Selecciona Edició
Connecta’t

Els dies de l’ebola

Relat del contagi de Romero i la gestió de la crisi: errors, improvisació, llacunes informatives, notícies falses i pànic

Trasllat de Romero de l'hospital d'Alcorcón al Carlos III. Ampliar foto
Trasllat de Romero de l'hospital d'Alcorcón al Carlos III.

A la urbanització de Teresa Romero, a l'avinguda del Pinar (Alcorcón), hi ha qui ha fet les maletes. Una dona amb un nadó de tres mesos no trepitja el seu apartament des de fa dies. Uns altres veïns passen hores a casa tractant d'esbrinar tot el possible sobre l'ebola. El conserge ha demanat que li netegin la recepció i no va anar treballar divendres per estrès. Alguns veïns expliquen que ningú no juga amb els seus fills a l'escola. Els més calmats insisteixen que és impossible contagiar-se per prémer el botó de l'ascensor. Però el virus del pànic s'ha estès.

En aquesta urbanització es van assabentar pels mitjans de comunicació que la seva veïna tenia l'ebola. Van veure per televisió una ambulància, escortada per la policia, dirigint-se a l'hospital. Va ser el 6 d'octubre. Han passat sis dies, però encara hi ha moltes llacunes en una història marcada pels errors i la falta d'informació que han convertit Espanya en el primer país amb un cas de contagi fora de l'Àfrica, on ja han mort més de 4.000 persones.

Tot va començar el 25 de setembre, quan el sacerdot Manuel García Viejo va morir a l'hospital Carlos III de Madrid. Teresa Romero, de 44 anys i auxiliar d'infermeria interina de l'hospital La Paz, s'havia presentat voluntària per atendre el missioner, director mèdic de l'hospital San Juan de Dios a Sierra Leone. La Teresa ja havia participat en les cures a Miguel Pajares, el primer espanyol repatriat pel virus, que va morir el 12 d'agost.

La por s'ha instal·lat entre alguns veïns d'Alcorcón

És dijous i l'auxiliar, que fa uns dies va ser a l'habitació de García Viejo per extreure residus del pacient, entra per recollir el material infectat. Les primeres conclusions de la investigació apunten al fet que tot va passar aleshores, potser en el moment en què la Teresa es treu el vestit de protecció. Serà difícil confirmar-ho, perquè les càmeres que vigilen els moviments dels professionals no ho graven. No hi ha cap imatge que provi aquest suposat error. Fonts de la investigació assenyalen que entra fins a tres vegades a l'habitació i que l'última no va quedar registrada. També creuen que ningú no va controlar com es treia el vestit. El protocol no ho exigia, denuncia Manuel Torres, infermer que atén la Teresa. La norma “es va improvisar sobre la marxa”.

Infectada ja pel virus però encara sense cap símptoma, la Teresa agafa les vacances. La seva intenció és presentar-se a unes oposicions d'auxiliar d'infermeria i després viatjar amb el seu marit, Javier Limón. Ningú li ha dit que no surti de Madrid. Les úniques instruccions després de la defunció del sacerdot es reduïen a prendre's la temperatura dues vegades al dia i avisar si es trobava malament o si li pujava la febre. El telèfon vermell era el número del servei de prevenció de riscos laborals de l'hospital La Paz, que només treballa de dilluns a divendres de 8.00 a 15.00 h. Fora d'aquest horari, segons fonts de l'equip de sanitaris, havien d'acudir al metge de capçalera o a urgències. El centre de riscos laborals també feis tests per via telefònica a l'equip per comprovar que estaven bé. El servei va indicar a la junta de personal del centre, segons assistents a la reunió, que havia trucat dues vegades a la Teresa abans del 2 d'octubre i que no tenia símptomes. En qualsevol cas, el protocol del ministeri del 15 de setembre va considerar l'auxiliar i tots els companys que havien atès el sacerdot infectat com de “baix risc”.

Durant els primers dies, la Teresa no té molèsties. Es presenta a unes oposicions el 27 de setembre a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense. No se'n va de viatge perquè el seu marit té un accident. Ella vol anar a veure la seva mare a Galícia, però comença a trobar-se malament.

Conselleria i ministeri es neguen a donar dades sobre els primers dies

El que passa entre el 29 de setembre i el 6 d'octubre no està clar del tot. Aquests dies, essencials per al desenvolupament de la malaltia, centren bona part de les llacunes. Quantes vegades truca l'auxiliar als serveis sanitaris? Què els diu? Les trucades no estan gravades i les seves paraules exactes no se sabran. Sí que existeix, malgrat tot, un registre de les vegades que es comunica amb el servei de prevenció de riscos laborals de La Paz i amb els serveis d'urgències. Això podria aclarir el que va passar. Però la Comunitat de Madrid, el Ministeri de Sanitat i l'hospital La Paz s'han negat a fer-ho públic.

