Selecciona Edició
Connecta’t
LA QUARTA PÀGINA

Una Espanya sense miralls

Seria saludable que alguns caps pensants reflexionessin sobre com i per què s'ha arribat a Catalunya a l'estat d'opinió present. Hi ha lliçons històriques profitoses per a l'escenari actual

Una Espanya sense miralls

Artur Mas és un zombi que ha perdut la raó”. “Si no fos perquè a Euskadi ens mataven, jo diria que això de Catalunya és pitjor”. “ETA és un aliat de Mas”. El projecte independentista és “el somni d'una gran Andorra”, paradís d'evasors fiscals i blanquejadors de diner negre. Manifestar-se pacíficament pels carrers l'Onze de Setembre equival a “commemorar una guerra civil”. La demanda sobiranista catalana “suposa un ultratge” per les altres autonomies. Els grups partidaris de la consulta constitueixen una “anticosmopolita coalició d'agropecuaris i antisistema”. El “desafiament per part dels independentistes” només pretén “tapar les vergonyes d'una de les autonomies més corruptes, Catalunya”.

Les frases que omplen el paràgraf anterior són només un mínim florilegi de desqualificacions llançades, al llarg de les últimes setmanes, contra la pretensió —rotundament majoritària en les institucions democràtiques catalanes— de celebrar una votació consultiva sobre el futur estatus polític de Catalunya. Unes frases no recol·lectades en ambients extremistes i marginals, sinó escrites pel més granat de la classe política i de la intel·lectualitat espanyoles de l'any 2014.

Del 2014, sí, quan s'investiga un cas de frau i malversació massiva a la base aèria de Getafe; i hi ha una denúncia per la gestió econòmica de l'Hospital Militar Gómez Ulla; i cada dia coneixem detalls més escandalosos al voltant de l'afer de les targetes negres de Caja Madrid i Bankia; i sabem que el líder històric del SOMA-UGT, Fernández Villa —l'home del mocador vermell al coll i el puny alçat, al costat d'Alfonso Guerra, a Rodiezmo— va ocultar al fisc 1,4 milions d'euros; i creixen el frau dels ERO i el dels fons de formació per a aturats a Andalusia; i continuen bellugant els casos Gürtel, Fabra, Cotino, Bárcenas, Palma Arena, Nóos i…

No, no us preocupeu, no m'atrinxeraré en l'i tu, més. I, per descomptat, no crec que els escàndols esmentats treguin gens de gravetat al cas Palau, al cas Pujol o a les derivacions que l'un o l'altre puguin tenir, i que han de ser investigades fins a les últimes conseqüències. Però el fet que, mentre els esclats de la corrupció ho sacsegen tot (reialesa, forces armades, partits, sindicats, institucions financeres, administracions públiques…), hi hagi qui presenti la Catalunya autònoma com la cova dels 40 lladres em sembla molt simptomàtic d'un problema sobre el qual sí que voldria reflexionar una mica: l'aparent afebliment, la paràlisi de la capacitat autocrítica d'intel·lectuals i polítics espanyols davant l'anomenat “desafiament català”.

Cal examinar amb rigor la gestió de la pluralitat d'identitats en les útimes tres dècades

Bé està que, enfront d'aquest repte, es busquin les contradiccions del bloc sobiranista, i es furgui en les evidents debilitats del procés preparatori del 9-N, i se subratllin les conseqüències negatives d'una eventual independència, etcètera. Però, no seria també saludable que alguns caps pensants, des de la defensa de la unitat d'Espanya, reflexionessin seriosament sobre com i per què ha arribat Catalunya a l'estat d'opinió present?

Quan dic “seriosament”, em refereixo a deixar de costat imaginaris i impossibles rentats de cervell, a no obsessionar-se amb la suposada capacitat adoctrinadora d'una Televisió de Catalunya la quota de pantalla de la qual aconsegueix com a màxim el 14%, i a examinar amb rigor la gestió jurídica, política, discursiva i cultural que l'establishment espanyol ha fet, al llarg de les últimes tres dècades i mitja, de la pluralitat d'identitats de l'Estat. Des de la LOAPA fins a les reaccions i respostes davant el nou Estatut català entre el 2005 i el 2010, per entendre'ns. Posats a fer, potser aquests intel·lectuals crítics podrien mirar-se al mirall de la història contemporània d'Espanya i provar de descobrir-hi alguna lliçó profitosa per a l'escenari actual.

