Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Així no s'arregla la pobresa

Catalunya lidera les execucions hipotecàries i cada vegada hi ha més famílies amb tots els membres a l'atur

El 17 d'octubre que ve, Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa, els mitjans de comunicació, les entitats socials i els polítics posaran a primera línia informativa que la pobresa és un greu problema i que cal lluitar per eradicar-la, encara que potser l'endemà alguns ja tindran a l'agenda molts altres temes i s'oblidaran d'aquesta realitat.

Per poc que s'hi pari esment, podem veure com últimament els informatius no deixen de referir-se a informes, testimoniatges i situacions en què apareixen persones que pateixen. Les dades disponibles indiquen que a Catalunya augmenta cada any la taxa de risc de pobresa, que en aquests moments ja supera el 20%. Els procediments de desnonaments han augmentat un 8,4% a Espanya, i Catalunya figura com la comunitat que encapçala les execucions hipotecàries. El Banc d'Aliments atén 250.000 persones i ja hi ha més de 200.000 famílies que no tenen cap ingrés. En el conjunt d'Espanya, 873.000 immigrants han perdut el dret a l'atenció sanitària, dels quals, una part important resideixen a Catalunya.

El trist és que aquestes dades s'han convertit en habituals. Componen una música de fons que ja no ens molesta, perquè no són novetat i perquè altres temes ocupen les portades dels diaris i els informatius de ràdio i televisió. Només de tant en tant ocupen la consciència ciutadana, com va passar el març d'aquest any amb motiu del ple sobre la pobresa i les desigualtats que es va fer al Parlament de Catalunya, o com esperem que passi el 17 d'octubre. Però així no s'arregla la situació.

El problema és molt important i requereix una mica més que actes o alertes puntuals. Exigeix reflexionar i, alhora, actuar sense repòs per transformar la realitat injusta que vivim. El punt de partida és decidir quin Estat del benestar volem i, a partir d'aquí, quin percentatge del nostre PIB dediquem a la inversió social. També hem de decidir com ha de ser el nostre sistema tributari per construir una societat més justa i sostenible.

El punt de partida és decidir quin Estat del benestar volem i quin percentatge del nostre PIB dediquem a la inversió social

Hauríem de començar a canviar els criteris de tributació per aconseguir una recaptació més equitativa, que no recaigui majoritàriament en les persones físiques, que avui paguen sobre les rendes del treball, el tipus impositiu de les quals arriba al 52% mentre que les rendes del capital tributen només entre un 21% i un 27%. Hauríem de recuperar l'impost sobre el patrimoni, que es va eliminar el 2008, i incrementar els de successions i donacions, avui reduïts a la mínima expressió, fins al punt que es recapta un 80% menys del que es recaptava abans que s'introduïssin els últims canvis.

A més, i això és tan important com urgent, hauríem de reforçar els mitjans de control per evitar l'evasió i el frau fiscal, que alguns estudis xifren en uns 60.000 milions d'euros anuals. Tots sabem que la dotació d'inspectors és insuficient per vigilar, prevenir i castigar els incompliments de les obligacions fiscals a càrrec dels defraudadors. Espanya és un dels països europeus amb menys recursos de vigilància tributària: un inspector d'Hisenda per cada 1.928 habitants, quan al Regne Unit la proporció és d'un per cada 862 habitants, i a Alemanya, d'un per cada 729 habitants. En aquests països, s'estima que el frau fiscal és la meitat del que es produeix a Espanya.

La conseqüència és que, malgrat tenir uns tipus impositius nominalment alts, a Espanya recaptem menys que en molts altres països europeus que tenen una pressió fiscal inferior. A més del frau, hi ha a Espanya un gran nombre d'exempcions i possibilitats de reducció d'impostos, de les quals es beneficien precisament els que tenen més.

El resultat és que les desigualtats s'estan disparant, com pot comprovar-se en les estadístiques comparatives. Espanya és el país de l'OCDE on més ha crescut la desigualtat des del començament de la crisi. Mentre que el 10% de llars espanyoles més pobres ha perdut el 33% dels ingressos els últims anys, el 10% més ric només n'ha perdut un 1%. Una dinàmica que tampoc no contribueix a resoldre el problema.

La pobresa i les desigualtats només es combaten veritablement i de forma eficaç definint i posant els recursos necessaris per construir un model socioeconòmic més equitatiu, que faci tributar més a qui més té, que castigui l'evasió, el frau i la corrupció, i que destini una proporció més elevada del PIB a inversió social per garantir uns serveis públics universals i de qualitat. Així, sí que s'arregla la pobresa.

Teresa Crespo és presidenta de la plataforma Entitats Catalanes d'Acció Social