Quan se'ls ha preguntat, per part d'aquest diari, el ministeri remet a la comunitat. La comunitat, al centre sanitari. I des de l'hospital s'assegura que la Conselleria de Sanitat madrilenya els prohibeix parlar. Regna l'opacitat. Per completar el trencaclosques cal acudir a fonts sanitàries i unir les dades parcials que diferents responsables polítics han anat aportant al llarg de la setmana.

Alberto Alemany, director general d'Atenció Primària de la Comunitat de Madrid, assegura que el dimarts 30 l'auxiliar truca al telèfon de prevenció de riscos laborals relatant una “simptomatologia vaga”. Febrícula i astènia. No se sap què li va dir la persona que va respondre, ni si li recomanen que vagi al centre de salut. El que no fa ningú és dir-li que no surti de casa.

Això és el que la Teresa fa aquell mateix dia. Va a un ambulatori proper a casa. No parla de l'ebola i la doctora li recepta paracetamol, un fet que resulta fatal perquè en dissimula els símptomes.

La trucada següent de la qual es té constància és del 2 d'octubre. Romero continua trobant-se malament i torna a trucar al servei de prevenció de riscos laborals, un fet reconegut pel conseller de Sanitat madrileny, Javier Rodríguez. Segons ell, la Teresa comunica que té febre i que no es troba bé. Aquell mateix dia, segons fonts sindicals, l'hospital avisa el servei madrileny de salut, però aquella tarda ningú li truca. L'endemà, algú del servei madrileny de salut telefona a Romero, segons l'explicació del conseller. Aquest afirma que la seva temperatura era de 36,8. La pacient no està en condicions de confirmar aquesta versió, però altres fonts indiquen que ella va dir que continuava amb febre, astènia i lumbàlgia. Sembla prou clar que no es trobava gaire bé: havia prohibit el seu germà José Ramón que anés a visitar-la.

El següent contacte es produeix ja a la matinada del diumenge al dilluns, del 5 al 6 d'octubre. És la tercera vegada que la dona demana ajuda a les autoritats i una vegada més, el risc es minimitza. Romero crida els serveis d'emergència Summa 112. Diu qui és i els expressa els seus temors. Però com que la febre no arriba als 38,6 graus que fixa el protocol que se seguia llavors, ningú no es pren seriosament la possibilitat real d'una infecció per ebola.

Li envien a un metge d'atenció domiciliària, que s'hi presenta amb un tècnic. Cap d'ells porta protecció. Utilitzen màscara i guants, per si de cas, i prenen una decisió contradictòria: descarten l'ebola però demanen una ambulància. Els portalliteres reben aleshores un missatge estranyíssim: “Febril, però es descarta l'ebola”. Un cop són a casa, la Teresa els explica les seves sospites. Nerviosos, avisen al centre coordinador: ni ells ni el vehicle estan preparats per protegir-se del virus. Però tot és debades. Insisteixen que la portin a l'hospital d'Alcorcón. I ho fan.

El virus va prendre aviat la forma d'històries i remeis falsos a Internet

A l'hospital d'Alcorcón, un centre no preparat per a una eventualitat d'aquest tipus, es confirmen els temors de Teresa Romero: té l'ebola. Juan Manuel Parra, metge adjunt d'urgències l'atén durant 16 hores, bona part del temps simplement amb una bata impermeable, guants dobles, una gorra i una màscara. S'assabenta pels mitjans que l'auxiliar ha donat positiu en les proves del virus. Dies després denuncia múltiples irregularitats. “Les mànigues em quedaven curtes”, diu sobre el vestit.

La notícia arriba als despatxos polítics. Mercedes Vinuesa i Pilar Farjas, els dos alts càrrecs clau de Sanitat, entren al despatx d'Ana Mato amb cara de circumstància: hi ha un positiu d'ebola. Després d'una vintena de proves negatives durant l'estiu —viatgers que venien de l'Àfrica— la sorpresa és total. “Ens havien dit que això no podia passar, i estava passant”, resumeix un alt càrrec sobre la sensació d'aquestes primeres hores. Mato truca al president del Govern, Mariano Rajoy; al de Madrid, Ignacio González, i al conseller, Javier Rodríguez. De seguida tots, Rajoy inclòs, són conscients de l'enorme crisi a què s'han d'enfrontar. Rajoy i Mato van prendre la decisió de portar els sacerdots contagiats, i els plouran les crítiques. Quan se'n confirma el positiu amb la segona anàlisi, hi ha un gabinet de crisi al ministeri i Mato decideix sortir en roda de premsa a les 20.00. No ho fa el conseller, que deixa que sigui un dels seus tècnics qui doni la cara. Comencen les friccions entre Sanitat i la Comunitat. Mato compareix només 21 minuts, vestida de negre, amb cara desencaixada, esquiva preguntes. La roda deixa insatisfet tothom, també el Govern i el PP. Fins i tot es critica el color negre. No era intencionat. Mato no tenia agenda pública aquell dia i era el que portava posat, una peça còmode amb uns texans a sota per a un dia de feina normal. Però no ho va ser i les crítiques s'incrementen.

Dies abans, Mato havia assegurat que totes les persones que havien atès el sacerdot estaven “absolutament controlades”. També la directora de Salut Pública de Madrid, Mercedes Vinuesa, havia assegurat: “El risc per a la població espanyola és pràcticament nul”.

