_
_
_
_
_

Independència entre víkings, balenes i frarets

El procés sobiranista català desperta molt interès a les illes Fèroe

Jacinto Antón
Grup de cases en una de les illes Fèroe.
Grup de cases en una de les illes Fèroe.AGE Fotostock

Des de les llunyanes Fèroe, envoltades de balenes, ovelles i frarets, uns descendents dels víkings ens miren aquests dies, als catalans, amb interès, admiració i bones dosis de solidaritat. Almenys algú ho fa. Viatjar cap a les petites i distants illes perdudes de l'Atlàntic Nord és descobrir un estrany i sorprenent món paral·lel. Depenents d'un Estat i una monarquia, Dinamarca, de la qual molts se senten totalment aliens i fins i tot detesten, parlants d'una vella llengua pròpia, el feroès, que les ha passat magres –encara que ara és llengua oficial–, dotats d'una bonica bandera, un govern, un primer ministre i un parlament (però no satisfets amb això), els feroesos fa anys que reivindiquen la seva identitat nacional i una majoria està a favor de la independència. Fins i tot van guanyar el seu referèndum, el 1946, encara que després se'ls va escamotejar el resultat. És cert que són pocs, la meitat que ovelles, 48.000 –això no dóna per a una gran V i és difícil a més fer una cadena humana entre les 18 illes (una, deshabitada) que componen l'arxipèlag–, però compensen el seu nombre amb un lliurament i una vehemència en qüestions sobiranistes que riu-te tu de Carme Forcadell.

“Per què hem de mantenir una corona i un rei estrangers, donar més del que rebem, dependre de decisions que es prenen tan lluny?”, clama el granger Joannes Patursson, un home jove, eixut i enèrgic, amb barba i ulls brillants, la família del qual explota ininterrompudament des de fa 17 generacions les terres a Kirkjubour, un petit poble al costat de la inacabada catedral medieval de Magnus. Representant del sector més radical de l'independentisme feroès, Patursson, que viu a la casa de fusta més antiga d'Europa encara en ús (és del segle XI) i fa pensar en un heroi de Walter Scott com Rob Roy, fa un discurs visceralment nacionalista que reconeixerien no pocs catalans. N'hi ha prou amb canviar Margarita per Felipe i Copenhaguen per Madrid.

“No entenc com algú pot no estar a favor de la independència”, subratlla el sobiranista hiperbori. Ell és partidari d'una declaració unilateral, i així acabar d'una vegada amb la qüestió. En aquest rude i pristí escenari, amb els pujols verds que es desplomen en el mar gris, les pedres velles, les cases de fusta amb el sostre recobert d'herba i un parterre fet amb dos maxil·lars de balena, et sembla estar sentint un Oriol Junqueras revestit de William Wallace. Patursson et treu de l'ensomni quan explica que va estar l'11 de setembre passat a Catalunya (hi ha un vol directe setmanal a Barcelona de les línies aèries de les Fèroe, Atlantic Airways), de vacances a Santa Susanna, i que es troba al corrent de tot el que fa referència a la consulta. Expressa la seva solidaritat i suport i anima a fer un pas que en la seva opinió no solament aporta millores tangibles sinó “dignitat moral” a una nació.

“Ens sentim molt identificats amb el vostre camí cap a la independència, encara que som molts menys i les situacions no són idèntiques"

És cert que en diversos aspectes la situació dels feroesos és diferent de la dels catalans. D'entrada la seva Madrid és a 1.300 quilòmetres i separada per mar. Tenen una aerolínia, moneda, segells i equip nacional de futbol. Dinamarca va aconseguir les Fèroe per carambola el 1380 en unir-se les corones del regne danès i Noruega –sota sobirania efectiva del primer–, del qual formaven part les illes des del 1035 per un acord de la seva assemblea o ting, si cal creure en les sagues. En un moment determinat de la seva història, les Fèroe van ser ofertes a Enric VIII a canvi de diners, així que avui podrien haver estat una extensió més al nord de les illes Britàniques. Quan les Fèroe –amb Islàndia i Groenlàndia– van esdevenir únicament daneses, després de les guerres napoleòniques, la pressió cultural i idiomàtica es va incrementar i les illes van ser governades com una simple regió de Dinamarca. Progressivament es van anar aconseguint quotes d'autogovern. En l'actualitat, les Fèroe controlen educació, sanitat, impostos, duanes, comunicacions i correus, i el feroès és l'idioma oficial i el que es fa servir en la vida quotidiana, encara que tothom parla també danès, l'ensenyament del qual és obligatori a l'escola. Dinamarca conserva el control de la policia, defensa i política internacional, i la política monetària.

