Selecciona Edició
Connecta’t

Les víctimes del victimisme

El catalanisme es va fundar sempre sobre el pacte, el realisme i el gradualisme

Continua rampant l'escalada de victimisme per part del nacionalisme català, ara amb la proa posada cap a la secessió. Inicialment, el lema era “Espanya no ens vol”. Després va venir “Espanya ens roba” i ara estem en “Espanya no ens deixa votar”. Aquesta seqüència va contribuir a propagar el supòsit que davant una Espanya afeblida per la crisi econòmica del 2008, en una Catalunya independent es viuria millor. Ara el procés secessionista està en una fase de més intensitat per construir la figura de l'enemic. Segons el victimisme, aquest enemic no deixa votar els catalans que volen decidir el futur de Catalunya, en una consulta sense legalitat. En analitzar el nacionalisme, Isaiah Berlin inclou com una de les seves característiques bàsiques la necessitat de tenir un enemic, no un adversari com succeeix en la política pluralista, sinó un enemic culpable de la ferida col·lectiva que pateix aquella comunitat subjugada.

Fins i tot si consideréssim la hipòtesi d'una voluntat recentralitzadora de l'Estat o d'un estrangulament deliberat de l'economia de la Generalitat, un es pregunta si aquests greuges justifiquen de manera categòrica que la secessió de Catalunya beneficiaria la societat catalana. Però la veritat és que el victimisme ha aconseguit cotes molt assentades, presència mediàtica en expansió, demonitzar les crítiques i, sobretot, sobredimensionar el bloc de ciutadans partidaris d'una o altra forma de consulta, fins al punt que el president de la Generalitat, Artur Mas, ha parlat de majories indestructibles, un concepte que no sembla conseqüent amb la democràcia per al segle XXI. Malgrat tot, de tanta confusió, sectors significatius de la societat catalana creuen que, fins i tot com a subjecte insatisfet i malvolgut, Catalunya és part d'Espanya.

Però la retòrica bel·ligerant del victimisme impedeix qualsevol quantificació. Des de l'afluència a les manifestacions fins a uns percentatges de secessionisme que estan tan entremesclats amb l'aspiració emotiva del dret a decidir, les xifres exactes no apareixen. Aquesta va ser també la distorsió en el debat sobre balances fiscals. Entitats proindependència com l'Assemblea Nacional o Òmnium tampoc no aporten transparència en les seves decisions, complements pressupostaris o nombre de socis. Els seus processos de presa de decisió són una nebulosa. En part, l'onada de victimisme nacionalista té el seu origen en el catalanisme històric, però el més arriscat per a la societat catalana actual és la pulsió populista que es nodreix de paranoia històrica, d'exclusió incipient i d'una inflació fal·laç del llenguatge, de la paraula despullada de la seva semàntica real. Sabem també que així s'enfosqueix la transparència sense la qual no hi ha raó civil. S'obstrueix la fiscalització del poder, en nom d'una legitimitat que es pretén per sobre de l'imperi de la llei.

L'argument adduït amb contundència és que la Constitució del 1978 impedeix l'exercici democràtic

En aquestes circumstàncies, el victimisme crema etapes amb gran facilitat. Per exemple, ja no és que Espanya espoliï els catalans o maltracti la llengua i la cultura catalana. Ara és que no deixa votar Catalunya. L'argument adduït amb contundència és que la Constitució del 1978 impedeix l'exercici democràtic. Dóna peu a rebutjar tots els arguments jurídics sobre la il·legalitat d'un referèndum camuflat i, cada vegada més, encobrir les raons econòmiques que, d'una banda, són la palesa incapacitat de gestió per part de la Generalitat en aquests moments –endeutament, paralització, impagament– i, d'una altra, els riscos econòmics que representa una Catalunya separada d'Espanya.

Mentrestant, amb l'efecte gairebé hipnòtic d'un mantra repetit a tota hora, el sentiment de catalanitat, amalgamat amb altres factors molt heterogenis, assumeix la idea que Espanya no deixa votar ni decidir els catalans. Enèsim èxit de l'estratègia victimista. L'enemic construït per la iniciativa d'Artur Mas és magmàtic, però el perfil sempre resulta ser el d'Espanya. En fi, el Consell d'Estat, el Tribunal Constitucional, La Moncloa, la cotilla constitucional, l'advocacia de l'Estat, Hisenda. És que el catalanisme sempre ha estat així? Al contrari, s'ha fonamentat en el pacte, el realisme i el sentit de la proporció, el gradualisme.

El victimisme té inductors, arrels històriques, el seu microclima, les seves fal·làcies històriques. Tot això impedeix precisament arribar a saber quin és el problema real i les seves dimensions exactes perquè les estadístiques no es fan amb emoció. El que compten són els vots en les urnes i que la votació sigui d'acord amb la llei. Però és igual perquè el victimisme es creix com a nebulosa, de manera cíclica. De fet, Francesc Cambó va reconèixer en les seves memòries que el progrés ràpid del catalanisme va ser possible per una propaganda a força d'algunes exageracions i d'algunes injustícies. Va dir que això ha passat sempre i passarà, ja que els canvis en els sentiments col·lectius no es produiran mai a partir de judicis serens. Raó de més per al just respecte que mereixerien les víctimes del victimisme

Valentí Puig és escriptor.