L'endemà que la Teresa sigui traslladada al Carlos III, el seu marit, Javier Limón, ingressat per risc d'haver estat contagiat, diu a El Mundo que una autoritat sanitària li ha trucat perquè els autoritzi a sacrificar el seu gos, Excalibur, que es troba sol al pis d'Alcorcón. Pocs minuts després de la trucada, sorgeixen campanyes com bolets per salvar la vida de l'animal. Els científics discrepen sobre el que s'ha de fer. Espanya es divideix a Twitter entre els qui creuen que cal eliminar Excalibur i els qui opten per salvar-lo.

A hores d'ara el virus ha pres ja una nova dimensió en forma de notícies falses a Internet, falsos remeis i declaracions polítiques desafortunades. Les xarxes propaguen l'ebola a llocs com Vallecas, Albacete i la Universitat Autònoma de Madrid. En tots els casos es tracta de muntatges amb històries que no treuen cap a res.

Les autoritats van minimitzar-ne el risc abans i durant la crisi

Mentre, la Teresa combat el virus aïllada al Carlos III. La dona, malalta i exhausta, rep la trucada de molts mitjans. Dimecres 8 manifesta a EL PAÍS: “L'error es va poder produir en treure'm el vestit, és el moment més crític, però no ho sé”.

Un metge de l'hospital de La Paz, Germán Ramírez, parla amb la Teresa i hi torna després amb el tema del vestit. “M'ha manifestat la possibilitat que hauria pogut contactar amb la cara”. El sanitari diu que “va poder haver estat un accident”. Però tot això acaba convertint-se en una veritat revelada per la pacient.

L'excusa de l'error humà es fa servir per buidar responsabilitats. El conseller madrileny, Javier Rodríguez, descarrega tota la culpa sobre la Teresa. “Va poder estar mentint sobre la febre”, afirma, encara que això, admet, és “de collita pròpia”. És la seva impressió. El conseller revela que el dia 27, després d'anar a l'ambulatori, la Teresa va anar a depilar-se. “Tan malament no havia d'estar per anar a la perruqueria”, diu a Onda Cero. Fins i tot membres del seu propi partit, el PP, en critiquen les declaracions.

Aquella mateixa tarda el telèfon de Teresa deixa de funcionar. La foto del seu WhatsApp, inactiu, és una imatge de l'apòstol Santiago. El seu estat: Al carrer amb l'Excalibur. Les autoritats sanitàries sacrifiquen el gos. A les 18.27 hores surt el furgó amb el cadàver de la casa d'Alcorcón. “Assassins!”, els criden les persones concentrades a la porta de l'edifici.

Les queixes sobre la seguretat se succeeixen entre els sanitaris. A part de les denúncies del metge d'urgències, el personal de l'hospital Carlos III protesta perquè els vestits que havien utilitzat per atendre els sacerdots eren dos nivells inferiors als que es consideren més segurs, els de tipus 4, amb respiració autònoma. “La formació que ens van donar va ser zero. Només un curset ràpid sobre com posar-nos el vestit”, explica l'infermer Manuel Torres. Una altra declaració del conseller de Sanitat madrileny encén els professionals: “Per explicar com treure's o posar-se un vestit no fa falta fer un màster. Però uns tenen més capacitat d'aprenentatge que d'altres”, diu.

El 9 d'octubre, l'auxiliar empitjora. 16 persones més que han tingut contacte amb ella o amb el sacerdot García Viejo estan ingressades al Carlos III (una infermera que també va atendre el missioner va ser donada d'alta ahir). Les crítiques a la gestió de la crisi fan que el president del Govern, Mariano Rajoy —que va ser esbroncat quan va visitar el centre, sense la ministra, divendres al migdia—, posi al capdavant de la situació la vicepresidenta, Soraya Sáez de Santamaría. És un cop per a l'equip de Mato i l'admissió, implícita, d'un error. De totes maneres, la ministra compareix per anunciar un canvi en els protocols: la temperatura per alertar d'un possible cas passa de 38,6 graus a 37,7. No és l'única rectificació. El seguiment d'aquelles persones que han estat en contacte amb la pacient augmenta. Tots reconeixen a hores d'ara que es van haver d'atendre les primeres trucades de Teresa Romero amb més atenció i no donar per descomptat que el risc dels qui havien atès els sacerdots era gairebé nul.

Després d'atendre milers de casos a l'Àfrica, on han mort d'ebola més de 4.000 persones, només dos dels professionals no africans de Metges sense Fronteres se n'han contagiat (i han sobreviscut). La comparació amb Espanya és demolidora: dos repatriats, dos morts, i de moment, una contagiada.

Amb informació de: Vicente G. Olaya, Carlos E. Cué, Elena G. Sevillano, Pilar Álvarez, Emilio de Benito, Elsa García de Blas, Natalia Junquera, J. Jiménez Gálvez, Guillermo Altares, Álvaro de Cózar i Mónica Ceberio.