Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El factor Modiano

L'escriptor descobreix que es pot posar una poesia lluminosa a la vergonya històrica que va significar el col·laboracionisme a França

Set dies passejant per Viena (on, per cert, tracten molt bé els turistes, on no vaig veure cap pancarta maleint-n'hi la presència i on un 90% de la població, sense distinció d'edat, parla un anglès força adequadet) em van fer descansar del procés. Set dies veient nens i nenes molt educats, nens i nenes, per exemple, que no posen els peus sobre els seients dels autobusos, metros o tramvies (perquè si els hi posessin, a diferència d'aquí, segur que els pares ràpidament els ho assenyalarien), van fer que em preguntés pel funcionament del sistema educatiu austríac, perquè sempre es parla del finlandès, amb raó, esclar.

Tot això i els bustos (als quals sóc molt aficionat) de Mozart, Beethoven i l'emperadriu Sissí que em vaig endur de l'antiga capital de l'imperi austrohongarès, em van fer aparcar, durant uns plujosos dies, el carnavalesc 9 de novembre. Disposat a posar-me al dia en política interior, entre notícies sobre l'ebola i els deu morts, a Catalunya, per la legionel·la (de la qual no veig que es faci a Catalunya un seguiment detallat, atesa la gravetat de la qüestió) rebo la notícia del premi Nobel de Literatura.

Per mi, gran notícia. Llegeixo que l'han atorgat a Patrick Modiano i no m'ho puc creure. Encara n'estic gaudint. I ni tan sols la convocatòria del nou pícnic consultiu (sense canviar la pregunta) en lloc del més cerimoniós, però no menys impracticable, anunciat el desembre de l'any passat, em fan desistir de parlar de Patrick Modiano.

He de dir que Patrick Modiano és de la meva generació. Tenim la mateixa edat. Vaig començar a llegir els seus llibres fa molts anys. Gairebé al mateix temps que ell els publicava, jo els llegia. Un dia vaig descobrir que, des de Buenos Aires, no enyorava el París amb què fantasiàvem els meus conciutadans i jo. Enyorava el París de Modiano. Per mi Modiano es va convertir en un factor vital. Abans, estava enamorat del París progre-bohemi dels anys trenta. Llegia i rellegia Hemingway quan explicava que feliç que s'era a París, escrivint als bars i menjant formatge regat amb un bon bordeus. Però de seguida es va adherir a la meva ànima el factor Modiano. Per alguna raó que encara no aconsegueixo trobar, sempre em va convèncer més Modiano que la versió que ens donava Julio Cortázar del seu París particular. Un dia vaig aprendre que Cortázar era per entrar a un altre món. En altres mons.

Tot el que ens ha explicat sempre Modiano és cert, el cabró no s'ha inventat res”

Llegint Modiano vaig entendre la poesia de Baudelaire. Vaig entendre Najda de Breton. I els poemes d'amor de Paul Éluard. I, sobretot, llegint Modiano, vaig conèixer personatges que mai vaig imaginar que existissin. Gent sospitosa que se t'acosta i t'acompanya a comprar-te unes sabates noves, atès que les que portes estan foradades per la teva estricta pobresa, i les sufraga de la seva butxaca. Tot això passa en un bar. Són els anys seixanta. Tenim vint anys. I aquest bar és en una de les seves novel·les més belles que he llegit, Una joventut. Quan un amic meu (i de la mateixa generació) va llegir Un pedigrí, em va dir: “Tot el que ens ha explicat sempre Modiano és cert, el cabró no s'ha inventat res”.

Jo crec que el meu amic va emprar aquest entusiasme emfàtic i llengut com si acabés de descobrir que era possible, que era veritat que es podia posar poesia lluminosa a tanta vergonya històrica (el col·laboracionisme), a tanta misèria i a aquesta constel·lació de gentussa, supervivents i atzarosos salvadors que pul·lulaven pels carrers de la postguerra parisenca. És veritat. El meu amic ho no va llegir gens malament. A  Un pedigrí hi ha els fonaments humans, ètics i lírics de la seva literatura anterior i posterior a aquesta immensa autobiografia. Sempre que rellegeixo o recordo aquest llibre, és com veure una pel·lícula de Marcel Carné o llegir un poema de Jacques Prévert. Mai com amb aquest llibre, vaig veure retratada una persona bona, conscient de la delicada matèria que tenia entre mans (el seu pare semidelinqüent i la seva mare bastant desentesa de les seves obligacions maternals): una persona bona que sense ira ni ressentiment aborda el seu passat més íntim.

L'única cosa que vaig desitjar va ser que Patrick Modiano no tingués el mal gust de rebutjar el premi. El mal gust i la mesquinesa. No solament s'és generós donant, sinó també acceptant (quant ens va ensenyar Malinowski sobre el rol del do, de donar i de rebre, com a motor de les societats del Pacífic Occidental!). Sartre va incórrer en aquesta falta, perdonable com a ésser humà, però imperdonable com a intel·lectual. Ara sé que el temor va ser infundat. Com el d'algú que mai hagués llegit els seus llibres. Perquè a les seves novel·les hi ha gent de diferent condició moral. Gent molt irresponsable. Fins i tot perillosa. Però no recordo cap personatge, fictici o real, que em cridés l'atenció per la manca de generositat.

I perdoni el lector la meva llauna d'avui amb el gran Modiano.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari