La bola
Com més s’estén el terme, més es perd el referent del topònim
L’actualitat mana. I ara l’actualitat porta el nom d’un minúscul riu de la República Democràtica del Congo, al nord del país. Bé, de fet no és del nom d’un riu, sinó d’una malaltia allò de què parla tothom, i la manera de dir-ne —amb majúscula o minúscula, amb accent o sense— ens està fent anar de corcoll. Possiblement els menys preocupats són els metges, que aparentment segueixen dient-ne, quan parlen en català, èbola, que era la fórmula que fèiem anar quan les informacions sobre aquesta malaltia infecciosa eren escadusseres. Però algú va tocar a sometent i la substitució de la forma èbola per Ebola s’ha estès sense topall, en un canvi de grafia i de pronúncia que ha agafat tothom a contrapeu, tant els mitjans escrits, que sempre s’han pogut inhibir de la pronúncia, com els audiovisuals, sempre indiferents a les majúscules. Si és que, en això de la llengua, quan la bola avança ja no hi ha qui la pari.
El cert és que la malaltia, pròpiament, no té un nom que la designi, i en tot cas el terme fa referència al virus que la provoca, anomenat tècnicament Ebola virus o, catalanitzat seguint el Termcat, virus de l’Ebola. Són moltes les malalties que tenen un nom propi que les designa, però no són gaires les que presenten un nom de lloc; més habitual és trobar-hi noms de persona. És el que ens passa amb la malaltia d’Alzheimer, amb el Parkinson, amb la síndrome de Down o amb el mal de Chagas, unes vegades al·ludint a l’investigador que va descriure els primers casos, en d’altres a algun dels primers pacients diagnosticats. En tot cas, aquestes majúscules se solen respectar, i per bé que algun cop s’ha obert el debat sobre baixar la lletra inicial (i fer alzheimer, per exemple), el cert és que són majúscules que aguanten sòlidament. Ningú s’ha plantejat mai fer down ni chagas.
Són menys el casos —i menys coneguts— en què el terme que designa la malaltia al·ludeix a un nom de lloc. Hi ha per exemple l’úlcera de Buruli, la febre de la Camarga, o la febre de Haverhill, que mantenen la majúscula, i en general aquests termes són tractats en analogia als noms de persona. És aquest el motiu que fa que, almenys en català, la forma majoritària estigui sent Ebola, seguint la fórmula canònica, amb algun mitjà atrevit que s’ha animat a fer la minúscula. Passa, però, que com més s’estén el terme, com més ús agafa en tant que paraula comuna, més es perd el referent del topònim, que acaba sonant a exotisme inexplicable. I així, tan bon punt el terme designa de forma genèrica una malaltia més o menys present en l’actualitat, la majúscula queda com una excentricitat.
Són diversos els noms de lloc que, havent format part d’estructures més àmplies, han usurpat la designació sencera i han acabat arrelant com a paraules ben normals, amb totes les de la llei. Abans parlàvem dels homes de Neanderthal, i ara ja tenim els neandertals al diccionari, amb adaptació ortogràfica inclosa. També s’han adaptat els entrepans de Sandwich, i en fem sanvitxos, i de l’aigua de Colònia fa temps que en diem colònia a seques. Sembla que els frànkfurts no han tingut tanta sort, ja que apareixen com salsitxes de Frankfurt, però el cert és que ningú evoca la ciutat quan se’n pren un. Són casos, tots aquests, que justificarien sense reserves l’opció d’escriure ebola sense majúscula inicial per designar la malaltia.
Però la cosa no s’acaba aquí, també la pronúncia del mot ha mutat, tot tendint a fer una paraula plana —tan acostumats com estàvem a l’esdrúixola— d’acord amb l’escriptura. Tanmateix, no podem saber de quina llengua indígena original deu procedir el nom, ni quan es va adaptar a l’alfabet llatí, ni com hauria de sonar realment. I el que han fet totes les llengües del nostre entorn ha estat, en tot cas, adaptar la pronúncia a la pròpia prosòdia, sense fer-ne una lectura gràfica. Així, el castellà i l’italià fan el mot esdrúixol i l’accent tancat (‘ébola’, amb un accent que en castellà també és gràfic); el portuguès, també esdrúixol, però fent un accent obert; l’anglès fa paraula plana (‘ebowla’, amb una vocal neutra inicial i una mena de diftong); alemany diries que no fa cap vocal tònica, i el francès, molt seu, fa paraula aguda (‘ebolà’, per entendre’ns). Si la cosa està així, què ha de fer el català?
A mi, personalment, ja m’estava bé èbola, però no crec que ja ningú pugui parar la bola.
