Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Com respondre?

El nou desafiament d'Artur Mas subratlla la urgència que el Govern espanyol prengui per fi la iniciativa

El president de la Generalitat, Artur Mas, va enterrar ahir la "consulta” independentista del 9-N (un referèndum disfressat) i va llançar un altre succedani, un “procés participatiu”, amb urnes, en edificis públics i a la mateixa data. Amb aquest doble moviment, encaixava una derrota al mateix temps que llançava un altre desafiament, el qual exigeix del Govern respostes no únicament legals, sinó també polítiques, proporcionades i beneficioses per als ciutadans catalans i per als espanyols.

El desengany de la consulta implica una derrota perquè Mas hi va empenyorar el seu prestigi, prometent-la mil vegades; perquè dissol l'argument segons el qual n'hi havia prou amb la voluntat política i una llei elaborada ex profeso, i perquè el desenllaç traspua una notòria fractura de la unitat dels partits sobiranistes. Aquest fet es va elevar a categoria solemne, encara que es tracti d'una unitat de només una part de l'espectre polític català: aquesta part és la que ara manifesta esquerdes profundes.

El desafiament de la nova convocatòria és múltiple. D'una banda, incomodarà molts catalans –nacionalistes inclosos– pel seu feble disseny, inquietantment frívol; pel seu escassíssim encaix en la pròpia legislació catalana; pel seu confés caràcter electoralista, en associar-se a un avançament dels comicis autonòmics. En conclusió, per la precarietat, si no absència, de les garanties democràtiques inherents a aquests processos, i promeses pel president.

De l'altra, l'aparent radicalitat i el to heroic volen arrossegar Esquerra al veritable oferiment: compondre unes llistes comunes per a unes eleccions de presumpte caràcter plebiscitari. Fins ara topa amb l'obstinació d'Oriol Junqueras que el programa inclogui una declaració unilateral d'independència a l'estil Kosovo. Però unes eleccions així ni són eleccions ni són referèndum: reuneixen, pels electors, els desavantatges de tots dos.

En aquest ambient desmanegat, caòtic i de confusió deliberada, convé contextualitzar algunes exageracions i exabruptes del líder convergent. No és la menys important qualificar reiteradament d'“adversari” l'Estat del qual ell és, jurídicament i políticament, el màxim representant ordinari a Catalunya.

Què aconsegueix amb això? Atiar friccions, enardir malvolences? Nosaltres creiem que s'han d'evitar, perquè sota aquesta retòrica hi ha ciutadans respectables, creients de bona fe en l'opció secessionista; i no se'ls ha de convertir en enemics dels altres ciutadans. S'han d'evitar les friccions, perquè de tot aquest laberint només se'n sortirà de manera constructiva, per complicitat pactada i no per enemistat artificiosa. Tenia raó l'escocès Alex Salmond quan criticava el seu col·lega català per intentar la separació en confrontació amb Espanya, en lloc de fer-ho d'acord, com ell va pretendre amb el Regne Unit: sigui constructiu, li aconsellava en va.

Entre una indiferència que avali el desafiament, multiplicant-lo, i una resposta radical, desproporcionada, el Govern, i les altres forces polítiques, començant pel PSOE, disposen d'un estret camí intermedi. Per descomptat que han de defensar la legalitat, però això s'evidencia, cada dia més, com un mitjà insuficient: urgeix la política.

Si molts catalans no han trencat encara el seu contracte amb el sobiranisme, malgrat la fragilitat dels seus plantejaments i l'aparent insurrecció de les seves actituds, és perquè aquest insisteix, tossut, en un desig generalitzat dels ciutadans: votar. La qüestió només es resoldrà votant, i de manera responsable i inatacable, legal i pactada. El com, el quan, el fi, el recompte i l'homologació d'aquest vot, tot això correspondrà a l'àmbit de l'acord polític. O el Govern d'Espanya, per més que li costi, pren la iniciativa en aquest terreny, o es veurà també arrossegat per les incoherències dels visionarismes més absurds.