Selecciona Edició
Connecta’t

Cinc mirades sobre Gaziel

Els periodistes Enric Juliana, Jordi Amat, Ignasi Aragay, Manel Cuyàs i Agustí Pons reivindiquen la figura del gran cronista català en el 50è aniversari de la seva mort

Gaziel, amb la seva esposa, als anys trenta
Gaziel, amb la seva esposa, als anys trenta

El primer periodista model d’Espanya; mestre de cronistes; un egocèntric notable que trobava gran satisfacció a anar a contracorrent. Són els epítets que li van ploure ahir a Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964), el periodista català autobatejat i conegut com a Gaziel, durant una tertúlia celebrada a l’Ateneu Barcelonès amb motiu del 50 aniversari de la seva mort. El que fou director de La Vanguardia de 1920 a 1936, cronista nat i generador de polèmiques fins després de mort, va reunir cinc companys de professió, gazelians convençuts, que van posar de manifest les llums i ombres del reporter català per excel·lència. A més de l’efemèride, l’excusa de la trobada era la reedició de les memòries tardanes de Gaziel, Tots els camins duen a Roma, escrites a finals dels 50 quan l’autor rondava els 70 anys.

“No han calgut polítiques oficials perquè la figura de Gaziel torni a emergir”, va encetar Enric Juliana, periodista establert a Madrid i director adjunt de La Vanguardia. Enguany, el centenari de la Gran Guerra s’ha aliat amb el 50 aniversari de la mort de Gaziel; el reporter va visitar els principals escenaris del conflicte europeu com a enviat especial de La Vanguardia, i va consagrar-se com a periodista de primera línia i testimoni essencial dels seus temps. Les seves cròniques d’estudiant a París i a les trinxeres de la campagne francesa, de la Grècia acabada d'independitzar o la Sèrbia sota atac búlgar són mostra de l’ull clínic de Gaziel a l’hora de retratar el patiment humà amagat sota els titulars. “De París a Monastir és la crònica que hauria escrit Kapuscinski si hagués viscut a l’època”, va proclamar el periodista cultural Jordi Amat, que va desplegar una cronologia dels moments clau en la recuperació dels textos de Gaziel. A finals dels 50, època en què es van publicar les seves memòries, el periodista era vist com un personatge anacrònic; no és fins la publicació a París de les Meditacions en el desert que Gaziel supera l’ostracisme i es converteix en el “personatge canònic” que és actualment.

L’hegemonia de l’esquerra al món cultural de la transició també va tenir el seu paper en la marginació de la figura de Gaziel; “es donava preferència als autors que s’havien enfrontat al franquisme i als més propers a l’esquerra”, va apuntar Juliana. Gaziel no encaixava en cap dels dos models. Segons Juliana, les circumstàncies polítiques actuals a Catalunya i Espanya són l’altre factor que explica l’interès renascut per aquesta figura. Escèptic i i fonamentalment desencantat de polítics d’una i altra banda, els postulats de Gaziel són fàcilment mal·leables des de l’òptica actual; però “en un país sòlid les grans figures no s’arrosseguen posant-les al servei del combat tàctic del moment”, va arremetre Juliana, “i el fet que pugui donar arguments tant a Ciutadans com a ERC demostra que Gaziel era una gran figura”. Agustí Pons, periodista i autor d’una biografia d’Espriu, va anar més enllà en declarar que “l’èxit de Gaziel es construeix sobre el fracàs del país”.

“No han calgut polítiques oficials perquè la figura de Gaziel torni  a emergir”

Va ser el periodista Manel Cuyàs qui va aportar la nota personal a la xerrada. “Quan acabat el franquisme vam començar a publicar en català, necessitàvem models periodístics en la nostra llengua”, va rememorar, “i aleshores vam retrobar Josep Pla, Irene Polo, Xammar, Sagarra i Gaziel”. Amb tot, l’homenatjat va escriure gran part de la seva obra en castellà no va començar a utilitzar el català fins acabats els seus dies com a director de La Vanguardia, episodi vital que el periodista Ignasi Aragay va qualificar de “Gaziel després de Gaziel”. És l’època en què, segons Aragay, “arraconat pel franquisme, frustrat i desencantat, Gaziel retroba la llengua i això l’obliga a reinterpretar-se a si mateix”. No obstant això, no va haver-hi consens sobre en quina llengua excel·lia més el reporter. “Gaziel en castellà grinyola terriblement”, va sentenciar Cuyàs, mentre que, assegut a la seva dreta, Juliana reivindicava la “passió extraordinària” que desprenen les seves cròniques europees, escrites en castellà.