Per la meva banda —espero que pugueu perdonar-me la gosadia—, em permetré aventurar una hipòtesi molt personal. Per no retrotreure'm a segles que conec menys, la meva impressió és que, des de les albors del 1800, la cultura política espanyola només ha concebut els conflictes de poder als quals va haver d'enfrontar-se en termes de victòria o derrota. La transacció, el fifty-fifty, el compromís —aquest concepte que, en alemany (Augsleich), va sostenir l'estabilitat de l'Europa danubiana durant el mig segle anterior a la Gran Guerra, per exemple— resulten estranys, i objecte de menyspreu, en el patrimoni polític hispà. Això sí: és una incapacitat per al compromís proveïda sempre de sòlides bases jurídiques i constitucionals.

La Constitució de Cadis del 1812 definia “la Nació espanyola” com “la reunió de tots els espanyols de tots dos hemisferis”; els absolutistes, per la seva banda, consideraven Ferran VII sobirà omnímode “de les Espanyes i les Índies”. No obstant això, ni una legalitat ni l'altra van poder impedir que, en els tres lustres següents a la promulgació de la Pepa, la gran majoria dels presumptes espanyols de l'hemisferi americà deixessin de ser-ho per convertir-se en ciutadans d'una sèrie de repúbliques independents. Bé és cert que Madrid va trigar dècades a acceptar-ho i a reconèixer-les.

Cambó ja va advertir que els plets sobre llibertat col·lectiva no tenen solucions jurídiques

La monarquia britànica, en canvi, va obrar d'una manera ben diferent. Alliçonada pel fracàs de la recepta del tot o res enfront de la rebel·lió de les Tretze Colònies d'Amèrica del Nord, al llarg del segle XIX es va apressar a concedir amplíssims autogoverns als seus criolls de les colònies de poblament europeu (Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, el Cap…), i desactivar així les ànsies d'independència d'aquests territoris i conservar-ne fins avui mateix la majoria —i molts altres— al si de la Commonwealth.

Significativament, no hi ha hagut mai ni tan sols com un projecte una Commonwealth, una mancomunitat hispànica de nacions. L'Espanya oficial no va extreure de la pèrdua de l'Amèrica continental cap lliçó útil i, quan es va manifestar el problema cubà, ho va afrontar amb la mateixa i desastrosa fórmula: inflexibilitat jurídica i fermesa retòrica: l'article 89 de la Constitució del 1876 considerava Cuba una “província d'ultramar”, part inalienable de la nació; i el president Cánovas va proclamar emfàticament que Espanya defensaria Cuba “fins a l'últim home i l'última pesseta”. Els resultats de l'envit són de sobres coneguts.

Sí, ja sé que Catalunya no és Cuba, ni el virregnat del Río de la Plata. No estic comparant les situacions respectives, sinó els reflexos profunds de l'Estat espanyol quan se li plantegen problemes de sobirania. I ni tan sols sóc original en això: fa gairebé un segle, el desembre del 1918, un perillosíssim separatista de nom Francesc Cambó retreia en seu parlamentària al Govern —als governs espanyols de la Restauració— “voler prescindir completament de les solucions que al món han tingut els plets de llibertat col·lectiva”, i va arribar “a la trista conclusió que un plet de llibertat col·lectiva no tenia solució jurídica, com mai l'han tingut, per desgràcia, a Espanya”.

Per descomptat, Cambó no pensava en Escòcia. I ni tan sols no li havia passat pel cap el cas de Gibraltar, aquest microproblema de llibertat col·lectiva que l'Espanya oficial no ha sabut resoldre en tres segles. Primer, perquè va tractar d'arreglar-ho a força de canonades i setges; després, amb reixats, cadenats i taps fronterers; sempre, amb l'objectiu últim de veure els gibraltarenys rendits i sortint d'un en un, amb el carnet a la boca. El que s'ha dit: victòria o derrota, sense termes mitjans. Per ventura ja hem oblidat l'èpica reconquesta de Perejil?

No, la immensa majoria dels catalans que volen exercir la sobirania no odien Espanya ni l'espanyol. Però se senten, especialment des de l'any 2000, maltractats moralment i material per un Estat —per un sistema jurídic i polític— que perceben com a aliè, quan no hostil, a la seva identitat i als seus interessos. I, després de la sentència que el 2010 va dissipar tantes il·lusions, no creuen haver rebut d'aquell Estat una altra cosa que desdenys, humiliacions i amenaces.

Joan B. Culla i Clarà és professor d'Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona.