura va a càrrec del nou cap dels serveis d’ordre públic, Miquel Badia, àlies capità Collons, que no dubta a aplicar mètodes més propis de la dictadura que no de la democràcia. Aquest ambigu deixar fer presidencial permet recuperar les milícies armades i desarmar el Sometent.

Es reprèn la sessió. Dencàs interpreta ingènuament la República com un pas intermedi i els Fets d’Octubre de 1934 com una oportunitat independentista. Mai no va entendre els moviments de Companys, compromès amb les esquerres i els republicans espanyols. La sort presidencial i autonòmica es precipita quan la revolta obrera solidària no es produeix i el general Batet, capità general de Catalunya, declara l’estat de guerra. Els escamots, a més, es demostren com una força més adient per desfilar i reprimir les forces obreres que per enfrontar-se als militars espanyols. Quan ja de matinada el president Companys es rendeix, un uniformat Dencàs fuig pel clavegueram cap a França.

La República era el pas intermedi,

i els Fets de 1934, l’ocasió

per a la independència

Segons l’espionatge franquista,

se’ls oferí per foragitar Companys, ‘atiador’ de la revolució

Des de l’exili, Dencàs combat el relat unànime que el converteix en el boc expiatori publicant El 6 d’Octubre des del Palau de Governació (reeditat el 1979 per Curial), on apareix com a víctima del maquiavel·lisme presidencial i exposa la connivència de tots els partits amb les fracassades milícies. Altre cop a Catalunya, on torna el febrer de 1936 com a diputat però ja no com a conseller, lamenta al Parlament l’assassinat dels germans Badia per part de la FAI, alhora que participa en el monogràfic sobre els Fets d’Octubre.

La revolució a la rereguarda republicana ho trastoca tot. Amb por de ser un dels passejats, marxa novament a França, prèvia escala i detenció a Gènova. Segons el SIFNE, l’espionatge franquista, Dencàs se’ls ofereix per foragitar Companys, a qui culpabilitzava de la revolució. Sense credibilitat, l’oferta no té més recorregut. Sense diners, malviu com a metge i la seva dona ajuda en una perruqueria. Sense espai polític (instal·lat a Banyuls, només col·labora als Quaderns Polítics, Econòmics i Socials editats a Perpinyà), emigra a Tànger el 1948.

La internacional ciutat nord-africana s’ha convertit en una urbs d’expatriats, inclòs un petit grup de refugiats catalans amb iniciativa i diners, com ara l’expresident del Tribunal de Cassació Josep Andreu i Abelló. Com a director general i fundador del Banc Immobiliari del Marroc, ajuda Dencàs convertint la seva consulta mèdica, acabada d’obrir, en el centre d’atenció per als empleats del banc. És a casa del banquer on, als anys cinquanta, tots dos es retroben amb el nou president Tarradellas.

The End. Amb la integració de Tànger al Marroc independent el 1956, Andreu i molts d’altres marxen. Dencàs, esperant debades un permís per retornar a Barcelona, hi resta fins a la mort, causada per una infecció de ronyó. Centrat en l’atenció als més desfavorits, com en un film de redempció, una darrera i apòcrifa anècdota ens el mostra deixant, sense ser vist, diners per a medecines sota el coixí dels seus pacients més pobres. Cap cítara l’acompanya.