Selecciona Edició
Connecta’t

Amb el carisma no n'hi ha prou

Morrissey no va estar a l'altura de les expectatives ahir a la nit al Sant Jordi Club

Morrissey durant la seva actuació al Sant Jordi Club
Morrissey durant la seva actuació al Sant Jordi Club Getty Images

Què és millor, mantenir una il·lusió incomplerta o, en veure's verificada, comprovar que moltes il·lusions no resulten tan meravelloses com s'imaginaven? Encara més, esperar un llarg temps alguna cosa no engrandeix les expectatives fins a nivells desproporcionats? A Morrissey se l'havia vist a Barcelona només encapçalant els Smiths, i després de lustres d'espera es va posar jaqueta i pantalons negres, gesticulació i denúncia, en un concert que li va donar vessant carnal mitjançant una actuació sòbria, irregular i per descomptat no a l'altura del que l'espera podia concebre. Cert, part del problema van poder ser unes expectatives desmesurades, però no és menys cert que el cançoner exhibit al Sant Jordi Club no va ser més que apanyat, que l'entorn audiovisual de l'espectacle va ser pobre i que per moments, la veu de Morrissey li va jugar alguna mala passada. Morrissey ja ha passat per Barcelona. Això és el que l'aficionat va poder emportar-se. Punt.

L'inici va fer témer el pitjor: so horrorós, vídeo, foto en realitat penosa, més pròpia d'Eskorbuto que d'un dandi intel·ligent i Smiths com a millor recurs -The Queen Is Death-. El so ja va millorar en The Bullfighters Dies, però es va mantenir aquesta mirada plana sobre la tauromàquia que no desllueix el punt de vista, respectable i comprensible, sinó la infantil forma d'exposar-ho, tal com més tard va passar amb les imatges pornogràfiques de Meat Is Murder, un al·legat animalista a força de brotxades. Aquests van ser els únics moments en els quals Morrissey no va reclamar per a si les mirades, que va concentrar en bona part del concert amb el seu carisma de poeta líric citant-se amb les muses. Perquè això no se li pot discutir, Morrissey omple un escenari només trepitjant-ho.

I aquest pot ser que resulti el seu problema. L'ego és necessari, però quan la seva grandària excedeix els límits raonables, que fins a la lectura els té, el seu posseïdor pot acabar creient que amb ell i les seves idees n'hi ha prou. I al Sant Jordi Club no va anar així, ja que bona part de les seves cançons van resultar pàl·lids ressons del que Morrissey ha estat, i no només amb Smiths. No es tracta d'exigir-li que visqui del seu passat, però sí que miri amb no tanta benevolència les cançons del seu últim disc, potser exceptuant Kiss Me a Lot, mers suports per a una veu indiscutiblement expressiva. El concert, amb moments de llagrimeta com How Soon Is Now o l'assolellada i darrera Everyday Is Like Sunday, peça que malgrat que va instal·lar el somriure entre el públic perquè abandonés el recinte amb bon gust de boca, no passarà a la història. Només, potser, a la dels irreductibles que sempre veuran Morrissey tal com ell es veu a si mateix.