Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

‘Cels’ i l'explosió dels museus

L'obra de Mouawad qüestiona que la cultura hagi estat capaç de dotar de sentit l'experiència humana

La Biblioteca de Catalunya presenta aquests dies una recomanable obra del dramaturg libanès Wajdi Mouawad. Dirigida per Oriol Broggi, Cels narra la història d'una cèl·lula d'intel·ligència que fa mesos que intenta prevenir un atemptat terrorista a escala internacional. L'equip treballa connectat amb cèl·lules de tot el món per desxifrar una gran quantitat de missatges inconnexos que apunten a un atac imminent al cor d'Occident. Com en altres treballs de Mouawad, el text, que parla de violència, de poesia i de l'ambivalència de la condició humana, té el valor de plantejar algunes preguntes eternes, però també qüestions de gran actualitat, com la vigilància electrònica o el terrorisme internacional.

El més sorprenent, i disculpeu que desvetlli el final de la trama, és que després de barrejar la pista islamista i els grups anarquistes, es descobreix que és una xarxa de joves sense cap tipus de connexió religiosa o política la que acaba fent explotar els principals museus d'algunes ciutats dels països més rics del món.

L'atac és la resposta del desassossec d'una generació que es rebel·la contra la violència i la injustícia del món i que vol donar veu a les joventuts sacrificades en totes les guerres del segle XX. És una crítica a la història d'un segle tacat de sang, però també un crit de desesperació per la mort de joves en guerres causades pels seus pares. “Tot home que mata un altre home és un fill que mata un fill”, diu Mouawad. Al rebuig del llegat històric i polític s'hi uneix doncs la lluita generacional. I és una paradoxa, perquè els joves utilitzen la mort en els museus per entonar un cant a la vida i a favor que els fills mai morin abans que els seus pares.

Entesa la ràbia i el malestar d'aquesta generació, per què s'ataquen precisament els museus? No se suposava que l'art i la cultura tenien el poder d'emancipar-nos de l'horror? No és contradictori atemptar contra unes institucions que podrien salvar el món a través de la cultura i l'educació?

La resposta més evident és que els joves ataquen els museus perquè contenen els valors de la civilització, amb la qual no estan conformes. Les pinacoteques serien un símbol, la traducció artística dels principis de la societat que els regeix, la fotografia de la història i del present que volen combatre.

Atemptar contra els museus també equival a pensar que la cultura ha estat incapaç de dotar de sentit l'experiència humana. Si la cultura ha estat inútil per evitar la barbàrie i no ha aconseguit calmar els nostres esperits, semblen dir aquests joves, ataquem-la i comencem de nou. La paradoxa és que utilitzen un quadre de Tintoretto per maquinar l'atemptat, però aquesta és la forma de Mouawad d'inculcar-nos que la condició humana és contradictòria per naturalesa.

La crítica també va dirigida a la sacralització de l'alta cultura i a l'existència de grans panteons que tanquen la creativitat entre quatre parets, cosa que no és més que una queixa per la falta d'obertura de les institucions culturals i les seves dificultats per evolucionar, ser inclusives i assumir la porositat amb el seu context.

Durant els anys noranta, aquest tipus de museu va renéixer amb força a tot el món per la seva conjunció amb arquitectes estrella, i moltes ciutats van aspirar a tenir un edifici emblemàtic sense preocupar-se massa pel seu entorn urbà ni pel seu projecte museístic. Tenir equipaments paralitzats en el temps o tancats sobre si mateixos és tan perillós com disposar de museus buits de sentit.

No obstant això, l'explosió dels museus a Cels pressuposa dos principis que estan avui sota intensa discussió. Són els museus realment tan centrals en la representació dels valors de la societat com per merèixer ser objecte d'un atac terrorista? A excepció de les grans col·leccions artístiques del món, fins a quin punt els museus no han perdut la seva capacitat per reflectir les tensions culturals del seu entorn i per encarnar els principis de representació, llibertat i igualtat en l'accés a la cultura que tenien assignats?

Aquesta pèrdua de centralitat té molt a veure amb la crisi de l'educació, la tendència a la festivalització de la cultura i la irrupció de les noves tecnologies, que ha difuminat els murs del museu i li ha llevat l'exclusiva de la prescripció per convertir-lo en un element més d'un engranatge més complex, participatiu i plural.

L'altre principi de Cels avui en qüestió és el debat sobre la utilitat de la cultura. Si atempten contra els museus per inútils, no deu ser que el problema està mal formulat i la pregunta sobre la cultura no passa mai per la seva eficàcia i utilitat? Un millor criteri d'anàlisi seria la capacitat dels museus de revelar les ambivalències de la condició humana i de confirmar, com fa Cels, que cultura i barbàrie estan íntimament relacionades.