Selecciona Edició
Connecta’t

Tres tractaments en cinc dies per intentar salvar la Teresa

Sanitat importa un fàrmac experimental anomenat ZMab, que se suma al plasma del convalescent i a un antiviral

El virus de l'ebola és molt agressiu i avança molt ràpid. Per aquest motiu el pas de les hores juga en contra de les possibilitats de recuperació dels pacients. L'equip mèdic que tracta l'auxiliar d'infermeria Teresa Romero, ingressada a l'hospital Carlos III de Madrid des que el dilluns passat es va confirmar que estava infectada, està provant diferents teràpies: totes elles experimentals, és a dir, que no han demostrat eficàcia en estudis clínics convencionals. Malgrat això, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) n'ha autoritzat l'ús: l'ebola no té vacuna ni es cura, així que aquestes teràpies són la millor —gairebé l'única— opció. En els cinc dies que fa que Romero està ingressada, se li han administrat tres d'aquests tractaments experimentals. 

L'últim és ZMab, un combinat de tres anticossos que en un experiment publicat el 2012 en la revista Nature va aconseguir guarir completament uns micos exposats al cep Zaire, el més mortífer en humans. Va ser administrat a quatre micos 24 hores després d'haver estat exposats al virus i es van curar sense efectes secundaris. Fonts sanitàries van confirmar ahir que l'equip mèdic va sol·licitar que es pogués disposar d'aquest fàrmac, que s'ha importat a través de l'Agència Espanyola del Medicament (Aemps). Ja s'està administrant a l'auxiliar, van afegir. El produeix la mateixa companyia que va descobrir el ZMapp, un altre sèrum experimental del qual s'han esgotat les existències a tot el món, segons el mateix laboratori. Es tracta d'un còctel de proteïnes produïdes en plantes de tabac transgèniques del qual hi havia poques dosis perquè obtenir-lo és, a més de complex, molt lent. Una d'elles es va administrar a Miguel Pajares, el primer espanyol contagiat d'ebola repatriat a Espanya, que va morir dies després del seu ingrés.

Què funciona?

El fàrmac ZMapp s'ha fet servir amb resultats desiguals. Es va administrar, entre altres, al primer repatriat espanyol, Miguel Pajares, que va morir, i als dos primers nord-americans repatriats. Tots dos van sobreviure a la infecció. Eren més joves i van rebre el fàrmac en millor estat de salut que Pajares. Ken Brantly, a més, va rebre una transfusió d'un pacient recuperat.

També el metge nord-americà Rick Sacra va tenir doble tractament: plasma de supervivent i un fàrmac en desenvolupament anomenat TKM. Es va salvar. En tots aquests casos és impossible saber quin va ser el factor que més va contribuir a la seva millora.

Teresa Romero va rebre només d'arribar a l'hospital Carlos III plasma sanguini obtingut de pacients supervivents a l'ebola. “Es tracta d'usar anticossos generats per un malalt que va superar la infecció per intentar neutralitzar el virus”, explica Albert Bosch, president de la Societat Espanyola de Virologia. Segons fonts sanitàries, la religiosa Paciencia Melgar, col·laboradora de Pajares a Libèria, és una de les donants. Va emmalaltir al mateix temps que el sacerdot, però ella es va quedar a Monròvia, on va aconseguir superar el virus. L'altra donant és, segons aquestes fonts, una altra religiosa de la mateixa ordre, les Missioneres de la Immaculada Concepció. Melgar va volar a Madrid per intentar donar la seva sang i tractar Manuel García Viejo, el segon religiós repatriat, però no hi va ser a temps: ella va aterrar a Barajas al matí; ell va morir aquella mateixa tarda.

A més del sèrum, a l'auxiliar se li ha administrat un antiviral anomenat favipiravir, que s'ha provat en ratolins, tal com va explicar José Ramón Arribas, el cap de la unitat de malalties infeccioses de l'hospital de La Paz-Carlos III, durant l'única roda de premsa que han ofert els metges des de dilluns passat. “L'antiviral inhibeix un enzim essencial per a la multiplicació del virus”, explica Bosch. Si és efectiu o no, afegeix, “depèn de la quantitat de virus present en l'organisme i que el cos sigui o no capaç de fabricar els seus propis anticossos”.

Tal com insisteix l'OMS, els casos a tot el món encara són pocs “per treure conclusions sobre la seva efectivitat”.