Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La cinquena via

Els revessos soferts no impedeixen als defensors de la consulta seguir invocant el principi democràtic

La necessitat d’aparentar la viabilitat política d’un referèndum o consulta política sobre el futur de Catalunya ha obligat els seus promotors a defensar-ho com si no tinguessin cap altra alternativa. Però per a una correcta descripció de què està passant aquests dies cal recordar que no és exactament així. Quan el consell assessor del president Artur Mas va donar a conèixer cinc possibles vies per a la consulta es reconeixia que les quatre darreres responien a la previsible eventualitat d’haver d’abandonar-les una darrera l’altra a mesura que el Govern de Mariano Rajoy les anés tancant successivament. Mitjançant arguments jurídics i recursos jurídics, però sobretot i en primer terme, per simple previsible decisió política. A sant de què hauria de permetre un referèndum a Catalunya un partit com el PP que no va acceptar al seu dia ni un Estatut d’Autonomia pactat per la Generalitat i les Corts Espanyoles i referendat per l’electorat? La tancada negativa de Rajoy a tota demanda de permetre la consulta era allò que es podia esperar, allò anunciat pel president mateix, allò exigit pel seu partit i la nombrosa claca que l’empeny exigint-li que aixafi d’una vegada el nacionalisme català.

Així és com, després de dos anys recorrent el full de ruta marcat per les quatre primeres vies, Artur Mas i el bloc de partits que promouen la consulta han arribat ara al moment en què han de decidir si apliquen l’última de les seves previsions: la de convocar unes eleccions que es puguin interpretar políticament com un plebiscit substitutori de la consulta.

Això no deixarà de ser una manera de dissimular una derrota, és clar, sobre tot si es creu que l’aposta de negociar la consulta era sincera. Si Mas rebutja la cinquena opció no n’hi queda cap altra que la de dimitir, atès que la seva aposta principal per la legislatura haurà arribat al punt i final. No és imprescindible que dissolgui el Parlament, que podria elegir un altre president, amb la mateixa majoria o amb una altra de les teòricament possibles atesa la seva actual composició. Però també pot dissoldre’l i convertir aquesta decisió en una continuació de la batalla. Per què s'hauria de continuar, es dirà, si és impossible esperar un canvi en l’altra part? Per una raó elemental. El fons del conflicte continua irresolt i cal confiar que el principi democràtic, que és el que en el fons s’invoca, s'aconseguirà obrir pas.

L’argument és clar i en el seu dia l’exposà molt succintament el professor Francisco Rubio Llorente en aquest diari un octubre del 2012 que ara sembla un temps ja molt llunyà. Deia l’expresident del Consell d’Estat que si una minoria territorialitzada, delimitada i definida administrativament, i amb les dimensions i recursos necessaris per constituir-se en Estat, desitja la independència, el principi democràtic impedeix oposar a aquesta voluntat obstacles formals que puguin ser eliminats. Si la Constitució ho impedeix, se l’haurà de reformar, però abans d’arribar a aquest extrem, cal esbrinar l’existència, i la solidesa d’aquesta presumpta voluntat. Tan senzill com això.

Dos elements influeixen contra direcció a la conversió d'unes autonòmiques en plebiscitàries: el malestar per sis anys de crisis  i el desprestigi del PSC, el PP i CiU

En qualsevol cas, és una cruïlla delicadíssima. A la pràctica és molt difícil, per no dir impossible, evitar que a l’hora de decidir qui votar en unes eleccions al Parlament hi intervinguin factors diferents que el pretès per aquells que vulguin plantejar-les com un plebiscit. Hi ha dos elements d’enorme pes en el moment polític actual que empenyen en direcció contrària a la conversió d’unes eleccions autonòmiques en un plebiscit. El profund malestar acumulat per sis anys de crisi econòmica i el desprestigi enorme en què han catgut els tres partits de Govern, el PP, el socialista i CiU, a causa de les seves vergonyoses pràctiques de corrupció sistemàtica. Són elements susceptibles de distorsionar qualsevol previsió.

En teoria hi ha la possibilitat d’arribar a acords entre els components del bloc promotor de la consulta per presentar les eleccions com a tal plebiscit. Les fórmules són conegudes, ja han estat explicades. Que si un programa conjunt, que si una coalició sobiranista, que si una plataforma proconsulta o fins i tot proindependència encapçalada per Artur Mas, etcètera. Sí, hi ha aquestes possibilitats. O qualsevol altra que pugui sorgir de la panòplia de models d’aliança. Però és molt arriscat. Seria realment extraordinari que l’electorat piqués l’ham, en bloc. Hi ha una part de Catalunya que pot sentir-se atreta per aquest plantejament. Però no és tot Catalunya.

Qui vulgui fer una passejada per Can Vidalet a Esplugues, Pubilla Cases a l’Hospitalet o els barris de la ribera del Besòs, s’adonarà que, tot d’una, deixa de veure les senyeres i estelades que en altres barris acoloreixen tants balcons i que coronen tants turons tot al llarg i ample de Catalunya. Aquest és un país dual, amb dues consciències nacionals diferents i no sempre oposades en el cor de cada ciutadà, tothom ho sap, i seria un error pensar que tot plegat es resumeix en el nou fracàs obtingut el diumenge passat pels convocants d’una manifestació de l’espanyolisme conservador. No tot el país s’agita homogèniament posseït per la febre nacional, sigui quina sigui la de cadascú. Mas va creure el 2012 que avançava unes eleccions al Parlament quasi plebiscitàries i en comptes d’arrasar com esperava va rebre un vot de càstig. Aquest és el precedent més proper i més semblant.