Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El debat que tant temien

L'absència d'un debat sobre les opcions que se sotmetien a consulta revela la falta de pluralisme del procés

Si TV3 estigués mínimament preocupada pel pluralisme polític, en comptes de lliurar-se a una adulació del president de la Generalitat d'una magnitud que no es recordava en aquest país des dels llunyans temps de la llumeta del Pardo (amb els locutors que retransmetien l'històric acte de la signatura de la convocatòria de consulta informant l'audiència que Artur Mas havia dormit a Palau, que portava el vestit del dia de les noces de la seva filla, que la ploma estilogràfica marca Inoxcrom amb la qual havia signat el decret quedaria exposada al Museu d'Història de Catalunya, i altres detalls d'anàleg interès), hauria organitzat la mateixa nit del diumenge 28, abans que el TC suspengués cautelarment la llei i el decret de convocatòria, un debat entre les forces que han donat suport a la consulta.

Hauria estat, sens dubte, el moment de prendre tal iniciativa, és a dir, una vegada convocada la ciutadania a les urnes, entrar a debatre sobre les diferents possibilitats de resposta que s'ofereixen al ciutadà català a la ja famosa papereta. Hauria estat també un formidable acte de plenitud democràtica: les diferents formacions polítiques favorables a la consulta, una vegada superada l'etapa segons elles obligadament unanimista, en la qual no hi havia més argument que el 'volem votar', començarien a celebrar la festa de la democràcia, que —en contra de la simplificació que alguns s'obstinen a repetir— és una cosa molt més rica que l'acte final de la jornada electoral, i inclou un moment tan fonamental i inesquivable com és el de la discussió pública entre opcions diferenciades, el contrast entre models, la confrontació d'idees.

No es va organitzar aquest debat, mai sabrem si per falta d'imaginació o de reflexos o, directament, per falta d'interès. És probable que aquesta última opció sigui en el fons la més lògica. Perquè no costa imaginar-se la situació, que potser a algun responsable de TV3 li va posar els pèls de punta: després de tants mesos d'anar plegats, hauria de mostrar-se la pluralitat que suposadament contenia el bloc sobiranista, fer evident davant la ciutadania que, en contra del que s'obstinen a afirmar els pèrfids enemics del procés, no estem davant un referèndum per a la independència sinó sobre la independència. Però, qui hauria representat en aquest bloc les posicions discrepants amb l'independentisme? Unió, respecte a la posició del qual en aquest precís moment només es coneixia una piulada de Duran i Lleida? Iniciativa, que encara no havia pres cap decisió?

No és important, a l'efecte del que pretenc plantejar, el fet que posteriorment aquestes dues últimes formacions hagin fet pública, per fi, la seva posició sobre aquest tema. És més, tampoc hauria canviat gens si ICV o Unió haguessin donat a conèixer la seva posterior decisió (llibertat de vot però menys) abans de l'indesitjat debat. Seguint amb les situacions imaginàries, no crec que al lector li resulti difícil fer-se una idea de l'estupor de molts ciutadans catalans en contemplar l'escena següent, perfectament versemblant: quan el moderador del debat els hagués formulat als representants d'ICV i d'Unió al plató la inevitable pregunta “i ara que, per fi, es farà la consulta, ja diran quina és la posició de les forces polítiques que representen?” s'hauria trobat com a resposta alguna cosa equivalent, en el fons, a: “doncs… bé... el que als catalans els sembli millor”.

Però l'important no són les contradiccions internes d'una força política en particular (sigui ICV, Unió o fins i tot CDC, que cadascuna arrossega les seves) sinó una mica de caràcter més general. Després de tanta insistència en el principi democràtic, en la radicalitat democràtica, i en altres formulacions igualment rotundes i grandiloqüents, resultaria que a totes les formacions obstinades que la ciutadania catalana votés el 9-N els hauria semblat d'una netedat democràtica inobjectable que el debat sobre les diverses opcions s'hagués iniciat en el millor dels casos un mes abans de la data fixada! i que fins a aquest dia el ciutadà no els hagués sentit pràcticament ni una sola paraula ni a ICV sobre el seu federalisme ni a Unió sobre la seva proposta confederal. Mentrestant, això sí, la Generalitat feia temps que estava dedicada a afavorir i divulgar estudis sobre la viabilitat d'una Catalunya independent.

No tinc cap mena de dubte que plantejar el debat català en termes de democràcia enfront de legalitat constitueix un interessat equívoc, propiciat pels sobiranistes, els termes dels quals no haurien d'haver estat acceptats mai per la resta de la ciutadania. No només perquè convé no perdre de vista en cap moment que en un Estat de Dret pertany a la substància de les lleis la possibilitat de modificar-les, sinó també —sobretot en aquest moment— perquè aquells a qui més se'ls omple la boca apel·lant a la democràcia fa temps que generen un sever dèficit democràtic a Catalunya, del qual el planificat segrest del debat polític en el si del bloc sobiranista en constitueix la mostra més recent.

Manuel Cruz és catedràtic de filosofia contemporània a la UB.