Selecciona Edició
Connecta’t
pop | Kylie Minogue

Jovialitat vivaç eterna

L'australiana resulta més creïble com la noia angelical de l'inici que en la seva faceta més provocadora, cosa que la converteix en una Madonna sense gràcia

Kylie Minogue durant el concert ahir a Madrid.
Kylie Minogue durant el concert ahir a Madrid.

A Kylie Minogue se li podran discutir moltes coses, però no l'esperit jovial inesgotable. Després de 46 primaveres, una dotzena d'àlbums, un quart de segle a la carretera i una convalescència complicada, l'australiana va emergir a la nit radiant sobre un sofà amb forma de llavis, va ballar i va cantar durant dues hores complertes, va repartir benediccions entusiastes (“Com m'agrada que hi hagi càmeres, quan sigui velleta em recordaré de vosaltres”) i fins va concedir una selfie a un simpàtic barbut que va viure el seu minut de glòria sobre l'escenari. Una altra cosa, per descomptat, és que el que va passar al Palau d'Esports de Madrid tingués cap interès musical. Sobretot, perquè costa parlar d'un concert quan els instrumentistes són diminuts ens amagats als extrems de les taules.

Hi ha altres factors amb els quals entretenir-se, des de l'esgotador desplegament de vestits de la nostra protagonista fins a les cames gairebé infinites de les seves ballarines, passant per la complexa disjuntiva entre el ros i el negre ben plantat que la van acompanyar al costat de la banyera a I should be so lucky: a cap dels dos us els trobareu, desenganyeu-vos, a la piscina de la vostra urbanització. I així, entre balls insaciables i somriures perennes (perquè les pantalles gegantes no permeten abaixar la guàrdia), Kylie se'n va sortir per seduir 10.000 ànimes amb un espectacle que semblava de Madonna, però en versió de baix cost.

Hi va haver madonnisme en abundància a Wow i pot ser que la millor cançó de la nit, la molt electrònica Slow, semblés una cançó descartada de Ray of light reelaborada per Depeche Mode. Però Minogue va conservar, a diferència de l'ambició rossa, aquella pàtina de candidesa que l'acompanya des del primer dia, quan crèiem que era nòvia angelical d'aquell rosset blanet anomenat Jason Donovan. Després vam saber la seva aventura amb el malmès Michael Hutchence (INXS), un tros d'home més generós en testosterona, però a la lectura que ahir va fer de Need you tonight li faltava foc, voluptuositat i electricitat per tot arreu. Tot i que en aquell moment lluís visera policial.

La relliscada també va ser clamorosa en la fase disco-funk amb un Step back in time que no va passar de la barreja heterogènia descolorida i insípida d'aquella música negra que triomfava al final dels setanta. El que va passar amb Your disco needs you no va tenir nom: seria desqualificada a Eurovisió per vulgaritat pura. Només al final, Love at first sight es va erigir com un himne euforitzant, fins i tot des de la seva irrellevància.

Hem d'estar d'acord, doncs, en què la incombustible Kylie només és singular quan exerceix d'eterna jove vivaç que llueix una faldilla curta o una ploma vermella que li corona el cap. Fa falta valor per reivindicar a hores d'ara Stock, Aitken i Waterman, sobretot perquè ja hem esgotat tots els acudits i els mems amb Rick Astley, però la nostra dama de les antípodes va tenir els sants nassos d'omplir-nos l'escenari de cors petitons i mocadors roses durant 15 minuts. Un disbarat anacrònic , sí. Perquè per a disbarats contemporanis ja tenim Beautiful, una balada tan embafadora que només es pot dur a terme amb vestit de núvia.