Selecciona Edició
Connecta’t

Un nou referent

D'aquesta presentació del MNAC es deriva una nova manera de procedir, tant des d’un punt de vista conceptual com museogràfic

Fotografia d'Otho Lloyd.
Fotografia d'Otho Lloyd.

Després de les successives remodelacions del gòtic i del romànic, el MNAC planteja ara una nova presentació de la seva col·lecció d’art modern, que abasta cronològicament la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. D’aquesta manera, dóna compliment a un dels objectius estratègics establerts per la nova direcció, encaminats a proporcionar una nova centralitat a la institució a partir de la renovació dels seus continguts i de les seves metodologies museogràfiques, aspectes sovint indestriables. Vist el seu resultat, crec que d’aquesta presentació es deriva una nova manera de procedir, tant des d’un punt de vista conceptual com museogràfic, que servirà de referent a altres museus del país, tot amplificant la nova metodologia proposada a entorns perifèrics i cercant la complementarietat i el contrast en la construcció d’un panorama de l’art modern al nostre país més divers i precís.

En primer lloc, amb aquesta nova presentació el MNAC s’uneix a la tendència general observada des de ja fa uns anys en els principals museus i centres museístics internacionals de renovar l’exposició de les seves col·leccions a partir de la construcció de nous discursos, centrats a superar la simple exhibició de les obres basada en la successió cronològica d’ismes i autors. Una pràctica que privilegiava una mirada centrada a subratllar la importància del geni i la presentació icònica de l’obra mestra, molt sovint descontextualitzada de la seva època. Ara, el nou punt de partida és l’establiment d’un relat temàtic, que admet múltiples variacions, o micronarracions, en disposar les obres d’art en un permanent diàleg entre elles des de la confrontació i la complementarietat, per assolir noves significacions i enriquir la mirada del període.

I tractant-se de l’art modern al nostre país, això calia fer-ho també a partir del trencament de la jerarquia obsoleta de les belles arts, que encara distingeix entre arts majors i menors. Com es podia abordar un període tan ric des del punt de vista dels llenguatges artístics prescindint de les arts gràfiques i les arts decoratives, o de la fotografia i el cinema? ¿I l’arquitectura, un àmbit en el qual caldrà aprofundir —necessitem realment ara un museu nacional per tractar-la al marge? En definitiva, una nova cultura visual exigia també aquest canvi, que la nova presentació assoleix amb naturalitat en combinar peces de procedència diversa. I només resta en aquesta direcció la incorporació de materials d’època, especialment de revistes il·lustrades i publicacions, que puguin ajudar a completar aquest univers.

Crec, però, que cal subratllar especialment dos aspectes que singularitzen els plantejaments exhibits pel MNAC. D’una banda, la formulació d’una alternativa vàlida en la construcció dels discursos per aquells museus que no contenen icones de l’art occidental. Lluny de l’esforç, condemnat al fracàs, d’intentar reproduir enciclopèdicament el cànon occidental de l’art, la mirada del museu es replega sobre la seva col·lecció mostrant els seus encerts i fracassos, un fet que metafòricament situa en la mateix tessitura la societat que la va generar; una manera de posar l’èmfasi en com es generen i recepcionen de manera real els fenòmens artístics en diferents indrets i contextos, enriquint una realitat molt més complexa i variada que la proposada pel cànon. I això segurament l’ajuda a superar amb suficiència els problemes plantejats per la manca dels grans noms de l’art català del segle XX (Picasso, Miró, Dalí, Tàpies) en la seva col·lecció. Però si bé d’aquesta manca se’n ha fet virtut en treure a la superfícies obres i artistes que podien quedar enfosquits per aquestes gran figures, val a dir que potser, puntualment, caldria donar la consistència necessària al relat proposat amb la incorporació d’obres ben escollides d’aquells artistes, sense trair la singularitat de la col·lecció pròpia. Perquè l’argument de la col·lecció no pot esdevenir tampoc l’excusa per no resoldre les mancances generades per la mateixa història de la institució.

El nou punt de partida és l’establiment d’un relat temàtic

D’altra banda, aquest nova presentació no només suposa una renovació de continguts sinó també de la museografia utilitzada, anant un pas per davant de la dels seus homòlegs internacionals. La presentació incorpora de manera natural formalismes museogràfics moderns, propis de les exposicions temporals, i fuig d’aquells altres que castiguen i penalitzen el visitant, tan freqüents en museus i centres d’art contemporani. No obstant això, caldria segurament introduir alguns matisos en aquest àmbit que podrien ajudar a millorar-ne el conjunt.

Jesús Navarro és director del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i autor de l’article Panorama dels museus d’art a Catalunya (2013).