Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Misogínia humanista

Avui dia es lluita perquè el llegat de Grècia i Roma no caigui en un oblit

Joan Baptista Binimelis.
Joan Baptista Binimelis.

Els estudis humanístics i l’auge del nou llatinisme van ser protagonitzats, com és sabut, per una classe mixta, eclesiàstica i civil, que va ser la responsable de transformar els anomenats “estudis catedralicis” en les universitats tal com encara s’entenen avui. Abans de la Universitat de Bolonya, que va ser pionera a tot el món, els joves que volien abraçar adés la carrera eclesiàstica, adés la de funcionaris de la ciutat, l’estat o la república, assistien a classes de llatí, gramàtica, retòrica i cultura clàssica de la mà de clergues i savis, tots hereus, en certa mesura, de l’anomenat protorenaixement carolingi, i tots un precedent del que els francesos anomenen clerc, paraula que val tant per al clergue com per a l’estudiós. Avui, quan han passat més de vuit segles de la fundació europea de les universitats, el llatí i la cultura clàssica tornen a ser patrimoni d’una rara ecclesiaformada per homes i dones de costums intempestius, tots lluitant a contrapèl perquè el llegat de Grècia i Roma no caigui en un oblit que podria durar segles.

Això diem pel fet que un savi mallorquí, Alexandre Font Jaume, que hauria hagut d’ocupar una càtedra de llengües clàssiques en alguna universitat i no va arribar a fer-ho malgrat ser un número u en matèria d’estudis clàssics i lletres llatines, ha editat, com a coordinador d’un equip petit, el manuscrit d’un humanista mallorquí enormement curiós, del qual, que jo sàpiga, fins ara només se n’havia publicat una Història general del Regne de Mallorca: Joan Baptista Binimelis (1539? - 1616), amb un perfil humanístic gairebé com el d’Alberti, és a dir, metge, eclesiàstic, historiador, matemàtic, astrònom i amic de la poliorcètica —sempre practicada en temps de guerres—, estudiant a València i a Roma, i un dels representants d’aquell humanisme en llengua catalana que va fundar una de les discussions universitàries més apassionants dels anys 1980, l’esdevinguda entre Miquel Batllori i Lola Badia.

Els lectors poden fer festa

grossa a ‘Sobre els vicis de les

dones i el seu tarannà variable’

Alexandre Font i el seu equip, doncs, van visitar l’Arxiu del Regne de Mallorca i van exhumar dos manuscrits de Binimelis que faran les delícies dels misògins del país, àdhuc de les dones, que sempre s’ho passen bé veient com s’equivoquen els homes quan parlen d’elles: perquè, com va dir Jacques Lacan, la femme, ça n’existe pas; el que hi ha és una dona al costat de l’altra, totes diferents en forma, natura i substància. Els homes s’assemblen més entre si.

En una labor de filòleg escrupolós, carregat de tota la institutio que és del cas, Font ha dirigit la transcripció, la traducció, les notes i l’aparat crític d’aquest llibre que presentem avui: Joan Baptista Binimelis, Sobre els vicis de les dones i el seu tarannà variable, seguit de Catàleg de dones especialment sàvies (Palma, Lleonart Muntaner Editor —sigui lloada la seva tasca—, 2014), en què l’autor serveix una palada de calç i una altra d’arena, no se sap ben bé per quin motiu: després del Llibre de les dones, de Jaume Roig, en què es diuen les més grans barbaritats mai escrites sobre el gènere femení, qualsevol humanista català ja podia dir allò que pogués semblar-li. Binimelis, certament, no es queda curt, i parla, en capítols respectius, de com “totes les dones són dolentes”, “dels vicis de les dones”, “de la supèrbia i hipocresia de les dones”, de llur “xerrameca i curiositat”, de la seva ambició i tossuderia, de la seva luxúria i iracúndia, i d’altres extrems igualment saborosos. S’ha de reconèixer que els homes xalen cosa de no dir quan parlen amb tan poca correcció política del gènere femení, cosa, diguem-ho clar, que fa la vida quotidiana molt més passadora que quan predomina el sofístic llenguatge “políticament correcte”, pare d’una de les formes d’avorriment més espès dels nostres dies. La culpa de la misogínia occidental és d’arrels hebrees, com es llegeix en un dels episodis inicials del Gènesi, i també d’Aristòtil, que va escriure —cosa de sentit comú, i això pensen totes les nenes quan veuen els atributs del seu germanet— que les dones eren un mascle mancat, perquè no tenen armament.

Si sumem a la perfecció filològica d’aquesta edició el suc i bruc d’una misogínia que venia dels segles medievals, els lectors i lectores d’aquest llibre faran la festa grossa.