_
_
_
_
_

Unifrance: per què al cinema francès sí que li surten els comptes

La diplomàcia cultural incansable de l'organisme creat el 1949, una clara voluntat política i una fiscalitat beneficiosa permeten el miracle a les sales franceses

Álex Vicente
Cues als cinemes del bulevard de Saint-Germain, a París.
Cues als cinemes del bulevard de Saint-Germain, a París.Jacques Loic (Photononstop)

Es titula Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho? i és la comèdia de l'any a França. Ja ha seduït 12 milions d'espectadors en territori francès, gairebé tres a Alemanya i té una seqüela a la recambra, confirmada ahir pels responsables, atònits amb un èxit que salvarà els comptes del cinema francès el 2014. La pel·lícula, retrat d'una família de burgesos ultracatòlics enfrontats a l'amor de les seves filles per homes d'altres ètnies i confessions, serà el plat fort del cicle La teva cita amb el cinema francès, organitzat a partir d'aquest dijous a Madrid, Barcelona i Sevilla per Unifrance, organisme responsable de promoure la cinematografia francesa més enllà de les seves fronteres. Al programa figuren set títols recents, representatius d'un cinema marcat per una diversitat envejable, que segueix demostrant una salut de ferro.

Si tot continua com en els últims mesos, el cinema francès protagonitzarà el 2014 una recuperació impressionant. Des que ha començat l'any, les pel·lícules produïdes a França han tornat al primer lloc en termes de quota de mercat, que al setembre es va elevar a un 46,3%, per sobre d'un 45,7% del cinema nord-americà, segons xifres del Centre Nacional del Cinema (CNC), equivalent francès de l'Institut de la Cinematografia espanyol. En total, se situa 12 punts per sobre del 32% que les pel·lícules franceses van sumar el 2013, el seu pitjor any des del final dels noranta. Des del gener, les pel·lícules han sumat 151 milions d'entrades, gairebé un 13% més que en l'exercici anterior.

Programa del festival ‘La teva cita amb el cinema francès’

Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho? És l'èxit sorpresa de l'any a França. L'han vist més de 12 milions d'espectadors.

Regreso a Ítaca. La novel·la pel·lícula de Laurent Cantet relata la tornada d'un cubà a l'Havana després de 16 anys d'exili a Madrid.

3 coeurs. El veterà Benoît Jacquot torna amb un melodrama a tres bandes que voreja el thriller.

La rançon de la gloire. La història real de dos homes que van intentar robar la tomba de Chaplin a la fi dels setanta.

Sous les jupes des filles. Comèdia musical amb repartiment de luxe format per 11 dones.

Tip Top. Comèdia excèntrica a càrrec de Serge Bozon.

Au fil d'Ariane. Robert Guédiguian torna a posar en escena la seva dona i actriu fetitxe, Ariane Ascaride.

L'èxit impressionant d'aquesta comèdia interreligiosa i d'altres títols com Lucy, dirigida pel francès Luc Besson, han contribuït a aquest desenllaç. Però aquesta no és l'única raó que valgui. Les xifres també responen a una sèrie de mesures d'emergència, adoptades a l'inici de l'any pel Govern francès per contrarestar l'annus horribilis que va suposar el 2013. El cinema francès disposa d'un marc fiscal diferent al dels seus veïns. Per començar, l'Executiu no només va renunciar a apujar l'IVA del 7% al 10%, com havia previst inicialment, sinó que el va abaixar fins al 5%, posant-lo al mateix nivell que el del llibre i el teatre. A Espanya, l'impost sobre cada entrada s'eleva a un 21%.

A més, el Govern francès va abaixar el preu de les entrades per als menors de 14 anys a només quatre euros. Iniciat al gener, el dispositiu sembla que ha produït vuit milions d'entrades addicionals en el primer semestre del 2014. L'impacte general ha estat beneficiós, ja que els menors acostumen a anar-hi acompanyats pels pares. “És un problema de voluntat política. En els llocs on els governs no s'ha compromès amb la cultura, com a Espanya i a Itàlia, el cinema ha acabat enfonsant-se, cosa  que sempre acaba obrint la porta als productes de Hollywood”, argumenta el president d'Unifrance, Jean-Paul Salomé. Les subvencions al cinema francès no procedeixen del pressupost que l'Estat destina a la cultura, sinó del cost de les mateixes entrades: el 11% del total de cada tiquet es destina a un fons públic per finançar la producció francesa. A més, des del 1936 hi ha a França una altra excepció europea: als treballadors discontinus de l'audiovisual se'ls permet cobrar l'atur entre una ocupació i la següent, a canvi de cotitzar 500 hores anuals. “Aquest sistema d'ajudes, que funciona des del final de la Segona Guerra Mundial, s'erigeix sobre una política pública al servei del cinema”, explica la directora del CNC, Frédérique Bredin. “Setanta anys després de la seva invenció, el model demostra la seva eficàcia. Som el primer productor de cinema i el país més cinèfil d'Europa”.

Pel president d'Unifrance, l'èxit no és, en aquest aspecte, només qüestió de qualitat: “No és un problema de més talent o menys. Es tracta d'un cercle viciós. Quan falten diners, el producte acostuma a ser pitjor i el públic no va a les sales. Hi ha tants bons cineastes a Espanya com a França. La diferència és el suport i la reglamentació que aporta l'Estat”, afegeix Salomé, director de films com Espías en la sombra i Arsène Lupin.

Més enllà de les institucions, el mateix sector ha contribuït a trobar solucions enginyoses. A les anomenades Primaveres del cinema amb entrades a preu reduït a tota Francça, se suma l'èxit dels abonaments il·limitats que permeten veure tantes pel·lícules com es vulgui per menys de 20 euros mensuals, en diferents cadenes, des de les més comercials fins a les d'art i assaig. “Les solucions enginyoses també són clau per dinamitzar aquest paisatge”, opina la directora general d'Unifrance, Isabelle Giordano, periodista estrella de la ràdio pública i anteriorment del Canal Plus francès, reconvertida en ambaixadora del cinema de França per tot el món.

Per Giordano, el suport estatal també és fonamental. “El mercat lliure no és dolent, però la regulació és necessària”, afirma. Al capdavant d'Unifrance, Giordano s'encarrega de gestionar una entitat creada el 1949, quan els poders públics van entendre que la cultura era necessària per reconstruir una societat arrasada, però també per fer arribar la veu de França a tots els racons del planeta. Des de llavors, Unifrance s'ha encarregat de promocionar els títols francesos tant a les sales d'estrena com a través de festivals, com el que comença aquesta setmana a Espanya (se n'organitzen de semblants a Nova York, Londres, Xangai i Seül). “És una estructura única a Europa, que no ha donat mal resultat. Avui som els segons exportadors mundials de cinema després dels Estats Units”, afirma Giordano.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Álex Vicente
Es periodista cultural. Forma parte del equipo de Babelia desde 2020.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_