Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN/ART

L’‘elecció’ blanca

L’exclusió de la dona en l’art ha generat maneres de fer que fugen de la vulgaritat

Imatge d’un dels vídeos de l’artista Isabel Banal, a l’Arts Santa Mònica. Ampliar foto
Imatge d’un dels vídeos de l’artista Isabel Banal, a l’Arts Santa Mònica.

És ben sabut que els estereotips del poble nord-americà tenen un abast global, des dels seus trets verticals (els gratacels de Manhattan o els caps de Monument Valley) fins als horitzontals (la seva obsessió per tenir una dentadura perfecta, la maquinària de la comunicació o la seva afició a les enquestes, la utilitat de les quals, per al món de l’art, pot arribar a ser com un talismà.

La revista Artnet News ha publicat un sondeig que alerta de l’ínfima presència de dones en les col·leccions de museus públics i privats i la seva nul·la incidència en un desmesurat mercat poblat de celebrities. Segons la publicació, hi ha una masculinització global galopant, una preferència conscient o inconscient per la selecció, exhibició (fins a un 97% dels artistes que es mostren en les pinacoteques són homes) i promoció dels seus treballs, especialment en les llistes de les subhastes, en què els 20 primers llocs els ocupen sempre homes. “La seva presència és aclaparadora, germinen i arrelen des de les escoles d’art fins als despatxos de direcció de museus i biennals d’art”, conclou l’estudi.

Lisa Denison, una de les principals directives de Sotheby’s a Amèrica, assenyala en la mateixa revista que menys d’una quarta part dels ocupants dels despatxos dels museus més importants dels Estats Units i el Canadà són dones, amb l’agreujant que guanyen un terç menys (en el millor dels casos) del que ingressen els homes per la mateixa feina. ¿Això és el resultat d’una discriminació institucionalitzada o, al contrari, les dones no tenen el temps i l’ajuda per tirar endavant les seves carreres en un món tan exigent que, a més, els obliga a criar els fills i lluitar contra el sexisme?, es pregunta qui va ser directora de l’Solomon Guggenheim de Nova York i, al seu dia, mà dreta del totpoderós Thomas Krens.

VÍA LÁCTEA

Isabel Banal

Cicle ‘Blanc sota negre‘

Comissàries: Assumpta Bassas

i Joana Masó

Arts Santa Mònica

La Rambla, 7. Barcelona

Fins al 16 de novembre

Potser l’últim efecte d’aquesta exclusió social ha donat com a resultat una forma diferent de fer en una nova generació de dones que eviten tanta imbecil·litat, egotisme i vulgaritat contaminant, el paradigma dels quals és avui l’artista més ben situat en subhastes: Jeff Koons. Com a artistes, galeristes, directores de museus o crítiques d’art, els treballs d’aquestes dones tenen una repercussió a priori menys visible, però al darrere s’amaguen complexes maniobres; treballen amb calma quirúrgica de l’específic al general, del concret a l’universal. Les veus més optimistes asseguren que, a poc a poc, les seves pràctiques quallaran en la societat, de la mateixa manera que ho van fer fa moltes dècades veus pioneres com la d’Emily Dickinson. La poeta nord-americana no va escriure mai un poema narratiu extens, no va intentar mai escriure un conte o una novel·la, tot just es va relacionar amb altres poetes, i podríem dir que aquestes omissions l’haurien d’haver situat en un lloc marginal dins del cànon. Tanmateix, la seva discreció i distanciament, la seva reclusió agorafòbica a la casa del pare, va derivar en un caràcter volcànic sense precedents. Dickinson va aconseguir l’èxit en una societat repressiva mitjançant l’adopció d’un camuflatge que la va protegir però que no va ocultar el seu talent. La seva poesia és de foc blanc —la mateixa poeta l’anomena “Elecció Blanca”—, clau i fibra central del fil de perla que és la ficció de tantes creadores. El blanc com a símbol de l’enigma, la paradoxa i la ironia.

Amb una sensibilitat semblant, Isabel Banal (Castellfollit de la Roca, 1963) dedica la seva feina a un tipus d’art de símbols i absències. Al llarg dels últims mesos, les artistes que fins ara han estat seleccionades a l’Arts Santa Mònica dins el cicle Blanc sobre negre han indagat sobre altres imatges del blanc l’energia poètica de les quals s’ha transformat en potencial polític. Així es canvien les estadístiques.

El cas de Banal és el d’una autora que ressalta el sentiment de l’origen i les diferents formes de blanc al voltant del cos: cossos d’éssers vius —formigues— i humans que carreguen fardells, aliment o pedres. El caminar tranquil amb la càrrega pròpia en una ruta nívia, virginal, la pàgina blanca que significa poder i no debilitat i on s’in-scriu el do que la dona es lliura a si mateixa, el benefici de la sobirania i l’autosuficiència.