Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Pederastes incorregibles

Hem d'abordar la vigilància preventiva dels violadors convulsius sense desbordar el sistema de garanties penals

El pederasta de Ciudad Lineal (Madrid) estava fitxat com a tal, i malgrat tot, va reincidir. Després de complir la seva condemna va agredir més de cinc nenes. També havia reincidit el violador de l'Eixample de Barcelona. Són casos molt excepcionals, però quan arriben a l'opinió pública notícies tan espantoses com aquestes es dispara la por col·lectiva. Aquest temible tipus de delinqüent reincident suscita reaccions passionals, gairebé de Talió. Es va arribar a pronunciar l'inacceptable eslògan “contra violació, castració”.

Com a versió endolcida i tecnològica d'aquest impuls venjatiu s'ha proposat, per a major severitat contra els violadors incorregibles, la mal anomenada pena de castració química que, com és sabut, ni és pena, ni és castració, ni és només química. La proposta mèdica relativa al tractament terapèutic té per objecte la disminució o supressió de l'impuls sexual incontenible. Es tractaria d'un tractament penitenciari personalitzat amb elements d'atenció psicològica, o si escau psiquiàtrica, i farmacològica.

Per descomptat no es tracta de cap castració, és a dir, extirpació dels òrgans sexuals, ni supressió química definitiva de la seva funcionalitat. És, només, la supressió hormonal reversible, mitjançant un tractament farmacològic conegut àmpliament per la ciència mèdica, i en concret pels uròlegs, perquè s'usa per al tractament del càncer de pròstata. Consisteix en una medicació que bloqueja i inhibeix la testosterona circulant d'un individu, i si escau dels agressors sexuals, per mirar d'abolir o disminuir la seva libido, les seves fantasies sexuals i la seva erecció.

Com que és un tractament mèdic és, necessàriament, voluntari i revocable. No és, per tant, una pena. El consentiment del condemnat és símptoma, en principi, de la seva voluntat de curació i reinserció, i això operarà positivament en la seva progressió penitenciària. Just el contrari del que podrien pretendre els qui van suggerir la castració química com un càstig més eficaç.

Alguns creuen que el violador convulsiu incorregible mereix menys garanties i més pena. Però a Espanya això no seria raonable perquè la severitat de les nostres penes ja és de les més elevades d'entre els països del nostre entorn cultural. D'altra banda, el grau de maduresa de la nostra convivència social ens exigeix recordar que aquest criminal insuportable ha de disposar de les mateixes garanties, els mateixos drets i les mateixes consideracions constitucionals, jurídiques i humanitàries que els altres delinqüents. Per tot això l'eficàcia dissuasiva, sempre relativa, del nostre sistema legal haurà de trobar-se al marge de la recrudescència punitiva, inviable, perquè ja és culturalment insuperable.

Pràcticament a tots els països del nostre entorn cultural hi ha altres mesures per al control dels que ja han complert condemna per delictes sexuals greus i manifesten un alt risc de reincidència. El seu comú denominador és una vigilància efectiva que dificulta la reincidència i, si s'escau, en facilita la ràpida localització.

A Espanya no és així. Només hi ha mesures de prohibició d'apropar-se i altres similars, protectores per a les víctimes dels fets que, desgraciadament, ja s'han perpetrat. Però no hi ha cap previsió de vigilància de l'excarcerat perillós per evitar possibles futures agressions a possibles noves víctimes.

La vigilància després de l'excarceració pot ser complementada amb les dades de l'ADN. Aquestes dades són transcendentals per a la identificació del violador els vestigis corporals del qual solen quedar a l'escena del crim. A Espanya els jutges poden ordenar l'obtenció d'ADN i el seu arxiu policial únicament per a la investigació del delicte ja comès, però no es permet guardar-los per si en comet més després de complir la pena. Conservar aquestes dades seria un important instrument per a l'autocontenció del criminal sotmès a vigilància, coneixedor que, si reincideix, les dades arxivades del seu ADN permetrien la seva immediata identificació i detenció.

Per a això convindria que la llei permetés amb claredat l'obtenció i l'arxiu de dades d'ADN d'aquells violadors incorregibles, no només per a la investigació del fet ja comès, sinó també perquè poguessin ser utilitzats posteriorment en altres investigacions diferents i futures.

Avui les nostres lleis són insuficients davant d'aquests criminals incorregibles, certament excepcionals. És raonable que la gent no accepti la inactivitat dels nostres poders públics basada en l'argument que quan aquest condemnat “ha pagat”, ha complert la pena, només cal esperar que no reincideixi, encara que hi hagi un pronòstic manifestament desfavorable de reincidència. Cal buscar fórmules per superar aquesta situació indesitjable sense desbordar els nivells màxims de garanties i severitat propis de la nostra cultura i atendre les innovacions legals experimentades pels països del nostre entorn. Però cal fer-ho immediatament.