Selecciona Edició
Connecta’t

Rivalitat ciutadana

L'Espanyol necessita trobar un punt d'inflexió per canviar de dinàmica

L'afició de l'Espanyol, en un partit a Cornellà-el Prat
L'afició de l'Espanyol, en un partit a Cornellà-el Prat

L'Espanyol perd socis cada temporada des del 2009, quan va inaugurar l'estadi de Cornellà-el Prat, i en tenia 35.557. Ara mateix n'hi ha 25.492, la xifra més baixa des que jugava a Montjuïc i eren 25.250. El camp només s'omple molt de tant en tant, sobretot quan el rival és el Madrid o el Barça, i la mitjana d'assistència no arriba ni a la meitat: menys de 20.000 espectadors sobre una cabuda de 40.000.

El deute net fa tanta por que qualsevol mesura d'austeritat sembla poca cosa. No ha de ser fàcil pagar 141 milions d'euros, 45 a Hisenda, per més que aquest any se'n descomptin 10, es redueixi el pressupost (48,1 milions, 800.000 euros menys que l'any passat) i el cost de la plantilla passi de 27 a 18,5 milions. No surten els números, i menys encara quan l'últim exercici s'ha tancat en negatiu per un error de comptabilitat de 700.000 euros.

No s'hi veu pas una sortida fàcil. Uns parlen de fons d'inversió, d'altres d'una ampliació de capital, i s'ha sentit dir també que es podria recórrer a la llei concursal, una possibilitat que rebutgen els màxims accionistes i avaladors, Daniel Sánchez Llibre i Ramon Condal, els mateixos que ara marquen un president remunerat com és Joan Collet. I els futbolistes juguen i callen, tot i els endarreriments que hi ha amb les primes.

L'equip s'ha encomanat de l'economia de supervivència del club. Tornar a guanyar la Copa (2000, 2006), torneig al qual s'ha estès la rivalitat Barça-Madrid, o jugar una altra vegada la final de la UEFA (2006-2007), sembla ara mateix una quimera si es tenen en compte les limitacions pressupostàries i la desproporcionada distribució dels ingressos per drets televisius. A vegades es diria que mantenir la categoria és una heroïcitat per a l'Espanyol.

L'entitat sembla haver quedat paralitzada, incapaç de regenerar-se i de fer autocrítica, víctima de la rutina, sovint massa acomplexada, victimista i autocomplaent, sobretot amb el seu eslògan Meravellosa minoria, necessitada d'un gest de grandesa. Ja no es parla de les famílies històriques de l'Espanyol i fa temps que els Lara va sortir de l'accionariat per fer més fàcil la vida als amos actuals.

Queda per al record, això sí, una frase premonitòria de Fernando Lara quan es va dinamitar Sarrià i encara no s'havia construït el Power8Stadium: "Qui vol viure com un captaire al Palau de Buckingham?" L'Espanyol necessita trobar un punt d'inflexió per canviar de dinàmica com va fer el Barça amb Laporta. El problema és que parlem d'una societat anònima esportiva i això condiciona més les possibles solucions.

En mans de qui pot acabar l'Espanyol si es continua empobrint de mala manera? Aquesta és una qüestió que no només hauria de preocupar els seus 25.492 socis, sinó també la ciutat, si és que de debò a Barcelona li interessa que el derbi revifi, ni que sigui per ajudar la causa turística i el país, en tant que equip català, i més ara que es parla tant d'independència i de la Lliga que jugarien plegats el Barça i l'Espanyol.

Tal vegada no estaria malament, per començar, muntar una campanya en què es digués que ser de l'Espanyol no penalitza per ocupar càrrecs de l'administració i de la societat civil, i il•lustrar els cartells amb polítics, professionals, directius i esportistes, amb gent diferent que presumís de la seva condició de periquito. Aniria bé mullar-se per un club que corre el risc de quedar-se fora de joc de tant com s'aparta de totes les coses que passen a la vida.

Tal com està el pati, no hauria de valer amagar el cap sota l'ala. Ara per ara, qui té mèrit de veritat a l'Espanyol és el director esportiu, Òscar Perarnau, que converteix els pans en peixos en una economia de guerra i no surt cada dia a queixar-se ni tampoc a presumir de res. No és estrany que en aquesta situació per al Barça no hi hagi més adversari que el Madrid.