Podem al jardí dels enganys

Preguntat en més d'una ocasió sobre Catalunya, Pablo Iglesias ofereix una resposta de doble tall. D'una banda, vol que Catalunya continuï a Espanya, però de l'altra, pensa que la consulta ha de fer-se i que només toca decidir als catalans. És un perfecte exercici de màrqueting polític, amb el propòsit de pescar a dues aigües, on el nostre politòleg evita acuradament tot problema de fons. Per a res no compta que Podem passi a formar part de la política catalana, o sí que compta, en el sentit que no s'ha de perdre ni un sol vot. Per això han passat al bagul dels records aquelles exclamacions com "Chavez viu és invencible, Chavez mort és immortal" (Iglesias) o la recomanació de Monedero, que quan no sàpigues què fer, pensa què faria en aquest cas Chávez. Ara toca exhibir una imatge amable dels seus amics llatinoamericans, en una gira on només despunta una de les obsessions de P.I.: el control des de l'Estat —és a dir, des del seu govern si arriba a ell— dels mitjans de comunicació, instruments de l'oligarquia. La videocràcia serveix per pujar; ja arribarà l'hora de domesticar-la.

És un curiós projecte populista, on la invocació constant de "la gent", del protagonisme del poble en nom de la igualtat, amaga una concepció desfavorable d'aquesta mateixa gent, excepte quan "s'indigna", sempre enganyada, que creia en paraules com llibertat i democràcia, i que ha de ser canalitzada cap a les metes fixades des de dalt. Ho va explicar Iglesias en una conferència el 2013 davant la UJC. No importen els continguts, encara que siguin positius com en la dictadura del proletariat, si no es venen; en canvi "democràcia mola", i cal apropiar-se de la paraula, prenent-la a l'"enemic", lògicament per imposar el propi producte al mercat. Per entendre Podem, cal mirar darrere de la màscara.

L'anomenada Assemblea constituent n'és un bon exemple. Els 130.000 adherents són els protagonistes, l'espectacle democràtic més gran del món. De fet, només una minoria es converteix en interlocutor del Gran Tutor, que ja va fixar el programa polític en el seu preesborrany i decideix per si mateix i davant si mateix sobre la participació en les municipals. A més, des d'una interactivitat asimètrica regula les propostes de la base, amb una fastuosa xifra d'una mica menys de dos per mil sobre el total d'afiliats. Admet lleus obertures en la facultat de proposta i en la de revocació, sense que ningú es pregunti per què, sent constituent, el programa i l'organització no parteixen de la pròpia assemblea. L'èxit dels dies 18 i 19 està assegurat, mentre els partits de govern es desplomen, i ens porten cap a un escenari a la grega.