“Com us va, als catalans?”, pregunta molt més tímidament Jakup, un estudiant feroès de la capital, Tórshavn, que viatja sovint a Copenhaguen i que també ha estat a Catalunya. Quan li dic que la cosa està així així, s'entristeix. “Ens sentim molt identificats amb el vostre camí cap a la independència, encara que som molts menys i les situacions no són idèntiques, us seguim amb moltíssim interès”.

A tot arreu, en saber que véns de Barcelona, la gent, malgrat la seva natural discreció, mostra grans desitjos de saber de primera mà el que passa i t'omplen de preguntes. Lena regenta un petit i apartat establiment de menjars tradicionals a Soldarfjordur i passa sense solució de continuïtat de cantar les excel·lències de la sopa de bacallà i reivindicar la caça tradicional de balenes a expressar la seva solidaritat amb el procés sobiranista català. Com que s'expressa en feroès –que tradueix atentament el guia local Hansen, amb l'islandès l'últim supervivent de l'antic idioma nòrdic que es parlava al món víking, i la sonoritat del qual és gairebé tan forta com els sabors de la cuina de les illes, sembla que estigui recitant una saga. “Ho aconseguireu?, quan és el referèndum?”. Es fa d'allò més estrany explicar les dificultats d'Artur Mas en aquesta casa, les finestres de la qual ensenyen vistes que semblen tretes d'una escena de la sèrie Vikings (entre altres coses, perquè no gaire lluny, a Leirvik, hem vist, precisament, les restes d'un habitatge víking).

La simpatia dels feroesos pels catalans augmenta quan se'ls diu que la dansa tradicional es balla en cercle, com la seva

Lena, el marit de la qual està pescant al fiord v, i Hansen recorden sobre aquest tema que el seu referèndum el van guanyar. Va ser el 14 de setembre del 1946, amb Dinamarca en hores baixes després de la Segona Guerra Mundial, quan va ser ocupada pels nazis, mentre que les Fèroe ho van ser “amablement” pels britànics. Les illes van fer un gran sacrifici en vides per la causa aliada, amb la seva flota pesquera –en què van hissar el seu propi pavelló, la creu vermella vorejada de blau sobre fons blanc consagrada a subministrar peix a Gran Bretanya malgrat la constant amenaça dels submarins i avions alemanys. En el referèndum, que era consultiu, la majoria de la població va votar a favor de la secessió, però la coalició que dominava el Parlament feroès no es va posar d'acord en la manera com s'havia de gestionar el resultat i es va dissoldre; es van convocar noves eleccions, els partits favorables a mantenir-se a Dinamarca van augmentar els vots i van crear una nova coalició que va rebutjar la secessió. No obstant això, es va aconseguir l'autogovern, acompanyat d'un increment dels fons provinents de Dinamarca. Des de llavors, la qüestió de la independència és omnipresent en la vida dels feroesos. A la fi del segle XX els partits favorables a la independència van tornar a tenir majoria i es va planejar un nou referèndum per al 2001, que finalment va ser cancel·lat.

En una qüestió difereixen totalment dels catalans: no els preocupa sortir de la Unió Europea, perquè mai no hi han estat dins (el 1973, quan va entrar Dinamarca, les Fèroe no ho van fer), ja que es neguen a cedir o compartir la sobirania en matèria de pesca, que és el principal i pràcticament únic recurs de les illes. L'euro tampoc no és un problema: Dinamarca no l'utilitza i les Fèroe tenen una moneda pròpia, la corona feroesa, encara que subjecta al canvi danès i encunyada pel Banc Nacional de Dinamarca.

La simpatia dels feroesos pels catalans augmenta quan se'ls diu que la dansa tradicional es balla en cercle com la seva (foroyskur dansur) i que tant el seu barret típic com el seu calçat són molt semblants a la barretina i les espardenyes.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_