Selecciona Edició
Connecta’t

El singular cas de transfuguisme de la senyora Puigneró

Una passejada atenta i curiosa per Badalona i Barcelona el 12-O

No va ploure, però per si de cas...
No va ploure, però per si de cas... EFE

Entre tant d’orgull espanyol em sorprenen unes paraules en català: “Perdoni, jove, pot avisar el senyor Albiol que vull fer-me una foto amb ell?”. Xavier Garcia Albiol, alcalde de Badalona, home fort del PP català, és a deu metres d’on sóc atenent el públic de primera fila de la manifestació del 12 d’octubre. Qui m’ho demana és una senyora amb una gorra on es pot llegir "I love España" i un cartró on ha escrit, damunt una estelada: “Tapa fraus”. Es diu Núria Puigneró, té 65 anys i és membre de l’Associació de Veïns del barri de Sant Roc de Badalona. Ha estat una de les primeres persones a arribar a la plaça de Catalunya: a les deu del matí. La senyora Puigneró és catalana de soca-rel i no per això deixa d’emocionar-se quan sona l’himne espanyol. Però encara hi ha més: fa tres anys va anar a les llistes municipals de CiU.

Aviso la cap de gabinet d’Albiol i aquesta, diligent, trasllada l’alcalde on hi ha la senyora Puigneró. Amb ella s’hi atansen dues senyores més per saludar el seu ídol polític. Són de Cubelles i han vingut amb un dels tres autocars que Societat Civil Catalana (SCC) ha habilitat des d’aquest poble, segons m’explica la Conchita Sevilla. Ella, al costat de Puigneró, oneja tres banderes: la catalana, l’espanyola i la de la Unió Europea. Puigneró està contenta, i més després de saludar Albiol. “No el vaig votar perquè anava a la llista de Ferran Falcó, d’independent, per omplir espais buits. Me n’he penedit cinquanta vegades”. Sant Roc és un dels barris de Catalunya amb més densitat de població immigrant i més problemes d’integració social. També és un dels barris on Albiol ha estat més actiu a l’hora de captar votants. Recordo de manera especial la visita que va fer amb Alícia Sánchez-Camacho, a les darreres eleccions autonòmiques, per mostrar a la premsa les planxes d’acer que s’havien instal·lat en alguns edificis per evitar que s’hi instal·lessin ocupants il·legals. En aquest xup-xup de malestar social, Albiol ha pescat molts suports com els de la senyora Puigneró.

La senyora Puigneró és catalana

de soca-rel i no per això

deixa d’emocionar-se

quan sona l’himne espanyol

Puigneró flota en un onatge de banderes i també de paraigües patriòtics de SCC. Els paraigües els oferien a canvi de la voluntat: hi ha gent que pagava 3 euros, d’altres que 5 euros o res. Són paraigües de molt poca qualitat, d’aquells que et desmunta el primer cop de vent fort. A diferència de l’any passat, on hi destacaven els seguidors radicals del Casal Tramuntana, enguany el grup més nombrós són els seguidors del Partit Popular amb samarretes amb el lema “Som gent legal”. El lema no es refereix a Bárcenas o Jaume Matas sinó als catalans en general: gent legal que no vol saltar-se la Constitució.

Com va ser el cas amb la ‘V’ de la Diada, a la mobilització espanyolista ha quallat la moda de la de portar la bandera com una capa. Als Ferrocarrils de la Generalitat hi ha pares que també han aconseguit sarrons amb la bandera espanyola brodada. Una dona presenta a una amiga el seu amic Santi, “que ha vingut de Girona, té molt de mèrit”. La dona vesteix amb una caçadora de cuir vermella. “És el color que ens uneix”. Em fa pensar en unes paraules que em va dir dimarts passat Nora Ancarola, presidenta de l’Associació d’Artistes Plàstics de Catalunya, durant la inauguració de l’exposició d’artistes a favor del dret a decidir: “El fons de la meva obra és el vermell perquè el vermell és el color que uneix el poble”. El vermell, doncs, uneix a tothom i pot donar peu a confusions, potser per això l’organització d’Ara és l’Hora ha optat per fer campanya amb el color groc.

Entre els mitingueros de la jornada em quedo amb la calma de Leopoldo Ortega-Monasterio, nét del compositor de l’havanera El meu avi, segons m’informa un conegut escriptor present entre el públic. A Ortega-Monasterio el recordo com un dels psiquiatres forenses de més renom a Barcelona. El més professional, comunicativament parlant, entre els qui s’adrecen a la massa és Joaquim Coll. Ho fa combinant el castellà i el català. Coll assegura que és la primera vegada que celebra el 12 d’Octubre. Defensa que Espanya no és un concepte metafòric i parla del seu col·lectiu com “els que no som nacionalistes de res”. Coll ho diu davant d’una multitud de persones amb banderes, encantades de cantar himnes i visques a Espanya. Això, com la senyora Puigneró, són dues paradoxes més del procés.

Fe d'errades

Joaquim Coll aclareix que no va dir que Espanya fos una "realitat metafòrica" com es deia en aquesta crònica. Coll va dir "metafísica".

MÉS INFORMACIÓ